Joan Roma

ANALFABETISME, ENCARA ? He de reconèixer que una de les coses que més em va sobtar, en temps del servei militar, va ser topar amb amplis col•lectius d’analfabets. Parlo de molts anys enrere, però allà, vaig descobrir una Espanya que desconeixia. Centenars de joves, procedents sobretot d’Andalusia, però també de les Castelles, i Extremadura, conformaven una part important, del contingent militar, destinat a Catalunya. En tant que caporal primer, en funcions de sergent, em tocava rebre’n una part, i organitzar els primers temps, a la caserna. Era allà que alguns demanaven els llegís les cartes que els arribaven del poble, escrites pel capellà, el mestre o algú de l’ajuntament, i em tocava contestar-les, al seu dictat. Temes personals, temes familiars, temes de tota mena conformaven el contingut. I, en estones perdudes, hi havia moments per a fer algun curset abreviat, per ensenyar a llegir i escriure. Ja havia oblidat aquells temps, quan heus aquí que amb els nou vinguts, procedents de terres llunyanes, arriben joves analfabets. Aviat, farà vint-i-cinc anys que dedico unes hores a la setmana, a exercir de professor voluntari de Creu Roja, en el Centre Internacional de Protecció als Refugiats, a Berga. En el Centre, sempre hi ha una dotzena o quinzena de nacionalitats, però darrerament en venen molts de Senegal, Burkina Faso, Mali, Somàlia, Congo...Un munt de conflictes i guerres diverses, expulsen joves, a la recerca de feina, per poder enviar diners a casa. La majoria, han anat a escola, ni que sigui en uns nivells molt, molt primaris. Tots tenen la seva pròpia llengua materna, afegida a la oficial que habitualment és el francès, però el grau de lectura i escriptura és molt mínim. I, entre ells, sempre hi ha qui ve més de pobles petits en que no hi havia cap escola per aprendre el més bàsic. Toca, doncs, recuperar els vells sistemes per alfabetitzar, i fer-ho directament al castellà. Després, ja tindran ocasió, també d’aprendre el català. El que sorprèn és la mentalització per aprendre i fer tot el necessari per superar les dificultats. Tenen clar que d’això en depèn obtenir papers i poder buscar feina , cosa que els permetrà enviar diner a casa. Allà, hi tenen familiars que esperen ansiosament rebre ajudes, que els confirmarà que el fill, el net o l’espòs, ha arribat bé, i ha pogut trobar feina. El cordó umbilical s’ha refet, i poc a poc confien en poder agrupar família o anar allà de visita, per explicar què fan i com viuen aquí. Tot és lent, molt lent, però els contingents es van succeint, i en el meu cas, ja porto nou anys, en el Centre, com professor de castellà, després d’haver fet quinze anys de professor de català. Els resultats son esplèndids perquè mostren les ganes de treballar, en pau i tranquil•litat, integrar-se i viure aquí, tants anys com no es pugui tornar, a casa. El temps d’estada, és imprevisible perquè els conflictes s’enquisten i compliquen, de manera que la vinguda provisional es va convertint en indefinida, però agraeixen l’acollida i s’integren en la societat que els acull. Son els nous catalans que han agafat el relleu a d’altres vinguts anys enrere. De no tant lluny, però amb les mateixes necessitats i anhels.