Joan Roma

NO CESSA QUI VOL, SINÓ QUI POT Era més que previsible que el ple de la setmana passada per exposar els problemes de Rodalies, acabés amb una astracanada dels grups de l’oposició. Així va ser, i tots es van posar d’acord per demanar el “cessament” de la Consellera Paneque, posant-la com a responsable- culpable d’uns problemes i dèficits que venen de 20 o 30 anys enrere. Precisament el partit més combatiu, Junts, és un dels principals responsables de la situació actual de Rodalies, després de molts anys de govern, en els quals va ser incapaç de posar ordre i exigir les inversions i modernitzacions indispensables. I, ara, en que el Govern Illa, amb la Consellera Paneque al front del tema, està fent tot el que no es va fer anys, enrere, resulta que la volen cessar. Però, pels qui no coneguin bé les competències del Parlament de Catalunya, aquest acords dels partits de l’oposició no tenen cap conseqüència directe ni concreta. Aquí, i en tots els països democràtics, “no cessa qui vol, sinó qui pot”, i en aquest cas l’únic que té competències per fer-ho és el President. I puc assegurar que no solament no ho farà sinó que aquest acord l’ha reforçada, per quan tothom és conscient de que no tenia ni cap ni peus. De fet, la mateixa proposta ja és un despropòsit. Mig any després de prendre possessió del càrrec, l’hem vista treballant de valent en tots els àmbits que té en cartera, però molt especialment en el de la mobilitat ferroviària. I ha aconseguit tenir línia directa amb el Govern central, en la persona del Ministre Oscar Puente, responsable del tema a nivell estatal. Tots els protagonistes exposen i demostren amb números a la mà que mai fins ara, s’havien destinat tants diners per a resoldre les carències de decennis de mala gestió. Culpa de Madrid, sí, però també de la Generalitat que preferia donar les culpes a Madrid que entomar el tema i posar-se davant de la solució. I això és el que ha fet el Govern Illa, per medi de la Consellera Paneque. Cert és que hi ha múltiples incidències que posen dels nervis a tots els usuaris. Evident, i lògic que hi hagi indignació perquè son molts anys de deficiències manifestes, però quan expliquen que tenen 193 obres en curs, es poden entendre les dificultats. Obres en tots els recorreguts i tots els punts neuràlgics, a més d’informar que un 24% del parc mòbil està fora de servei. Amb aquestes informacions hem de reconèixer que les dificultats son immenses per mantenir el servei en funcionament, ni que sigui de manera precària. Ara, ens demanen dos anys de coll per a poder sortir d’aquest col·lapse. Es molt, és poc ? Bé, és el que hi ha. Tots sabem que les obres obliguen a talls, a canvis i a modificacions que entorpeixen el funcionament diari. Dit això, si algú té interès pot escoltar Pere Macias, Comissionat pel traspàs de Rodalies, el qual exposa que mai hi havia hagut tantes inversions en tots els temes, també en la compra de 110 nous trens que aniran entrant en servei a partir de principis de l’any vinent. Bé, doncs, mèrit d’uns i altres i molt especialment de la Consellera Paneque, per tants esforços per atrapar el temps perdut. Si algú creu que del Ple de la setmana passada en va sortir menystinguda, s’equivoca de dalt a baix. Els qui la coneixem i seguim la seva feina, tenim clar que continuarà amb la mateixa dedicació i eficàcia, de sempre.

DE QUÈ S’UFANA AQUESTA GENT ? Si un col•lectiu és important que tingui coneixement de la realitat i la tradueixi en sentiments i ganes de millorar-la, aquest és el dels polítics. Política és pedagogia, i res pitjor que traïr-la per mostrar la pitjor cara d’una activitat que ha de ser sincera, honesta i emocional. Tot el contrari del que predica i porta a terme Junts x Catalunya. No sé si son conscients de la deriva que tenen les seves accions i actuacions, però en tindran una prova concloent quan vegin els resultats de les properes eleccions, siguin les que siguin. Portem ja llargs mesos contemplant com es mouen i què acaben decidint, en el plató que fan servir, en el Congrés dels Diputats. De fet, han deixat de banda altres escenaris, com podrien ser ajuntaments, consells comarcals i diputació de Girona, per centrar-se únicament a Madrid. Han fet del sucursalisme, la seva raó de ser. Quina paradoxa amb les acusacions que feien a d’altres, anys enrere.! La darrera mostra de misèria política, l’hem vista en el pacte pel repartiment de menors no acompanyats, amuntegats a les Illes Canàries. Per la insensatesa del PP, no es va poder arribar a un acord d’Estat, per poder-los traslladar al conjunt del territori peninsular. Després de mesos d’incertesa, finalment s’arriba a un acord amb Junts per posar quotes, en funció de diversos paràmetres, que serveixin no només per Canàries sinó per altres territoris, si ve al cas. Doncs bé, com no podia ser d’altra manera, la portaveu de Junts, Míriam Nogueras, havia de mostrar el nou trofeu i sortir a tots els mitjans per refregar per la cara, els pocs que tocarien a Catalunya, com si es tractés de la venda d’un determinat producte o d’escatimar tota responsabilitat, perquè recaigui en altres. De cap manera podia contemplar un plus de solidaritat ni fer un nou esforç en matèria humanitària. No, no, tot han de ser xifres, fredes, com si es tractés d’un producte. Ni cor ni ànima, en l’acció política. Ja vindrà el dia que ho pagaran car, molt car, perquè així, no es pot governar un país. Si traslladéssim aquest comportament al final de la nostra guerra civil, i els països acollidors dels refugiats espanyols, catalans o no, haguessin decidit posar “numerus clausus”, Mèxic hauria pogut dir que ja no n’acollia més, perquè ja en tenia molts. Que anessin cap a Veneçuela, Xile, Argentina,...o qualsevol altre. Si una cosa hem agraït, bé almenys els qui actuem en política per sentiments i emocions, és l’àmplia i indiscriminada acollida que van tenir tots i cadascun dels països llatinoamericans als nostres refugiats. Com es pot ser tan miserable, i reduir-ho tot a xifres?. Molts alcaldes hem acollit i resolt centenars o milers d’acollides, sense exigir “numerus clausus” ni limitacions perquè els nostres veïns actuessin millor o pitjor. En política, s’ha d’actuar tractant les persones com persones, i si son menors d’edat, encara amb més atenció. I si no es tenen prou mitjans, se’n demanen a les administracions, dites superiors, i entre tots intentar resoldre la problemàtica. En cap cas, llençar-nos – els, uns al cap dels altres. Posem ordre i sumem forces, però no entenc de què s’ufana aquesta gent de Junts. Si volien arribar a l’extrema dreta, ja hi son. Això ha quedat clar!

AMNÈSIA PERSISTENT DE JUNTS. Cada vegada que surt algun dels portaveus de Junts, practica l’amnèsia més absoluta, a les seves crítiques i afirmacions, contra el Govern Illa, contra ERC o contra el Govern central. Volen donar lliçons a tothom i en tot moment, oblidant els seus anys en el govern de la Generalitat, o la seva gestió en ajuntaments, consells comarcal i diputació de Girona. Ningú ve del no res, i si es té un passat, s’ha d’assumir i acceptar, sense modificacions ni enganys que suposin inventar-se’l. I ara i aquí, el passat de Junts, és molt fosc i poc exemplar en molts aspectes. El principal, fou l’enorme engany en totes les accions i actuacions lligades al procés independentista. Un procés portat amb un cúmul d’errors, enganys i falsedats que passarà a la història com un dels pitjors episodis de la història de Catalunya. Si a tot plegat hi afegim el comportament de bona part dels seus dirigents, podem concloure que l’exemplaritat va brillar per la seva absència. Que tot el Consell Executiu fugís d’estampida abandonant el poble català, a la seva sort. Que el president s’escapés, en el maleter d’un vehicle, i que la major de membres de Junts, volguessin esquivar l’acció de la Justícia, és d’una covardia mai vista. Però que tinguin entre els seus dirigents, una persona imputada primer i condemnada després per corrupció, sense ni tant sols haver-la expulsat del partit, demostra els valors ètics i estètics que presideixen el partit. I que el grup parlamentari en el Congrés de Diputats, mostri un total desinterès per impulsar iniciatives, amb sentit d’Estat, és penós i deixa en mala situació el prestigi d’una part del país. I sí, volen donar lliçons a tothom, però mentrestant aprofiten qualsevol ocasió per a col·locar persones en llocs de representació, criticant al mateix temps, el que duen a terme els organismes i institucions on s’han ficat, en un exercici de cinisme i hipocresia, poques vegades vist en la política catalana. De fet, la seva acció en el Congrés de Diputats, suposa practicar el més pur i dur sucursalisme, per quan deixen les seves accions i actuacions en el Parlament de Catalunya en un segon pla, passant sempre per davant la política, a la capital d’Espanya. Curiosa paradoxa en un partit que parla molt de Catalunya, però en realitat, actua principalment a Madrid. I pel que fa acció i gestió, Junts va demostrar molt poca eficàcia i capacitat de gestió, puix que tots els problemes, tots els dèficits que critica i que estan presents en la política catalana son fruit de la seva inacció durant els anys de govern. O és que no podien actuar sobre els dèficits de Rodalies ? O en les mancances en polítiques d’habitatge ? O en els dèficits en ensenyament i sanitat ? Es que governar, és decidir, és prioritzar i no és creïble cap missatge de Junts, quan ara surt a voler donar lliçons per terra, mar i aire. El passat sempre torna, i quan més es critica als altres, més aquests li poden recordar el que feia o no feia, durant els seus períodes de govern. I tots els tenim presents, perquè alguns han perdut la memòria, però altres la conservem íntegrament, per això podem exposar el cinisme de les seves crítiques. No val l’amnèsia en cap àmbit, però sobretot, en política.

ISRAEL ,JA NO POT JUSTIFICAR RES. La sintonia i simpatia tingudes amb Israel, per raons d’història convulsa i dramàtica, s’ha convertit en ràbia i indignació per accions que mai haguéssim pogut imaginar, per part d’un poble que havia patit les pitjors atrocitats. Volíem creure que havien quedat vacunats contra la injustícia, la crueltat i les morts d’innocents. Ho sento, però ja hem superat fa temps, tot el que podíem imaginar. No hi ha cap argument, cap excusa per a massacrar població civil, sota qualsevol motiu i moment. Tampoc el poble jueu pot donar les culpes al seu primer ministre, perquè en aquests atrocitats hi participen centenars de milers de persones: civils i militars que les preparen i les perpetren. No es pot mirar cap un altre cantó, perquè la culpa, és col•lectiva. I aquest és el gran drama per a tots els que durant anys vam patir, al costat d’ells, per tot el que els havien fet. Ara, no tenim arguments ni justificacions per a admetre que sota l’excusa de perseguir un terrorista, s’hagi de bombardejar tot un hospital, un col•legi o un munt de tendes de campanya. Si algú creu que admetrem proporcionalitats entre el terrorisme d’uns i les accions dels altres, s’equivoca. Fins i tot les guerres tenen un mínim de regles que s’han de respectar i complir, i ara i aquí, Israel les ha incomplert totes. Hi ha ànims de genocidi i ànims expansionistes per anar cap al “Gran Israel”. No en tenen prou amb una terra d’acollida, sinó que la volen ampliar, fent fora als qui durant segles n’han estat els seus habitants. Invocar deus o destins universals, no serveixen per a tapar les atrocitats comeses. Han generat un odi que s’estendrà per tot el món durant decennis, i palestins de dintre i fora, i altres països veïns invocaran la revenja, per a quan el moment els sigui propici. Si algú pensa que les actuals accions portaran seguretat al país, s’equivoca radicalment, perquè és tan el dolor infligit que noves generacions actuaran en conseqüència. I en aquesta bogeria, també els EUA rebran les conseqüències. Tard o d’hora, tots els països ni que es creguin imperis, tenen les seves febleses. Serà en aquell moment quan rebran dura venjança pels danys infligits. No es poden apagar incendis, posant més combustible sobre el terreny. Israel, ha perdut en dos anys, simpaties i complicitats d’arreu del món. Ja no es buscaran productes ni serveis d’aquesta procedència, al contrari, es rebutjaran com a mesura per a fer pagar tanta maldat produïda. I sinó paren aquesta bogeria, ells mateixos cauran en autoritarismes contra els quals havien lluitat. L’enemic el tenen dintre mateix, i sinó el paren, se’ls emportarà cap a destins mai imaginats. La pau no es construeix amb bombes ni amb genocidis. Les justificacions no tenen cap credibilitat. Israel ha entrat en un infern, del que li costarà molt sortir-ne.

EL PP Y LOS IDIOMAS. Debería ser cosa del pasado, no dominar al menos dos o tres idiomas, además del español. Acabo de llegar de una de mis periódicas visitas a Suiza, mi segunda patria, al menos a nivel afectivo, por haber residido como trabajador y estudiante en su capital (Berna) durante siete años. Fue allí donde ejercí de profesor de español, para una red de Academias de idiomas, y donde me contrataron para escribir tres de los libros de texto, para ser utilizados en todo el mundo, durante cerca de veinte años. Nada mejor para los refractarios a la enseñanza de idiomas , ver y comprender las facilidades de los niños para aprender varios idiomas y así conseguir progresar en la vida, vayas donde vayas a trabajar, viajar o pasar tus vacaciones. Las lenguas, dan una libertad y una seguridad imposibles de conseguir, si dependes de algún artilugio para traducir. Y nadie piense en un posible colapso intelectual, por introducir una o dos lenguas más, en el panorama habitual. Para un suizo medio, comprender, hablar y/o dominar tres o cuatro idiomas, es algo normal. Es como funciona el país, desde hace siglos. Tienen cuatro lenguas nacionales: francés, alemán, italiano y reto-romano, de las cuales las tres primeras son oficiales. Solo el reto-romano, no lo es por ser hablado por un escaso, uno por ciento de la población. Así pues, es lógico y normal conocer los tres, y por supuesto dominar el inglés como lengua “oficial – universal”. Tampoco es raro encontrar a alumnos que estudien chino o japonés, a la vista del interés de muchas empresas, por negociar con estos países. Muchos institutos del país, lo tienen en sus asignaturas optativas, junto al ruso. Perdonen este largo prólogo para llegar al motivo del título del artículo, motivado por la noticia de que la presidenta de la Comunidad de Madrid, se fue a Londres a impartir un encendido discurso, a favor del liberalismo radical, en el foro Margaret Thatcher, y lo tuvo que hacer en español, por falta de conocimiento del inglés. Tuve que leer dos veces la noticia para creer lo que exponían diversos medios de comunicación. Increíble, penoso y una falta total de sensibilidad y formación. No sé quién la convenció para semejante reto, pero en cualquier otro país, no se lo habrían aconsejado. De entrada, que un político en ejercicio, más o menos joven, no puede alegar dificultades, falta de tiempo o desinterés, en hablar el idioma político por excelencia. Es que no se puede ir por Europa sin dominar el inglés, por muy español que se sea. Y si además de expresarse en español, se domina el francés y el inglés, mucho mejor. Y si se ha tenido interés en aprender el alemán, todavía dará mejor imagen, como persona viajada, leída y comprometida con la realidad de la UE y del mundo mundial. Es que no puedo comprender ni la falta de capacidad lingüística por parte de Núñez Feijoo que debe ir de pareja con un intérprete, a todas partes, ni la de Díaz Ayuso, con iguales incapacidades. Tanto el uno como la otra han tenido años, muchos años, para dedicar unas horas a la semana a aprender, como mínimo el inglés, y teniendo el español como lengua materna e incluso el gallego, aprender el francés es cosa de niños, por lo fácil y rápido. En fin, personalmente, tuve claro que además del catalán y castellano, era lógico en aquellos años de juventud, aprender el francés y a continuación el inglés. Y junto con éste, el ruso como idioma de futuro. Y ya en Suiza, lógico estudiar el alemán e italiano. Para un político, debería ser obligatorio dominar dos o tres idiomas, aparte del materno. No solo por lo práctico de poder hablar de tú a tú, con todo el mundo, sino también para dar ejemplo a las nuevas generaciones. Poder leer, escuchar, hablar con otros en su idioma materno, es de una importancia capital. Y francamente si no se han hecho los deberes cuando tocaba, siempre se puede corregir la trayectoria y tomar clases particulares. Con buenos profesores y buenos métodos, en pocos meses se puede llegar al objetivo. Y si no hay voluntad, por lo menos no entorpecer los esfuerzos y anhelos de aquellos territorios que tienen dos lenguas propias, que hay que proteger y animar a que sean habladas, leídas y escritas por todos sus habitantes. Dicho esto, recomendaría a los dirigentes populares no salir al extranjero si no pueden dirigirse a sus oyentes en su lengua, sobre todo si se trata del inglés. Es que el ridículo es fenomenal y ya estamos cansados de pasar vergüenza ajena. Ánimos, pues, vayan a clase. Todavía están a tiempo de corregir sus deficiencias.

NOUS SERVEIS PER EXCÉS DE FAUNA. Des de fa anys, i de manera progressiva, comprovem l’increment exponencial de presència de fauna en tot el territori català i molt especialment en aquell menys poblat, on té més i millor mitjans per desplaçar-se. Això, motiva constants incidents i accidents en les carreteres, que poden ser mortals, quan els accidentats van en vehicles de dues rodes. Els que vivim en pobles rurals, hem patit amb més o menys freqüència, diversos incidents que es poden repetir unes quantes vegades en el mateix any. Si molts anys enrere, trobar un porc senglar a la carretera, era poc freqüent, ara s’ha convertit en normal i habitual. I ja no un, sinó la família sencera. Però, és que la diversitat de fauna també s’ha fet més present, degut a la manca de depredadors especialitzats, en cada espècie. Ara, els únics depredadors efectius, son els caçadors i molts no donen l’abast. També ells pateixen manca d’efectius, i han hagut de modificar àmbits per poder aplegar colles més grans i cobrir més territori. En qualsevol cas, aquest increment de presència i d’accidents, produeix uns efectes secundaris complicats de gestionar i resoldre. M’explico. Què fer quan un conductor ha topat amb algun exemplar de fauna ? Es igual que sigui un porc senglar, un cabirol, un cérvol , un isard o una guilla... Si l’exemplar ha mort, se’l pot apartar de la via, i donar avís al 112 de l’existència d’un cadàver en el punt concret. Que algú el vagi a recollir o no, no és especialment rellevant perquè en poques hores serà aliment per altres espècies. El problema es converteix en conflicte quan l’animal ha estat ferit i precisa d’ajuda per ser recuperat o en cas d’impossibilitat, sigui degudament sacrificat. Anys enrere els casos eren pocs, però això ha canviat radicalment, de manera que cada dia hi ha incidents en qualsevol punt del país, i a mesura que el bon temps avança, els casos es multipliquen per l’increment de trànsit en totes les carreteres, especialment les situades en el món rural. Trucar el 112, és el que correspon, però no sempre es disposen de patrulles de guardes rurals a prop com per poder actuar amb una certa celeritat. Què fer si el conductor ha avisat i veu que ningú arriba en un determinat espai de temps ? Aquí ,és on volia arribar. Crec que s’han d’estudiar vies per actuar, més àmplies que les disponibles, a dia d’avui. Quines poden ser ? Em surten propostes com convenis amb els veterinaris, per una banda, i amb les protectores d’animals per altra. Els efectius dels guardes rurals son limitats, molt limitats com per dedicar-los a aquestes tasques, i en canvi la combinació de dues o tres vies, facilitaria poder arribar amb celeritat i eficàcia al lloc on l’avís s’ha donat. I és que tal com van les coses, cada vegada hi ha més incidents amb fauna salvatge. Alguna solució s’ha de trobar per no deixar en el voral de qualsevol carretera, un animal ferit. Molts dels que vivim en aquests indrets del país, ens hem trobat amb situacions semblants, i no és fàcil resoldre la qüestió. Toca doncs, pensar i posar els mitjans per a una solució adient.

SI VIS PACEM, PARA BELLUM. Tenim al llarg de la història, un munt d’exemples per estudiar, reflexionar i/ o imitar. Sota el principi de “ si vols la pau, prepara’t per a la guerra”, o “poble armat, poble respectat”, queda clar que només es pot fer front a les potències, si tu mateix tens elements per a ser respectat. No n’hi ha prou amb una àmplia demografia, o una potent economia, tot plegat ha d’anar acompanyat d’una força militar que faci creïble el teu poder. I si sempre això ha estat així, ara, encara més. Si mirem la demografia de cadascuna de les potencies, veurem que Rússia té 143,8 milions d’habitants, els EUA , 340 milions, UE, 449 milions i Xina, 1.411. Ben aviat, però haurem de mirar cap a Àsia i constatar noves potències emergents que en pocs anys, poden esdevenir rivals directes de les d’aquest moment. Però, tot i ser importants els habitants, ho és molt més la capacitat industrial, financera, tecnològica, ets, de cada nació o comunitat de nacions. De moment, però, ara i aquí, queda clara la supremacia dels EUA en tots els principals apartats que suposen ser una potència o fins i tot una superpotència. Ho son, des de fa molts anys, tot i que Xina avança a un ritme trepidant. Què és la UE ? Potència demogràfica, sí, i econòmica, també, però encara lluny de ser-ho a nivell militar perquè hem estat sota el paraigües protector dels EUA. Sense aquest paraigües, toca fer els deures, deixats de fer durant tots aquests anys. I Espanya, on està ? Lluny, a nivell militar, però amb avenços importants en els darrers anys. Si ens fixem en les dades oficials de referència que aporta el Índex Global Firepower, que estudia 145 països, Espanya estava en el lloc 28, l’any 2019, en el 19, l’any 2022, i en el 17, aquest 2025. Estem situats entre Israel i Aràbia Saudita, tenint al capdavant de la llista, en el número 1, els EUA, en el 2,Rússia; en el 3, Xina i en el 4, la Índia. El pressupost oficial de Defensa és de 16.000 M en el 2024, si bé, afegides partides d’altres ministeris que complementen les de Defensa, s’arriba als 22.609,9 M. Tot i el volum, estem lluny del que recomana l’OTAN ( 3% del PIB). Aquí, estem entre un 1,24, i un 1,34, segons les fonts que es consultin( 2023). El compromís de Pedro Sánchez, era arribar al 2%, en el 2030. Doncs bé, les previsions fetes i els compromisos assumits, han saltat pels aires amb l’entrada de Donald Trump, a la Casa Blanca. Un president que vol governar com si gestionés una empresa privada, creu que tots els països han d’assumir la seva defensa, sense confiar en que els EUA, els continuï protegint com fins ara. Hem entrat en una nova era en la qual no hi ha excuses per deixar la Defensa en segon pla, com fins ara, sinó posar-la com una prioritat essencial. I puix que estem en la UE, lògicament l’esforç ha de ser conjunt i clarament imbricat uns als altres com per iniciar les bases per un exèrcit europeu. A vegades, la història fa salts no previstos, accelerant processos que podien durar decennis i que son duts a terme, en uns pocs anys. Sóc dels convençuts que la crisis oberta per Trump, produirà efectes beneficiosos en l’enfortiment de la UE, i un d’essencial és un potent exèrcit conjunt, com eina dissuasiva contra qui faci falta.

LA CIUTAT QUE VE. Fa pocs dies , he tornat d’una nova visita a la ciutat de Berna ( Suïssa ), 145.000 h.( 2024), on vaig viure durant 7 anys. Des d’aleshores, em considero mig suís, i clar defensor, de bona part de l’estil de vida i treball d’aquest país, modèlic en molts aspectes i digne de ser “copiat” a nivell d’austeritat, eficiència i gestió. M’agrada també, veure els canvis que la ciutat emprèn i modifica a cada visita que faig, cada dos o tres anys. En la darrere, vaig comprovar l’inici de la desaparició de cotxes particulars, de gairebé tota la ciutat. En aquesta, la desaparició és total. Grans aparcaments, dintre i fora del centre, permeten a tots els visitants deixar el vehicle, i voltar per la ciutat a peu, o fent ús d’una de les millors xarxes de transport d’Europa. Tot en vehicles elèctrics: busos i tramvies, amb una freqüència i confortabilitat extraordinàries. I, tot anima a oblidar el cotxe privat per fer ús del transport públic. D’entrada, els aparcaments ofereixen uns preus molt barats, si els comparem amb qualsevol altra despesa. En total 40 francs suïssos / per tot un dia, amb algun descompte, si son diversos els dies que fas ús del servei. I, tots els hotels, ofereixen una tarja, de tres o quatre dies, amb la qual es pot viatjar amb tot el transport públic de la capital. En resum, no cal voltar amb el cotxe, perquè ho pots fer amb transport públic i si has d’anar cap a altres indrets, res millor que la xarxa ferroviària que arriba fins els darrers racons del país. Pel que fa algunes innovacions, una que val la pena ressaltar és la dels lavabos públics, amb dispositius que permeten fer-ne ús, sense haver de tocar res. Tot s’encén, es posa en funcionament, mitjançant sistemes automàtics. Construïts íntegrament en acer inoxidable, al final del servei, hi ha un altre automatisme que neteja tot l’interior, de manera que queda net i polit, a punt per a rebre el següent usuari. A nivell d’immigració, la població ha anat augmentant, a mesura que el país necessitava més i més mà d’obra per a tots aquells sectors que mouen el país, i evidentment el del turisme és un dels més rellevants. Aquí, trobem totes les procedències del món, en hotels, bars, restaurants, supermercats, botigues de tota mena, excepte quan es tracta d’atendre clients d’alt nivell adquisitiu. Aleshores, ara sí, hi trobem suïssos molt ben formats i preparats per a les feines que els toca servir, sigui en restaurants, sigui en hotels amb moltes estrelles. I, aquesta composició i distribució de feines, en funció de qualitat i preu, la notem en la formació, per descomptat però també en el domini de llengües. Es poden escoltar totes les llengües del món, i alhora comprovar les dificultats per fer servir el “suís alemany” o l’alemany acadèmic. En moltes ocasions, passar-te al francès o l’anglès ajuda a resoldre alguns dubtes. I, evidentment en treballs de serveis fonamentals, la majoria son treballadors, procedents de la immigració. Amb una població de poc més de nou milions, en té 2,5 milions d’estrangers, això suposa un 28,73%. Amb tots els reptes per davant, aquests dies, s’iniciava el nou període de formació i pràctiques dels soldats suïssos. Un país neutral, en el qual pràcticament tothom es converteix en soldat, durant unes setmanes, al llarg d’uns anys. Per tot arreu es poden veure els uniformes, i es poden sentir les pràctiques militars, de la seva força aèria. Curiós país, que també ara es pregunta com mantenir la neutralitat en un món cada vegada més complicat. I en el qual pots ser convidat a alguna festa que s’organitza, aprofitant el silenci que garanteixen els refugis atòmics de que disposen tots els edificis del país. Sorprenent país, del qual molt podem aprendre, i que anuncia molts dels canvis que després ens arriben a les nostres ciutats.

NUEVA COMISIÓN DE INVESTIGACIÓN EN EL PARLAMENT, SOBRE ESPIONAJE E INFILTRACIONES POLICIALES. Nadie podrá alegar aburrimiento ni falta de novedades en la política catalana, si hacemos caso a las propuestas de los partidos independentistas. Hace un par de semanas los grupos parlamentarios de Junts, ERC, Comuns y CUP, entraron en el registro del Parlament, una propuesta de creación de una nueva Comisión de investigación, para esclarecer casos de supuesto espionaje del Estado, a movimientos y entidades independentistas, y sobre infiltraciones policiales en estos movimientos políticos y sociales. Sumados todos los diputados que tienen, no llegan a los 68, de la mayoría absoluta de la Cámara Catalana, pero se acogen a otra cláusula del reglamento, según la cual, si tres grupos parlamentarios piden la constitución de una comisión, se aprueba la petición. Pues bien, en pocos días se deberá constituir y se darán los nombres de sus componentes, algunos de los cuales ya han avanzado que piensan pedir las comparecencias de Mariano Rajoy, el ministro Grande – Marlaska, Soraya Sáenz de Santamaría, y un largo etcétera que próximamente darán a conocer. Ya avanzo, para los no duchos en cuestiones parlamentarias de cámaras regionales, que por muchas comparecencias que se pidan, los llamados a declarar, no tienen obligación de hacerlo. Así, pues, estamos ante otro brindis al sol, muy propio de los partidos independentistas en su lucha contra la pérfida España que les ha perseguido por tierra, mar y aire, haciendo uso de todo tipo de triquiñuelas para obtener información y poderles llevar ante los tribunales. Los cuales, a su vez, están al servicio de la causa en su larga, persistente y permanente persecución de unos partidos que solo luchan por “nuestra libertad”. Se supone la de todos los catalanes. En fin, me permito tocar este tema porque contiene ingredientes propios de novelas de intriga, drama, comedia y vodevil. De entrada, según los peticionarios de la comisión de investigación, habría que cuestionar, y no solo eso, sino modificar todos los protocolos que han regido las formas de espionaje en los últimos siglos. Sí, sí, han leído bien, cuestionan todo lo visto y escrito por todos los grandes del espionaje, por considerar inaceptables sus métodos, sus triquiñuelas y su total falta de ética. ¿Por qué lo digo? Porque en este espionaje de elementos del CNI, Policía Nacional y Guardia Civil, ha habido transgresiones increíbles, inaceptables, imposibles de concebir y aceptar. Y, ustedes se preguntarán, qué ha pasado para llegar a semejantes conclusiones. Pues bien, algunos de los infiltrados e infiltradas congeniaron con el “enemigo” hasta el punto de tener relaciones carnales, sin saber que eran objeto de “uso indebido” del cargo y de los objetivos perseguidos. Se supone que ninguno de los acusadores ha ido al cine para ver la magnífica película “Infiltrada”, de Aranzazu Berradre Marín, pseudónimo de la agente de la Policía Nacional que se infiltró en ETA y consiguió desmantelar el comando Donosti, entre otros logros. Hasta aquí se podía llegar, claman los independentistas. ¿Dónde se ha visto que agentes de los cuerpos de seguridad del Estado, lleguen a tamañas argucias, para obtener información? ¡Se van a enterar! Llamaremos a todos los capitostes para que den explicaciones y de sus confesiones extraeremos denuncias para llevar ante los tribunales, y como no nos fiamos de los españoles (tribunales) pues iremos a los europeos. Nadie piense que estoy fabulando, o preparando alguna novela de ciencia ficción. No, no, la comisión se va a constituir, y harán largas listas de responsables máximos de los gobiernos centrales, y de los responsables de CNI, Policía Nacional y Guardia Civil, para desenmascarar a los agentes que perpetraron tamaños abusos, al tener relaciones con los investigados sin decirles que eran agentes infiltrados. Según ellos, el espionaje debe tener unos códigos muy claros y transparentes, donde no quepa el engaño ni las transgresiones de amistad y sexualidad. Consideran muy graves estas confraternizaciones entre adversarios, por el hecho de que una parte, era desconocedora de las aviesas intenciones de la pareja elegida. Así estamos de ocupados, en Cataluña, en un Parlament que, a falta de más dedicación y rigor por parte de la oposición, hay que buscar distracciones para consumo interno. Y nadie piense en cuestionar estas iniciativas porque son defendidas a capa y espada en todos los medios de comunicación que se atreven a hablar de ellas. Cierto que son pocos, y si no tuvieran, todavía el eco de TV3, pasarían sin pena ni gloria. De todas formas, no deja de ser duro tener que escribir crónicas como ésta, porque ni los impulsores imaginan que el mismo Cuerpo de Mossos d’Esquadra (CME) seguro tiene infiltrados, en múltiples movimientos de todo tipo, además de otros en los bajos fondos. No entender, no saber cómo deben actuar las fuerzas y cuerpos de seguridad del Estado, para prevenir y protegernos de todo tipo de peligros, parece increíble, pero así es. Una muestra más de que no están preparados para gobernar, ni asumir puestos de responsabilidad en instituciones regionales ni nacionales. De momento, visto lo visto, están muy lejos de recuperar el Gobierno de Cataluña.

ON ERA AQUESTA GENT ? S’ha de reconèixer que quan els deures no es fan quan toca, els resultats poden ser catastròfics. Ho dic pels històrics retards, o per la carència d’accions i actuacions en un munt de temes: essencials – estratègics. Aquí, tant hi fico la manca de construcció d’habitatge públic, destinat a lloguer assequible; com inversions en plantes dessaladores d’aigua de mar per abastiment de les grans àrees urbanes, o el foment de les energies verdes per deixar de dependre de les tradicionals, i per tot el relacionat amb el transport públic, molt especialment pel que fa Rodalies. Podria posar-hi algun altre, però només amb aquests, ja es pot veure que Catalunya, ha perdut molts anys, dedicada a altres coses, i no, en les fonamentals. I no penso només en els llargs anys del procés, en que es va perdre el nord, i ens vam endinsar per terrenys que mai s’haguessin hagut d’agafar. No és que només perdéssim dotze o tretze anys en batalles inútils i en desmantellar el país, i la seva gent, és que vam perdre oportunitats que ja mai més tornaran. Algú recorda la pèrdua de l’Agència del Medicament ? Un organisme de primer nivell de la UE que per culpa del procés, no va venir. Amsterdam va ser el destí final, i puc assegurar que la pèrdua va ser de primer nivell. Però, vam perdre molt més, tant a nivell material com de prestigi, fins el punt de que marxessin milers d’empreses que ara s’intenta que tornin. Tornin o no, el mal causat ha estat immens. Però bé, avui vull parlar de les mobilitzacions, queixes i lamentacions per les incidències de tota mena que afecten Rodalies. De fet, hi podríem posar, gairebé tot el sistema ferroviari perquè si una part va malament, afecta la resta. Es lògica la indignació, el trasbals i la mobilització reclamant solució. Lògic, però em demano, on era aquesta gent, anys enrere ? Es que les incidències i trasbalsos porten anys produint-se ,sense grans mobilitzacions per exigir inversions que no es duien a terme. Ara, em consta que bona part dels problemes, venen de treballs de renovació i modernització, com mai s’havien dut a terme. No ho dic jo, ho diu el Comissionat Pere Macías, que afirma disposar de suficient finançament com per a revertir la situació i , finalment, aconseguir una xarxa adequada, amb el material adient com per donar un servei eficient. Conec el personatge, de molts anys enrere, i d’ara mateix, com per creure’m totes les explicacions, donades en múltiples mitjans de comunicació o per mitjà del web de la Generalitat. I, per això, repeteixo, on era tota aquesta gent que surt ara ? Perquè no va sortir anys enrere, per a reclamar el que ja era evident i ben contrastable, com els constants retards, i les ineficiències de la major part de la xarxa ferroviària de Catalunya ? No es pot ara, pensar que en qüestió de mesos o uns pocs anys, es pot refer el que calia dur a terme, durant vint o trenta anys. Es que aquest és el retard en matèria d’infraestructures, equipaments i serveis, lligats al sistema de transport per ferrocarril. I això, motiva constants incidències que trenquen els nervis dels més tranquils. D’aquí que tots reflexionem sobre com actuem, davant mancances en serveis determinats. Si no es diu res, no es protesta o no es presenten peticions, ningú es queixi, quan les coses no van com haurien d’anar. I molts dels que ara surten, havien sortit pel procés, demanant impossibles, en comptes de parar atenció a les necessitats essencials.

LA IGNORÀNCIA POT SER (MOLT) AGOSERADA. Cada vegada que Junts, surt a la palestra amb algun nou trofeu, arrabassat al PSOE, per tal d’evitar noves eleccions, apareixen tics que posen dels nervis als més tranquils. Ara, s’entén millor, la petició de la direcció de Junts, de demanar al diputat Jaume Giró que no presentés candidatura per competir amb Míriam Nogueras, i així deixar-li el camí lliure per a poder actuar de portaveu del Grup Parlamentari al Congrés de Diputats. No és fàcil trobar una persona capaç de mentir i/o tergiversar acords i pactes, amb la més gran naturalitat del món. He conegut altres diputats amb aquestes essències. Posar per davant qualsevol qüestió, per mantenir el càrrec, i les prebendes que l’acompanyen. Bé, allà ella i el seu partit, però cada vegada els veig més lluny de retornar al govern. No hi ha tema que no l’exposin com una batalla guanyada, sense parar compte en si és viable, possible, millorable o simplement aplicable. Els és igual. La qüestió és demanar, reclamar, exigir, sigui el que sigui i com més complicat i enrevessat millor, per tal de demostrar el pes dels seus diputats i fer veure que lluiten per ampliar competències i serveis de Catalunya. Que les hagin d’estudiar, preparar i exercir uns altres, els és igual. L’objectiu és poder dir que posen les coses molt difícils al govern central, oblidant l’acció d’oposició, en el Parlament de Catalunya, produint-se un efecte de sucursalisme com mai havíem vist, en la política catalana. Junts, juga a Madrid, i deixa Catalunya, en un segon o tercer lloc. Curiosa situació ! Però, la gravetat d’algunes afirmacions i tergiversacions, s’han de tallar de soca rel. Que surti Míriam Nogueras, a proclamar que gràcies a Junts, ara els immigrants hauran de parlar i conèixer bé el català per obtenir papers, és d’una misèria infinita. Ella, amb un sou de vuit o nou mil euros al mes, es pot permetre el luxe d’actuar amb total prepotència davant persones que tenen aquests diners per a viure .... tot un any. Però, és que a més ignora que fa anys, molts anys que un dels requisits per obtenir el permís de residència i treball, a Catalunya comporta demostrar uns coneixements bàsics de català. Tots els peticionaris, han d’haver fet un curs d’un mínim de quaranta- cinc hores, en un centre oficial, i mostrar que han superat la prova. Ignorar aquest fet, és greu, com greu fou, durant els anys de governs de Junts, no posar més mitjans per a poder aprendre el català. Pocs cursos, mal distribuïts, i mal plantejats, quan hi hauria d’haver centenars d’espais per aprendre’l, tots els dies de la setmana i no només en horaris molt rígids i esquifits. Jugar amb les necessitats de milions de persones que han vingut de fora, moltes d’elles amb precaris nivells d’estudis, és no tenir cor ni ànima. I voler imposar un idioma com a condició per poder viure i treballar, és la pitjor via per a fer-lo atractiu i proper. Consell: que vagi a treballar dos o tres anys a Creu Roja, Càritas o alguna altra ONG. Aleshores entendrà la realitat. Ah, i si tanta estimació té Junts pels idiomes, fins el punt d’exigir-los, no entenc com és que els fugitius de la Justícia, ubicats a Bèlgica, no han après el neerlandès ( flamenc), un dels idiomes oficials, d’un país d’una gran sensibilitat lingüística. En set anys no han tingut temps ? Els haurien de fer fora ?

LA INEPTITUD, MATA. Los que hemos ostentado responsabilidades de gobierno, hemos tenido claro que para ciertos puestos no se pueden colocar ni personas mediocres ni ineptas, porque el resultado puede ser catastrófico. Si alguien tenía alguna duda de este principio, básico y elemental, que observe con detalle todo lo sucedido durante la tragedia de la Dana, en Valencia. Simplemente, con algunos cargos preparados y eficientes, habrían podido subsanar la ausencia del presidente Mazón. Dicho esto, quede claro que es del todo incomprensible su ausencia, hasta la tarde – noche, sea cual sea la hora, en que llegó al CECOPI. De todos los accidentes y tragedias hay que extraer lecciones para el futuro, y la primera y principal es que en caso de advertencia severa, todo el mundo ha de estar en sus puestos, en los que ha de regir el principio de autoridad. Sea la emergencia por lluvias, inundaciones, incendios u otras catástrofes. Y los cargos políticos, han de disponer de los correspondientes informes de los técnicos, expertos en cada materia. Escucharlos, pedir consejo, pero al final decidir, según el propio criterio. Y ante la duda, es mejor actuar con contundencia que ser timorato o poco decidido por el temor a críticas y descalificaciones. Va en el sueldo, ser criticado e incluso recibir lecciones de personas que creen saberlo todo. Al final, lo que cuenta son los resultados y una sola vida salvada, justifica cientos de molestias o incomodidades. Esto es lo que me viene a la cabeza, cada vez que escucho o veo imágenes de la tragedia de la Dana. ¿Cómo es posible que ningún cargo político, se pusiera al mando y lanzara avisos, aunque para algunos parecieran tempranos? Por muchas vueltas que le doy al tema, no lo entiendo. Solo se puede comprender por la falta de formación y preparación, de los cargos políticos, y el pánico a tomar decisiones. No es fácil ocupar un cargo público. Si alguien lo dudaba que se ponga a mirar y escuchar a la treintena de personas que se encontraban en el CECOPI. Queda claro que si nadie toma el mando, los datos se van pasando de unos a otros sin que sirvan para decidir. Y, en política, la decisión ha de ser bien fundamentada, pero, a tiempo de que sirva para resolver el problema o por lo menos minimizarlo. Es terrible ver los resultados de la ineptitud, pero esta tragedia tiene que servir para dejar clara la necesidad de contar con los mejores, para los puestos de responsabilidad. Sobre todo cuando las competencias son propias y no se pueden trasladar a otros niveles. Además, si una ventaja se tiene, son las mejoras técnicas, en materia de prevención y avisos, que permiten una mejor reacción. Podemos comprender la indignación a la vista de imágenes que deberían haber activado el sistema de avisos, unas horas antes. ¡Cuan diferentes habrían sido los daños personales!

RECUPERAR EL TIEMPO PERDIDO. No hay acuerdo total, sobre la fecha en que todo derivó, hacia la ruptura con el Estado. Unos, la sitúan a principios de 2011, otros en el 2012 o 2013. Sea cual sea, lo cierto es que en Cataluña estuvimos doce o trece años, en batallas diversas y dispersas que produjeron una de las etapas más oscuras, de nuestra historia contemporánea. En anteriores artículos, he dado cuenta de todos los males producidos, muchos de los cuales tardarán años en ser compensados, pero lo que sí estamos viendo, es el cambio total de tercio, por parte del gobierno presidido por Salvador Illa. Había tanto afán en recuperar la normalidad, que en seis meses, estamos en otra órbita. El proceso queda tan lejos y tan olvidado que nadie lo menta para no ser acusado de “indepe frustrado”. Y hay muchos miles de desencantados, frustrados e indignados, pero ya no aceptan volver a ser engañados. Muchos miran, más o menos pasivamente, el retorno a la plena y total normalidad. Cataluña, vuelve a estar presente en todas las reuniones, comisiones, foros nacionales e internacionales para hablar, dialogar y acordar temas importantes para la vida de los que aquí viven y trabajan. A pesar de no disponer de presupuesto 2025, el Govern está desplegando una actividad increíble en todos los ámbitos y sectores. No hay tema que no se haya recuperado y esté siendo estudiado para su futura resolución. La presencia de numerosos ex alcaldes y técnicos municipales, ya muy bregados en la gestión pública, facilitan la comprensión y toma de decisiones. Y las hay, a centenares. Además, se han recuperado las comisiones bilaterales Estado – Generalitat, paralizadas por el proceso, y todas están dando importantes frutos que se traducirán en proyectos y servicios dentro de unos meses o años. En todo caso, había mucho por recuperar y se está haciendo a marchas forzadas. Si bien no se dispone de una mayoría parlamentaria, el hecho de tener en el gobierno un único partido ayuda a la hora de proponer y priorizar la acción de gobierno. Recuerdo los años de Tripartito con los presidentes Maragall y Montilla en que todo, absolutamente todo, se debía estudiar, debatir y batallar para llegar a simples acuerdos de priorización de objetivos. Ahora, esto no sucede, si bien hay que negociar con los grupos parlamentarios de ERC y los Comunes, para asegurar su aprobación en el Parlamento. La prudencia y la insistencia de Illa por dar cumplimiento a los pactos de investidura permiten avanzar con sigilo, pero de momento con cierta seguridad. Próximamente se deberá dar curso a un suplemento de crédito por un monto de 4.000 millones, esenciales para mantener la actividad de la estructura administrativa. En cuanto a los resultados de las negociaciones con el gobierno central, hay que reconocer que son excepcionalmente amplios y positivos. No solo en materia de seguridad con la autorización para llegar a los 25.000 Mossos de Esquadra (CME) la policía catalana, para 2030, o iniciar los trámites para conformar el consorcio Estado – Generalitat, responsable de gestionar todos los impuestos, incluido el IRPF. Una operación de gran complejidad que precisará de varios ejercicios antes de que pueda ser integral. . Y, por supuesto, se cumple escrupulosamente con las obligaciones de protocolo, representación y presencia en los foros nacionales e internacionales, con especial incidencia en las instituciones europeas. No solo para conseguir la presencia del catalán y con él, de las otras lenguas oficiales, sino también para obtener el máximo de ayudas, para los múltiples proyectos municipales y autonómicos. En definitiva, hemos dejado atrás al proceso, y la mirada está en el presente y futuro inmediato. Francamente, para los que nos gusta la historia, el momento actual se parece cada vez más, a los años de actividad de la Mancomunidad de Cataluña, presidida por Prat de la Riba. Sin grandes competencias, logró sumar las cuatro diputaciones, y planificó grandes proyectos que todavía hoy, producen admiración por innovadores y ambiciosos. Estamos en una especie de reedición, con muchos más medios y competencias. Ahora, lo importante es saber avanzar, consiguiendo sumar suficientes apoyos como para no descarrilar.

ALTA ACCIDENTALITAT. Portem uns inicis d’any catastròfics, a nivell d’accidentalitat, amb elevat nombre de morts i ferits greus. Una part important, degut al consum d’alcohol i altres substàncies, i a l’excés de velocitat. Sumats els dos factors, no estranya tenir aquests resultats. Son absolutament insostenibles, pel que tenen de vides destrossades, sense causa objectiva justificada. Entenc la ràbia i la indignació de les famílies colpejades per aquests drames, per culpa d’altres. Una cosa és tenir un accident per causes fortuïtes i imprevisibles. No és el mateix que plogui o hagi caigut neu i l’accident es produeixi per aquesta causa, o per una caiguda de rocs o el pas d’un animal salvatge, que perdre la vida o quedar greument ferit, perquè una persona s’hagi atrevit a sortir en cotxe, begut o drogat. Aquí, no pot haver-hi cap circumstància atenuant, molt al contrari, s’ha de castigar de manera especialment dura. I mai es pot generalitzar, perquè em consta i ho he viscut, en viu i en directe, la responsabilitat de molts conductors que eviten beure alcohol, justificant-ho en que han de conduir. Aquesta és la norma que ha d’imperar en tots els àpats de l’any i per descomptat en totes les sortides de diversió. I no solament s’ha de cridar a la responsabilitat del conductor, sinó també dels seus acompanyants que han d’evitar temptar-lo perquè trenqui aquesta norma. A vegades, s’insisteix en que per una o dues copes, no passarà res. Doncs, sí que passa o pot passar. Encara ara, recordo la meva estada a Suïssa, parlo de molts anys enrere, en que a cada taula o a cada grup hi havia un, dos o tres, conductors que quedaven fora de les rondes de begudes. Aigua o begudes no alcohòliques i tothom respectava la norma, amb comprensió i rigor. Es més, ningú hagués acceptat que un conductor es comportés com qualsevol altre de la taula. Aquí, ha anat progressant aquest costum, però hi ha molt camí per córrer. Son molts els que consideren que un parell o tres de gots de vi, o cervesa no anul·len la capacitat, i s’equivoquen greument com podem veure pels resultats de cada setmana o cada mes. Es lògic que des de la DGT, es proposi rebaixar encara més el grau d’alcohol consumit. Els efectes son diversos en funció de cada conductor i no es poden fer excepcions, per que poden resultar mortals. Per costum de fa molts anys, cada mes o mes i mig repasso les dades d’accidentalitat i resulten esfereïdores, pel nombre, l’edat, les condicions. Amb un munt d’accidents per infraccions greus, a nivell de velocitat, o de consum de tota mena de substàncies, fins el punt de reduir notablement o anul·lar les reaccions del conductor. Si a tot plegat hi afegim alguns punts perilloses o el terra mullat o qualsevol altra circumstància, el resultat és tràgic. I es van incrementant no solament els morts, sinó multitud de persones ferides, moltes de les quals quedaran parcial o totalment afectades pel resta de la vida. Amb aquests resultats, rigor i contundència son obligades. Controls de carretera, radars i altres tecnologies al servei de la seguretat de tots. Però, també tots, hem de mentalitzar-nos d’anul·lar costums i canviar hàbits com perquè quedi clar que si “condueixes, no beus alcohol ni prens substàncies prohibides”. I, també mirar medicació que pot resultar incompatible amb la conducció.

TVE2, TOTALMENT EN CATALÀ. Algun dia, caldrà reconèixer la valentia i la professionalitat del personal del centre regional de RTVE a Catalunya, pel que fa emetre programes en català. La primera emissió, fou el 27 d’octubre de 1964, amb la retransmissió de l’obra teatral “La ferida lluminosa” de Josep Ma de Segarra. I més endavant, es formalitzaren programes com “Mare Nostrum” o el primer dels informatius, l’any 1973, que portava per nom “Giravolt”. Parlem d’anys molt complicats i molt abans que naixés TV3. I, precisament, perquè sempre és bona la diversitat i competència, és una bona noticia que l’entrada del nou president de la Corporació de Radio i Televisió Espanyola, José Pablo López suposi donar compliment a una vella aspiració i reiterada petició del socialisme català i amb ell, d’altres forces socials i culturals, del país, especialment vist i comprovat el decantament de TV3, per opcions poc representatives del conjunt de Catalunya, durant els llargs anys del procés independentista. De fet, TV3, va deixar ben aviat l’objectiu d’esdevenir una mena de BBC a la catalana i caigué en mans dels governs de torn que la van anar convertint en una eina d’informació i propaganda pròpia, allunyant-se de la missió de ser objectiva i plural. Els danys causats, durant anys, no han estat ni reconeguts ni castigats, motiu pel qual son / som, centenars de milers els catalans que l’hem abandonada. Precisament per aquest motiu, ens trobàvem orfes d’una televisió diversa i plural, altament professionalitzada, en català. Ara, la tindrem. La decisió està presa i s’han començat a fer els preparatius per aconseguir passar de les actuals 29 hores, a la setmana, a les futures 168 hores. Es tot un repte que de ben segur serà reeixit, vist els bons professionals que ja té la casa i els que es sumaran al projecte. Com consumidor de diverses ofertes, en diferents idiomes , per practicar els que he estudiat, puc assegurar que en tenim uns quants de primer nivell. Quin gran contrast entre programes de debat, com El vespre, de la mà del periodista Quim Barnola, amb altres de similars que tenen a TV3 i que continuen donant veu i protagonisme, a teories de la conspiració o al victimisme inventat, d’entitats i partits independentistes. La credibilitat es guanya, no mitjançant campanyes de propaganda, sinó amb la feina diària; i un mitjà públic, pagat amb els impostos de tots, ha de ser model de serietat i objectivitat, triant molt bé, quins son els seus protagonistes i els seus col•laboradors. Si abans he parlat de Quim Barnola, puc continuar amb Gemma Nierga, amb el seu Cafè d’idees, o Lluís Falgàs, amb Aquí parlem, etc. El que volíem a TV3, no ho hem trobat, i d’aquí la pressió exercida durant anys, prop del govern central i dels grups parlamentaris a Catalunya i Espanya, per finalment també reclamar-ho de la mà del Govern Illa. També, alguns altres partits catalans, han volgut apuntar-se a les peticions i fins i tot algun se’n volia apropiar la decisió. Governa qui governa, i ha estat decisió de govern, avançar en la plurinacionalitat i pluriculturalitat d’Espanya. La reforma de la Corporació, inclou aquesta decisió de que TV2, sigui completament en català. Una esplèndida noticia !

LLUIS LLACH, CRIDA A LA REVOLTA. L’ANC , inicia el nou curs polític amb fortes crítiques als partits independentistes, i als seu líders, per considerar-los instal•lats en el conformisme i l’autonomisme. Està en desacord amb les accions que duen a terme, i considera arribat el moment de recuperar el protagonisme perdut. El seu president, Lluís Llach, adverteix que no tornaran a ser la crossa de cap partit i vol recuperar l’esperit de revolta que tants èxits va acumular durant els moments àlgids del procés independentista. Considera necessari tornar enrere, per donar compliment als compromisos assumits en la consulta de l’1 d’octubre. Per fer-ho possible, cal tornar a places i carrers amb mobilitzacions constants, accions de desobediència, paralització d’organismes i institucions, etc. En resum, moltes de les coses ja vistes i dutes a terme, en ple procés, i que al final tot va acabar com el rosari de l’aurora. Ara, Lluís Llach i els seus companys de viatge, creuen possible una segona etapa de la revolta, però més ben portada, més ben plantejada com per a culminar la independència somiada. En fi, qui tingui temps i ganes de saber què van dir, pot veure-ho en uns quants mitjans de comunicació afins. La resta, ja no dedica ni un mínim d’espai a proclames que no son pròpies dels temps que corren, perquè la societat catalana ha girat pàgina i aquesta gent encara no se n’ha donat compte. No sé quan de temps li queda a l’ANC, de vida. Segurament, la seva reducció a una mínima expressió li permet agrupar els més radicals, els més fanàtics, els quals viuen en una bombolla que s’autoalimenta, creient que tota crítica al govern central o a l’Estat, va a favor de les seves tesis. No es donen compte que la gent ha girat pàgina i no vol tornar a ser enganyada i encara menys, participar en accions i mobilitzacions que no serveixen per a res. La vida continua i farien bé tots plegats en retornar a les institucions per a fer-les servir pel que realment van ser creades: millorar la vida de les persones, i no jugar amb elles per simple interès partidista. De moment, d’aquesta crida a la revolta, no s’ha vist res més que algunes notes de premsa, i aparicions en uns pocs mitjans de comunicació. No sembla que vagi més enllà perquè no hi ha capital humà disponible. La pròpia ANC ha vist perdre la major part de la seva militància i es va desinflant, enmig del desinterès general. Si en algun moment pretenen fer algun cop de força veuran la feblesa de les seves posicions. No hi ha massa crítica per moure concentracions ni manifestacions, i res més perjudicial que prometre revolta i donar normalitat. Ara i aquí, el que domina és solucionar els problemes quotidians, i no ficar-se en batalles ni guerres perdudes. Se’n van veure tantes que ningú vol repetir. Si Lluís Llach, s’avorreix, en comptes de cridar a la revolta, millor es dediqui a cuidar de les vinyes per a fer un bon vi.

HEM COMPLERT AMB UCRAÏNA? Ningú pot predir, el resultat final de la guerra de Rússia, contra Ucraïna, perquè la posició dels EUA, ha canviat radicalment, amb l’entrada de Donald Trump a la presidència. Veurem com actua la UE, davant un dels moments més crítics, de la nostra història contemporània. Però, no vull, ara i aquí avaluar el futur proper, sinó exposar quina ha estat l’actitud i l’ajuda que Espanya ha aportat, a un país petit, atacat per la segona potència mundial. Permeteu-me donar algunes dades, per a comprovar l’enorme diferència de poder, entre l’invasor i el país envaït. Rússia, és el país més gran del planeta, amb 17.125.191 km2. Amb una població de 141.698.923 ( 2023), que la situa en el novè lloc, mundial. Es la segona potència mundial, darrere dels EUA, amb una immensa despesa militar que la situa en el quart lloc. Per contra Ucraïna, té 603.700 km2 ( amb Crimea). Ocupa el lloc 39 a nivell mundial, i té una població de 36.744.636 (2023), lloc 36. D’entrada, aquestes immenses diferències, feien preveure que la invasió seria una passejada militar d’una durada de poques setmanes. Simplement entrar, ocupar i córrer en direcció a la capital (Kiev) per acordar la rendició. Però, no. La reacció dels ucraïnesos fou ràpida, valenta i contundent, humiliant algunes de les principals divisions, enviades després de les primeres que havien fracassat estrepitosament. Al cap de tres anys, es pot dir que Ucraïna ha infligit una dura derrota, a la segona potència mundial. Ara bé, mantenir la guerra, amb aquestes desproporcions suposa un immens desgast que obliga a buscar un final, raonable, i just. No pot ser que l’invasor aconsegueixi territoris conquerits, amputant no solament la península de Crimea, sinó fins i tot altres parts, que sumades totes plegades, suposaria un 20% del conjunt. Es aquí, on la UE ha de plantar cara, tant a Rússia com als EUA, per evitar un repartiment com si fóssim en temps dels segles divuit o dinou. Les ajudes a Ucraïna, han estat més àmplies i generoses per part de la UE que no pas per part dels EUA, de manera que l’exigència de participar i decidir en converses per aturar la guerra son més que merescudes. La UE ha aportat 70.000 M en ajuda financera i humanitària i 62.000 M en ajuda militar. Els EUA, han aportat 64.000 M en ajuda militar i 50.000 M en ajuda financera i humanitària. I, és aquí, on volia arribar per exposar l’esforç fet per Espanya, davant aquest conflicte, a les portes de la UE. Prop de vuit milions d’ucraïnesos han hagut de fugir, en les diverses onades de la guerra. El major volum de refugiats ha estat acollit per Alemanya, Polònia i Espanya, amb la República Txeca i Itàlia, a continuació. Això, ha representat acollir, en números rodons a 210.000 ( 2024), dels quals un 61% son dones, un 31% menors, i dintre d’aquests menors 1.769, menors no acompanyats. Del conjunt de menors, 29.500 estan escolaritzats, i a nivell d’adults, 20.500 han trobat treball. Aquesta ajuda espanyola, s’ha situat entre les de major nivell, en matèria humanitària, avaluada en 8.240 M, com he dit la tercera en importància, en el conjunt de la UE. En canvi, l’ajuda militar ha estat molt menor, amb prop de 1.000 M, inferior a la que hagués pertocat, per raó de riquesa. Aquesta dada ha canviat, amb la visita del president, del passat dia 24, en la qual es va comprometre a 1.000 M, addicionals. Dit això, la rapidesa, adequació de mitjans i eficàcia demostrada, han estat elogiades per totes les parts. En sóc testimoni i part implicada en tant que professor voluntari de Creu Roja, en un dels centres de protecció internacional de refugiats. El meu contacte, amb diferents onades de refugiats, ha estat constant al llarg dels tres anys de guerra, i puc assegurar que el pavelló d’Espanya, està en els primers llocs de valoració, per part del govern ucraïnès, i pels ciutadans que han arribat aquí i han pogut contrastar opinions, amb altres familiars, acollits en altres països. Es complicat valorar i avaluar el futur, però no pot ser que el gran sacrifici tingut, per culpa d’un invasor com Putin, pugui trobar comprensió i acords amb un Donald Trump, en funcions d’imperialista, sense escrúpols. Aquí, Espanya, té el seu rol a jugar, lògicament dintre del marc de la UE que li toca despertar i anar cap al seu reforçament intern i extern. Ucraïna, mereix ser respectada i escoltada, per a tot seguit, ser acollida dintre de la UE, com perquè mai més, hagi de témer noves invasions per part d’un veí tant insegur i perillós com és Rússia.

LA BATALLA POR EL RELATO, EN CATALUÑA No pasa día sin algún enfrentamiento entre Junts y ERC, en su lucha por el relato. Cada uno pretende superar al otro en propuestas, exigencias e inventos varios, para aparecer como el más atrevido e intransigente. Cuesta digerir tantos improperios y tantas acusaciones, muchas veces, absurdas. Las últimas batallas, han sido por la famosa quita de la deuda del FLA, en la cual Cataluña obtiene una condonación de 17.104 M. El primero en salir fue Oriol Junqueras, sacando pecho del resultado de la negociación, invocando la mejora en más de dos mil millones. Al principio de hablaba de 15.000 M, cuando al final han sido 2.104 más. La segunda CA beneficiada, después de Andalucía. Esta información dio pie a un largo proceso de críticas, acusaciones y desplantes al Gobierno, por considerar que, la máxima beneficiaria, era Cataluña, cuando las cifras dejan identificados a todos los beneficiarios. De todas formas, el hecho de que el tanto fuera para ERC, en Cataluña, motivó la amenaza de votar en contra por parte de Junts. Rebajaron la euforia tanto que incluso amenazaron en votar en contra, a la vista de un nuevo “café para todos”, según ellos. La polémica no fue a más, obligando a Puigdemont a intervenir, para aceptar que mejor una quita del 22% que ninguna, aunque lo deseable y exigible, según él, era la condonación total de la deuda y no solo una parte. Todo apunta a que finalmente no pondrán en peligro esta condonación y ofrecerán su voto, el día que llegue al Congreso. Nadie entendería un rechazo a una medida tan relevante. Apuntado este tanto a ERC, Junts tenía que sacar otra exigencia para tener sus minutos de gloria, en los principales medios de comunicación. Nada mejor que hablar de nuevo del estado de salud del catalán que según la última encuesta no es bueno. Hay claras carencias en los recién incorporados al país. Cataluña ha aumentado su población en más de dos millones, en menos de veinte años. Y muchos, provienen de países latinoamericanos, con gran facilidad para la integración pero en idioma castellano. Esta realidad y la falta de plazas en los consorcios de normalización lingüística, han obligado al Govern a incrementar la dotación presupuestaria y las plazas disponibles para aprender el catalán. También han vuelto a quejarse por no haber conseguido la oficialidad del catalán en los órganos europeos, como si un objetivo como éste, fuera fácil e inmediato. Son múltiples las gestiones para conseguirlo. Pero los tiempos y dificultades no frenan la insistencia y en cada sesión del Parlament, vuelven a la carga. Y en esta carrera por el relato, les cuesta aceptar que los mayores logros, llegan de la mano del Govern, del presidente Illa, con la reactivación de las comisiones bilaterales, Estado – Generalitat, las cuales ofrecen múltiples resultados prácticos. Uno de los más comentados y buscados: el incremento de plantilla de los Mossos d’Esquadra (CME) la policía catalana que podrá llegar a los 25.000 agentes, para 2030. Esto permitirá, no solo aceptar las competencias en puertos y aeropuertos, si no que a la larga podría colaborar con Guardia Civil y Policía Nacional, en el control de fronteras. También de estas comisiones salió la propuesta de aumentar en 69, los juzgados actuales de Cataluña, a la vista del incremento de población que este año ha sobrepasado los ocho millones de habitantes y también para luchar mejor contra la reincidencia. Lo que deriva de esta agitación, es que el Govern del presidente Illa, va haciendo su camino, con buena sintonía y efectividad con el Gobierno central, sin ruido ni excentricidades, a pesar de que a su lado tiene a los dos principales partidos en la oposición que precisamente buscan todo lo contrario. ¿Hasta cuándo? Hasta final de legislatura en Cataluña, y lo mismo en España. Mucho movimiento, crítica y griterío pero ningún paso para tumbar legislaturas. No les conviene ni aquí ni allí. Así pues, continuaremos bajo la misma tónica.

DE LES CRISIS SE’N SURT REFORÇAT. Sóc dels que crec que el resultat de les accions i actuacions del President Trump, respecte la UE, i amb ella gairebé tot el món, poden aconseguir enfortir la cohesió interna i avançar cap el que ha de ser el nostre objectiu comú: els Estats Units d’Europa. Una autèntica federació d’estats que disposi de tots els elements per a ser forta i independent. I si abans era necessari, ara, a més és urgent. Toca doncs, sortir dels nacionalismes estatals per traspassar competències i funcions al Parlament Europeu i amb ell al Consell Executiu de la UE. Tots plegats han de tenir eines suficients com per legislar, gestionar i en definitiva, governar-nos per a poder competir i decidir sobre els grans temes, nostres, però alhora mundials. I tenim pes suficient per a poder aconseguir-ho. La UE està conformada per 27 països amb una població global de 449,2 milions ( 2024). I estan a les portes de poder entrar, altres sis o set països que incrementaran no solament el nombre de territoris, sinó també la població. Ja sabem que això no és suficient per a fer front a les altres potències, però sí és una dada bàsica per afrontar els reptes de no haver de continuar de la mà dels EUA. Si mirem el pes de les altres potències, comprovarem algunes dades que cal tenir presents. Els EUA té 334,9 M d’habitants. Rússia , 143,8 , tot i ser el més gran del món, en superfície. Xina en té 1.411 M, superada ja per la Índia amb 1.429. Però bé, la població es important però no determinant, per ser i actuar com una gran potència, tot i que els experts apunten que els grans poders, es van decantant cap Àsia. En qualsevol cas, el repte que ara i aquí tenim, és el canvi radical de l’aliat de la UE, conseqüència de les dues guerres mundials. Amb Donald Trump, el vell imperialisme ha tornat i ho ha fet per la porta gran: sense manies i sense topalls. El president, considera que es pot governar un país, com es gestiona una gran empresa. Les regles i normes establertes es poden variar, canviar o simplement trencar. Va prometre “América primer”, i tots els altres han d’acatar i acceptar el que això significa. Així, doncs, sinó volem aparèixer i viure com una colònia, toca aixecar el cap i parar els peus de forma immediata. No s’hi valen mitges tintes perquè personatges com ell no les entenen ni les volen assumir. Es el poder d’una piconadora que avança sense parar i sense reflexionar sobre les conseqüències de la seva acció. I a grans mals, grans remeis, de manera que toca sortir del gri,s per anar cap a colors forts i contundents. S’ha d’avançar cap a una sola gran diplomàcia europea, acompanyada de la creació d’un exèrcit conjunt. No és que només ho hagi demanat Volodimir Zelenski , el president d’Ucraïna, és que Josep Borrell, fa anys que ho reclama i amb ell, molts altres dignataris que han vist les orelles al llop, especialment els països més propers a Rússia. A vegades, els països avancen a sacsejades. Ara, en tenim una de molt forta i imprevisible, de manera que no podem esperar res de bo. Millor iniciar els canvis necessaris per reforçar la UE i convertir-la en potència, lliure i independent.