Joan Roma

DEL DRET A DECIDIR, A, LA POR A DECIDIR. Curiosa situació la dels partits independentistes: Junts i ERC. Després d’uns anys en que s’atrevien a trencar juraments, vulnerar reglaments, aprovar lleis inconstitucionals i antiestatutàries, per tal d’assolir la “llibertat”, els trobem ara, immersos en un mar de dubtes, fins el punt de no atrevir-se a decidir. Han passat de la reclamació i exigència a exercir un suposat “dret a decidir”, a tenir una immensa “por a decidir”. Fracassades totes les seves apostes per assolir la independència de Catalunya, s’han replegat a les casernes d’hivern, per a curar ferides, i estudiar cap on anar, des d’ara en endavant. I què veuen ? D’entrada, una desafecció enorme cap als seus partits. Mirant els resultats de les darreres quatre conteses electorals seguides, la conclusió és obvia: han perdut la confiança d’una gran part dels catalans, tenint en compte que mai havien superat un terç del cens electoral. Torno a recordar que Catalunya, s’acosta als sis milions de votants, i els partits independentistes, no han superat mai els dos milions. Doncs bé, en aquest context, a les darreres eleccions, encara van baixar més, i es van quedar amb un milió justet de vots. Què fer, cap on anar ? Partits seriosos amb lideratges forts i ben conformats, haurien reconegut resultats i haurien adaptat programes i objectius. Si ara no hi ha força suficient, tornem a les institucions i esperem temps millors. Però, a Catalunya, estem acostumats a veure gent poc formada i sobretot poc preparada per als grans reptes, al capdavant dels partits independentistes. No ve d’ara, és de sempre. El sol fet de veure al capdavant dels dos partits, els mateixos líders que van portar els seus partits, i amb ells al país, al fracàs, ja queda clar que no han après res, de l’experiència passada. Insisteixen i persisteixen en voler imposar vies i acords, amb una total despreocupació pels resultats, a nivell dels ciutadans de Catalunya. Pensen en les seves batalles internes, i en les que tenen entre ells, però no en el país. Es així, com davant una qüestió tan fonamental, com facilitar l’aprovació de pressupostos, els suposa un conflicte irresoluble. Es la típica, por escènica, per haver-se de mullar en un tema important. Si cada partit té problemes interns, i alhora afronta una guerra externa, d’un contra l’altre, el resultat és la paràlisis. Millor no fer res, que fer alguna cosa que puguin criticar els enemics interns, o el partit contrari. Tenen, por a decidir. Això mostra, fins a quin punt arriba la seva mediocritat, i fins a quin punt ens vam salvar de tenir aquesta gent, en el govern del país. Per sort, el procés va fracassar i ara veiem com eren els impulsors. Vist com van les coses, no crec que es puguin tenir pressupostos ni a nivell de Catalunya, ni d’Espanya. Ells pensen en clau interna de partit, i així actuaran, fins una nova derrota electoral que obligui canviar lideratges i recuperar el seny perdut. Mentrestant, amb les seves posicions, impediran moltes inversions i millores a la ciutadania, i políticament, aniran veient desercions a les seves files municipals, i reforçaran el paper del partit socialista, com partit seriós i complidor , al qual cal reforçar per poder governar amb les mans, més lliures. Temps al temps.