Joan Roma

EL PODER INTEGRADOR DE L’ESPORT. Per qüestions derivades de la feina de professor- voluntari de Creu Roja, des de fa un parell d’anys, vaig de tant en tant, a veure partits de futbol de les categories més infantils, 7, 8, 9 anys. Es increïble, el grau de diversitat dels jugadors i per descomptat dels afeccionats i familiars que els acompanyen o els van a veure. Equips, amb 5, 6 o 7 nacionalitats, son habituals i normals, en poblacions mitjanes i ciutats. Allà, es pot comprovar el poder de l’esport, com a via d’integració, pels més petits, però lògicament per part dels pares, familiars i amics, perquè tots comparteixen, primer els entrenaments i després, els partits i altres activitats, lligades a l’esport que practiquen. Ara parlo del futbol, sense cap mena de dubte el gran esport multitudinari, però cosa semblant ni que sigui a nivells més modestos, també es pot veure en altres esports. S’ha de procurar, doncs, impulsar i mantenir aquestes activitats, intentant que la qüestió econòmica no deixi fora, una part dels infants i joves que voldrien participar-hi. Això, vol dir ajuts des de les federacions i ajuts des d’ajuntaments, Generalitat i Govern central. Son diners molt ben invertits, perquè fan una feina que no podrien fer altres modalitats d’integració. I és que la col·laboració i participació comencen des del primer dia que un nen/nena entra en el club. Primer, els entrenaments. Els jugadors es coneixen entre ells i donen a conèixer els seus familiars i amics. I tots ells, coneixen a la resta de familiars i amics dels altres jugadors de manera que al cap de quatre dies, es troben compartint experiències, models de vida, i ajuda mútua per a portar els nens a entrenar o jugar, i després a prendre un refresc per a celebrar la jornada. D’aquí, neixen amistats que perduraran per sempre. Entre els joves, però també entre els adults, i és així com a cada partit es pot veure una multitud de procedències i vivències que queden reflectides abans, durant i després del partit. Ara, parlo del futbol però he vist altres entrenaments en espais poliesportius i lògicament passa exactament el mateix. Sigui al bàsquet, handbol, patinatge, etc. Això, em porta a fer una crida a incrementar els ajuts institucionals, per a tots els esports, molt especialment en aquelles poblacions i comarques amb major diversitat, per tal de facilitar la integració. I si la facilitem, segur podrem també aprofitar-la per altres objectius com és la transculturalitat i les millores lingüístiques tan en castellà com català. En resum, tot son avantatges , sense inconvenients. Poques vegades, ho podem veure en la nostra vida quotidiana. Es així com cal potenciar totes les federacions esportives, per animar-les a gestionar aquest enorme potencial i aconseguir que arribin fins el darrer racó del país. I si en aquests racons falta personal, promoure l’agrupació de pobles per a conformar equips. No poden haver-hi fronteres ni límits territorials com ja no n’hi ha a nivell cultural i racial. La diversitat i pluriculturalitat ha vingut per quedar-se, fem-la normal i habitual.