Friday, June 28, 2019
EPISODIS NACIONALS - art. Regió 7
EPISODIS NACIONALS.
Manllevo el títol de Benito Pérez Galdós, per a exposar tres
episodis nacionals, ocorreguts a Catalunya, en els darrers cent anys. Tots
tres, relacionats amb decisions “nacionalistes”, molt mal plantejats,
pèssimament executats, i mal acabats.
Evidentment que el país en té molts més, però , els tres son
prou destacats i representatius del que
la “rauxa” pot fer, quan el seny, li ha cedit el pas.
Em refereixo, en primer lloc, als “Fets de Prats de Molló”,
l’any 1926, quan en plena dictadura de Primo de Rivera, Francesc Macià, pretén
envair Espanya des de Prats de Molló, amb la intenció d’ocupar Olot, proclamar
la República catalana, i esperar que aquesta acció suposés l’aixecament
nacional i estatal contra la dictadura...Qui llegeixi en detall, els preparatius,
la posta en escena, i l’estratègia, amb un ex coronel de l’exèrcit espanyol al
capdavant( Macià, ho havia estat), es fa creus de com es volia portar a terme.
Evidentment, tot va acabar, abans de començar, amb la detenció dels
participants, entre els quals, algun
espia i delators italians i francesos.
El posterior judici, va donar peu a una lleu condemna,
gràcies a no haver causat víctimes ni danys , de cap mena. Fou més una acció
quixotesca , sense cap possibilitat real d’èxit.
En segon lloc, els “Fets d’octubre del 34”, quan el
president Lluís Companys , proclamà l’Estat català dintre de la República
Federal Espanyola, trencant els acords amb el govern central i situant-se fora
de la legalitat. Aquella proclamació va durar deu hores, amb el resultat, de
quaranta-sis víctimes mortals, trenta-vuit civils, i vuit militars. Empresonat
el president i el seu govern , en el vaixell Uruguay, va ser condemnat per
rebel·lió militar ,a 30 anys. El 21 de febrer del 36, varen ser amnistiats i
poc després s’inicià la guerra civil, amb el final que tots coneixem, a nivell
individual i col·lectiu.
En tercer lloc, em vull referir als “Fets del procés” . No
sé amb quin nom passarà a la història, però li podria escaure aquest nom, puix
que de “fets”, hem parlat en els dos casos anteriors. En aquest cas, es tracta
d’un episodi de llarga durada, no conclòs i per tant, no té escrit el seu
final. Tanmateix, si repassem els preparatius, la posta en escena i moltes de
les accions dutes a terme, veurem que contenen situacions impròpies d’un govern
solvent.
En primer lloc ,perquè un govern no pot vulnerar les seves
pròpies lleis. Ja no parlo de les lleis “espanyoles “ que també, perquè no
deixem de ser part d’aquest estat, però és que varen vulnerar el Reglament del
Parlament, els dies 6 i 7 de setembre de 2017.
I la vulneració es va ampliar cap a la Constitució i el propi Estatut
d’Autonomia de Catalunya... i tot això, fent abstracció de formar part de la
UE, i de la posició estratègica d’Espanya, a nivell mundial.
Dit això, els danys causats, han estat immensament superiors
als dels altres dos episodis nacionals. En aquest cas, no hi ha hagut víctimes,
però sí danys personals a la convivència, que tardaran anys a ser reparats.
Sumats a aquests, els danys econòmics, son enormes i de molt llarga durada.
Ningú els podrà mai quantificar, en la seva exacta magnitud, perquè tenen
derivacions i conseqüències molt àmplies i diverses.
Hi ha però, un altre dany, més profund i perdurable com és
el del prestigi del país. Catalunya havia assolit unes cotes elevades de
presència, en els fòrums internacionals, com mai havia aconseguit. Veure com
s’ha perdut el nord i es navega enmig de la incertesa i la ineficàcia, causa
danys incommensurables. El prestigi és difícil d’aconseguir, però molt fàcil de perdre.
Hem retrocedit molts llocs, en el podi de les regions europees, i costarà
tornar a pujar.
Alguns pensen que poden anar més lluny o repetir els errors
comesos. Que ningú s’ho pensi, perquè a la vista tenim la història més recent, i si anéssim
més enrere, més exemples podríem posar. Es molt millor anar pel camí del seny
que cedir el pas a la rauxa.
Thursday, June 27, 2019
ESPAIS NATURALS I MASSIFICACIÓ - art. Diari de Terrassa
ESPAIS NATURALS I
MASSIFICACIÓ.
Es ben cert que la massificació causa més danys medi ambientals, que moltes
altres accions , considerades més agressives. Estem ja en ple estiu, i en un
país com el nostre, poc donat a seguir les instruccions, normatives i lleis
vigents, assistim a invasions d’espais naturals protegits, amb una
despreocupació total per la seva supervivència.
Durant anys, he estat membre actiu, de la Comissió per a la
protecció de la Riera
de Merlès ( Berguedà). Un espai natural protegit, en un dels trams, que veu
aparèixer centenars de persones, cada cap de setmana, o cada dia, en els mesos
de juliol i agost.
L’existència de diversos gorgs, en algun dels seus trams, atreu multituds
que els fan servir com a piscines naturals, sense cap mania a l’hora
d’utilitzar sabons, xampús, o altres productes, pensant que l’aigua tot ho
neteja i tot s’ho emporta cap una mena de depuradora natural, aigües avall.
Al costat d’aquesta agressió a les aigües netes, a la flora i fauna de la
riera, s’hi afegeixen els problemes inherents a la massificació. Ni que sigui,
per part de només un 10% dels usuaris, el resultat suposa dotzenes de bosses
d’escombraries per tot arreu, moltes d’elles amagades sota mates de boixos, per
allò que qui no ho veu , no existeix, o penjades de branques dels arbres,
pensant que hi ha un servei de recollida general, que les recull a l’endemà.
Al final de l’estiu, es pot comprovar el nivell d’incivisme, en forma de
deixalles, estris, i espais laterals, fets malbé.
Poso aquest exemple, com en podria donar un grapat més, en llocs semblants
de la Catalunya
interior, per mostrar una problemàtica no prou coneguda, però molt perillosa si
no s’hi posa fre, de cara a la supervivència d’espais naturals protegits.
La resposta és restringir l’accés, per intentar reduir la massificació, per
evitar la degradació. Les simples campanyes informatives no han donat resultat,
o en tot cas, no prou bon resultat com per no haver de tirar endavant, mesures
molt més contundents.
Les primeres han estat informatives, amb cartells, senyalització
horitzontal i vertical, fulletons, etc. Les segones, han anat destinades a
reduir els espais d’estacionament, per evitar facilitats d’aturada i parada.
Les terceres, han portat a aprovar ordenances conjuntes de tots els municipis
afectats ( en aquest cas concret, de 8 ajuntaments). I finalment , a sancionar,
sigui per estacionaments indeguts, sigui per comportaments inadequats, a la
riera, cosa gens fàcil, en uns mesos tant ocupats com aquests.
Una futura actuació podria portar a limitar l’accés, a un nombre determinat
d’usuaris, com ja s’està fent en llocs propers com Campdevànol, o més llunyans,
a la Vall
d’Aran. Son mesures impopulars perquè restringeixen l’accés al medi natural,
però quan la gent creu que tot el que és a l’aire lliure és de tots, i en poden
fer el que volen, s’arriba a situacions insostenibles que obliguen a respostes
contundents.
Estem en això. Aquest any es veurà el resultat de les darreres mesures
empreses, i sinó son prou eficients, se’n imposaran d’altres, fins a poder
garantir que un espai natural protegit, realment ho estigui.
Trobem però a faltar el que ja esdevé habitual, i és la manca d’ implicació
directa de la Generalitat. Es
fàcil declarar protegit un espai, el que costa és garantir-ne la protecció. Per
això fan falta mitjans econòmics, tècnics i humans, i els ajuntaments es troben
sols en aquesta batalla. En aquest cas concret, una vegada més, ha estat la Diputació de Barcelona,
la que ha fet aportacions rellevants, a l’igual que el Consell Comarcal del
Berguedà i l’Agència de Desenvolupament de la comarca, perquè no es pot deixar
per al final de l’estiu, una neteja general de la zona. Calen neteges
setmanals, vigilància, supervisió i per descomptat, sancions, per castigar les
conductes inadequades.
També queda clar ,de cara el futur, que tota declaració d’espai protegit,
ha d’anar acompanyat d’un pressupost , per fer-ho factible. Si el govern de la Generalitat , vol
garantir la protecció d’un determinat lloc, ha de posar-hi els mitjans per fer-ho
possible. Fins ara, això no s’ha fet, i d’aquí els greus problemes per fer-hi
front.
NECESSITEM REGLES DE JOC CLARES I UNIVERSALS.- art. Endavant Digital
NECESSITEM REGLES DE JOC CLARES, I UNIVERSALS.
Han passat les eleccions, i en les municipals, hem comprovat
l’enorme grau de discrepància entre partits, de manera que el mandat estarà ple
de sobresalts, discussions estèrils, simbologia a dojo, i trencaments de
pactes, en funció de situacions externes.
Tot el contrari de com hauria de funcionar un ajuntament, si
tingués com a prioritat els interessos dels veïns i veïnes, del municipi. Es
cert, que en moltes grans ciutats, s’han aconseguit majories de progrés que no
entraran en el joc, però el gran nombre de petits municipis, aporten un volum
de moviments, que tapen els de les grans ciutats.
De fet, hem pogut veure ja les presses per ser els primers,
els més agosarats, els més inflamats defensors del procés, per part d’alguns
alcaldes i alcaldesses que volen fer-se un lloc en els mitjans de comunicació,
o busquen fer mèrits , a nivell intern de partit.
Toca, doncs, posar les coses en el seu lloc i fer tot el
possible per evitar perdre quatre anys més. Si mirem l’acció política, de
gestió municipal, de la majoria d’ajuntaments, constatem que ha baixat de
manera substancial. Ja no importa tant arreglar carrers, renovar xarxes,
millorar equipaments, com dedicar esforços a agitar l’ambient i convertir els
plens en mini parlaments, on debatre
temes que res tenen a veure amb el municipi.
Veure també, com dia sí, dia també, es fa un mal ús dels
edificis municipals, posant-hi símbols partidistes, sota criteris totalment
subjectius, no ajuda a normalitzar la vida quotidiana dels ciutadans, de manera
que va avançant la sensació de les dues societats, dues realitats, que viuen en
un mateix territori, però que en realitat no conviuen , com abans.
Al meu entendre caldria revisar lleis i normatives, per
definir clarament i de manera universal, què es pot o no es pot fer . Què és
legal i què no ho es . Ara i aquí, no ens podem permetre les interpretacions,
la lletra petita, o les suposicions perquè al final, tothom fa el que li sembla
o el que vol, sense cap mirament a l’hora de trencar juraments fets, o vulnerar
lleis i reglaments vigents.
Cada país, cada societat, té les lleis que ha cregut adients,
elaborar i aprovar. Parlem sempre, de països democràtics, com el nostre. Si el que està vigent, no compleix les funcions
per les quals es va legislar, toca canviar la legislació per fer-la més
estricte, clara, i no interpretable. Sincerament crec arribat el moment de
fer-ho. Més ben dit, si s’hagués dut a terme, anys enrere, ens hauríem
estalviat un bon nombre de conflictes i problemes.
Deixem clar, doncs, les formules de jurament per accedir a
càrrecs institucionals. Deixem clars els símbols oficials en edificis públics.
Deixem clares les competències, dels plens municipals, i de la resta d’òrgans
municipals. Deixem clares les sancions que cada vulneració, comporta. Sancions
econòmiques a nivell personal, i responsabilitats penals, en els casos greus, a
més de penes d’inhabilitació.
Si tot fos clar i ben detallat, ens estalviaríem el gran
nombre d’accions, de cara a la galeria, que protagonitzen càrrecs públics,
simplement per “quedar bé” o per fer veure que son els més agosarats en les
seves propostes i decisions. En una democràcia, les lleis s’han de complir, no
interpretar a gust de qui es creu portador d’una altra realitat.
Tuesday, June 25, 2019
NO EN DIGUEU EXILI - art. Nació Digital Solsona
NO EN DIGUEU EXILI.
En els meus anys a Berna ( Suïssa), ( 72 – 79 ), vaig tenir
ocasió de conèixer a nombrosos exiliats. Uns procedents de la guerra civil,
altres, de la repressió franquista, de manera que puc parlar , amb coneixement
de causa.
Tots ells tenien en comú, haver patit dures condicions, a
l’hora de fugir, buscar refugi, buscar feina, obtenir documentació personal, i
refer la vida, lluny de casa, sense
possibilitats de tornar, almenys, fins no es produís la mort del dictador.
Aquestes persones, a títol individual, i col·lectiu,
mantenien unes conviccions i una fe, en haver fet i actuat, en defensa de la
República, primer i de la democràcia, en tot moment. Gent de pedra picada,
reorganitzant partits i sindicats, a l’exili, amb la vista posada a ajudar als
de l’interior, per a poder recuperar les llibertats perdudes.
Aquell penós i llarg exili, no té res a veure amb la
realitat actual, d’alguns que volen apropiar-se’l i fer-se’l seu. No digueu
exili, del que no ho és. Ni per causes, ni per vivència. Fugir de les
responsabilitats per haver trencat juraments fets, haver vulnerat Reglament del
Parlament, de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, no té res
a veure amb els exiliats republicans.
Si algú en té algun dubte que llegeixi les vivències dels
presidents Josep Irla o de Josep Terradellas, i es donarà compte de la
distància sideral, entre la situació d’uns i altres. No confonguem ni vulguem
tapar les conductes d’aquests, amb l’honorable comportament dels anteriors.
Viure en un autèntic palau, amb totes les comoditats, amb un
ritme de vida que permet ser comensal dels principals i més exclusius
restaurants de Brussel·les , faria envermellir , els nostres ex presidents,
realment exiliats. I res s’explica de la procedència dels diners que permeten
aquest ritme de vida. Qui paga ? Qui sostén totes aquestes despeses d’un bon
nombre de persones que varen decidir, abandonar el vaixell, en comptes de retre
comptes de les seves accions, com han fet els companys de viatge ?
No es deia que la transparència, l’austeritat i la gestió,
serien notes fonamentals de la nova república catalana ? Perquè no donen
explicacions i sobretot, documentació fefaent de qui financia aquest ritme de
vida ? Es que hi ha motius per amagar-ho ? Fins quan pensen poder sostenir,
aquesta mena de doble vida, d’uns manant des de fora, i altres obeint, des de
dintre, tot i veure que van a la deriva, i han perdut la carta de navegar ?
Les paraules tenen contingut. Descriuen situacions ,
personals i col·lectives, molt concretes, i quan s’ha parlat amb centenars de
persones que van viure l’autèntic exili, produeix una gran indignació,
l’apropiació de la paraula, per part de persones que , en absolut, es poden
considerar exiliats.
En aquests anys de procés, les paraules , han canviat de
sentit, i els mestres de la tergiversació, modificació i alteració dels mots,
han fet fortuna, oportunament ajudats per uns mitjans de comunicació públics,
que res tenen d’objectius ni al servei del poble català, entès per tot el
conjunt dels que vivim i treballem aquí. Pensem com pensem, i votem com votem,
però no deixem que ens robin l’autèntic sentit de les paraules. Els autèntics
exiliats, no ens ho perdonarien.
VIC - MANRESA . UNA VEGUERIA EN QUESTIÓ . art. El 9 Nou
VIC – MANRESA. VEGUERIES
EN QÚESTIÓ .
Conec bé les dues capitals, i tot el seu ampli entorn, perquè de petit vaig
venir al Seminari, quan en el Menor érem
300 estudiants i en el Major, 200. Ha plogut molt des d’aleshores, i no
convençut del seminari, vaig anar als Salesians de Ripoll, tot seguit a La
Salle, Manlleu i d’aquí cap a Barcelona. Pel que fa Manresa, porto anys
d’activitat, i ara mateix sóc un dels alumnes de rus, a la Universitat, per a
recuperar un idioma estudiat de jovenet.
Molts anys més tard, ja de diputat al Parlament, vaig sestar adscrit a
aquestes comarques, i he pogut fer-ne un seguiment exhaustiu, des d’aleshores.
D’aquesta àmplia experiència, constato el fracàs de la organització
territorial de Catalunya, feta a contra cor, vint anys enrere. Precisament, va
coincidir amb els meus anys en el Parlament, i considero un error tal com es va
dur a terme, de manera que no resulta cap sorpresa, el seu no funcionament.
Vull recordar que la Generalitat republicana havia fet la seva organització
territorial en 9 vegueries o regions, l’any 36 , que per raons de la guerra, no
va entrar en funcionament. Però, sí va deixar un record , moltes vegades
nostàlgic del que volia ser i fer, aquella divisió, a l’igual que va passar amb
la comarcalització de Catalunya, feta per Pau Vila, amb 38 comarques.
Moltes vegades, els catalans, ens deixem emportar per nostàlgies del
passat, venudes com grans idees, però que traslladades al present, no tenen cap
raó de ser. Ha passat amb les comarques, i molt més, amb les vegueries.
Les comarques ( ara en tenim 42), son teòricament administrades per
Consells Comarcals, amb molt poques competències i poquíssims recursos, de
manera que van vegetant com poden, a l’espera de millors temps que ningú sap ni
quan ni com arribaran. Mentrestant fan serveis que hauria de donar la
Generalitat, i poca cosa més.
Les vegueries estan molt pitjor perquè de fet, no podem dir que realment
existeixin o puguin aportar resultats tangibles. El Govern de la Generalitat és
tant centralista, com el govern de Madrid, i cap conselleria vol perdre poder,
a favor d’uns organismes , en els quals ningú confia , de manera que no han
descentralitzat ni desconcentrat el seu poder. Simplement fan de finestretes, o
de seu dels delegats territorials de cada conselleria, que cap poder tenen, sinó
és el de representar el departament en algunes reunions , festes o festetes
d’aquest territori.
Vistos els resultats, i el cost d’uns organismes, sense futur, caldria
reflexionar si un petit país com el nostre, amb unes finances més que
deficients, es pot permetre el sosteniment de tants organismes improductius.
Només faig esment de que les comarques han de rebre un mínim de 600.000 euros a
l’any per subsistir, i les vegueries més de milió i mig ( recordo que en tenim
8), la darrera nascuda fa un parell d’anys ( Penedès ).
Quan el país torni a funcionar, i tinguem un govern de veritat, amb un
Parlament com cal, s’haurà de plantejar la qüestió territorial, amb uns
criteris seriosos de racionalitat i austeritat. Els temps canvien, porten
novetats, inimaginables, anys enrere, som son les noves tecnologies, i les
millores de les comunicacions, en les seves diverses versions. La
comarcalització era comprensible 40 anys enrere, ara ha de derivar cap a
mancomunitats de serveis. I aquí sí, poden fer una bona feina, com algunes ja
estan promovent. I pel que fa la regionalització, no té cap sentit, perquè tots
preferim anar al centre del poder, abans que passar per un lloc intermedi.
Les capitals s’han disputat la capitalitat, i al final , els governs no
s’han atrevit a apostar per una sola, de manera que les han repartit, amb el
resultat que ningú la té, efectivament. De les 8 existents, no en funciona cap,
com realment hauria de funcionar. Toca, doncs, replantejar el model i deixar
que les capitals exerceixin el seu poder de forma natural i pràctica, sense
imposicions ni determinacions de despatx.
Joan Roma i Cunill
Ex alcalde i ex diputat.
Monday, June 24, 2019
PAISATGE POSTELECTORAL - art. Regió 7 - 22/6/19
PAISATGE POST
ELECTORAL.
El cicle electoral, ha servit per a promoure canvis, en profunditat, en tot
el territori espanyol, i molt especialment, en el català. Si algú pensava en
uns senzills retocs de posicions, pot contemplar un paisatge, radicalment
diferent, a nivell estatal, autonòmic, municipal, i per descomptat, també en el
europeu.
Els qui varen impedir la continuïtat del govern Sánchez, refusant
l’aprovació d’un dels millors pressupostos dels darrers anys, poc podien pensar
en haver obert un cicle, que ha castigat els seus posicionaments, i ha millorat
notablement el del partit socialista, en tots i cadascun dels estaments on està
representat.
Per raons d’espai, em centraré en els profunds canvis operats a Catalunya,
perquè suposen una variació notable de composició en els principals ajuntaments
, i de rebot, en altres organismes i institucions que tenen una importància
cabdal, en el conjunt del país.
D’entrada, s’ha de parlar del “cap i casal”, perquè com s’ha pogut
comprovar, la batalla per Barcelona era molt més que un simple objectiu
municipal. L’objectiu era nacional, i els partits independentistes l’han perdut
de manera estrepitosa, oferint un espectacle curiós i alhora revelador de la
profunda rivalitat entre ells mateixos.
Barcelona, és molt més que la gran ciutat, la gran capital. Es el nostre
referent, a nivell europeu i mundial. Arran els JJOO del 92, es va convertir en
una de les ciutats emblemàtiques, innovadores i irradiadores de cultura, noves
tecnologies, turisme, oci i lleure. Era lògic i així ho havien manifestat els
partits independentistes, intentar fer-se-la seva. Gran error, i gran fracàs,
perquè varen convertir la batalla per Barcelona, en una batalla, no per la
millora de la vida quotidiana dels barcelonins, sinó per utilitzar-la com a
bastió i símbol, d’un moviment fracassat.
El mateix es va voler fer a la resta de pobles i ciutats del país. En
alguns han tingut èxit, però en la majoria el fracàs ha estat evident, de
manera que el paisatge post electoral, ha canviat molt, respecte l’existent, en
l’anterior mandat. Les grans ciutats, i moltes altres de mitjanes, s’han
mantingut en les mateixes mans, o han passat a mans de partits que no volen ser
manats ni supeditats a un procés que busca justificar els errors comesos, en
comptes de fer auto crítica, i retornar a la senda de la legalitat. Allà, ells,
però el poble i els pactes han parlat, i han decidit.
I entre les grans decisions i respostes, figura una altra peça cabdal de la
política municipal. La Diputació de Barcelona. La gran institució, indispensable
per la vida dels 311 ajuntaments de la
província de Barcelona, sense la qual ben poca cosa podrien fer, sobretot els
petits i mitjans. Aquesta institució amb 955,24 milions de pressupost, té un
impacte enorme sobre la vida municipal, i suposa duplicar el poder de les
altres tres diputacions, sumades.
Així, doncs, si mirem el paisatge post electoral, i ens fixem en les
cinquanta principals ciutats del país, en les diputacions i en els consells
comarcals, comprovarem una modificació substancial en la composició dels seus
alcaldes i presidents, com per imaginar nous camins en la feina municipal,
destinats, al que els hi son propis: millorar les condicions de vida dels seus
ciutadans, sense trencar la legalitat, ni ser corretges de transmissió de
batalles i reptes que no tinguin l’estat de dret com a norma fonamental.
Estem en un altre escenari, molt diferent, al de l’anterior mandat i qui
vulgui ignorar-ho, ben aviat es donarà compte del seu error, i més quan al
costat d’aquests grans canvis, continua, en “sistema vegetatiu”, el govern de
la Generalitat, paralitzat per les batalles internes, per un president insòlit
i incapaç de posar ordre, i una dependència de persones fugides que ningú sap
quin futur els espera. El poble català
ha parlat, i s’ha pogut tornar a comprovar que està compost per una gran
diversitat i pluralitat. Els qui en dubtaven, aviat ho comprovaran, amb fets
concrets.
Sunday, June 23, 2019
SÓC DEL 155 ? - art. Diari de Terrassa, 20/6/19
SÓC DEL 155 ?
Curiós el nostre país, i curiosos els dirigents dels partits
independentistes, quan volen justificar la manca de resultats, en els “danys”
produïts per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Es
més, varen trencar pactes amb el PSC, acusant-los d’haver participat en la
votació a favor d’ aquesta aplicació.
I encara ara, alguns volen descartar nous pactes amb el PSC,
per considerar que algun dia podrien repetir aquella votació.
A tots ells, jo els diria: evident. Es clar que sí. Només
faltaria que en una Constitució no hi haguessin mecanismes per a protegir-la i
salvaguardar-la de vulneracions i incompliments.
Abans de continuar, permeteu-me un detall. Totes aquestes
justificacions de paràlisis, congelació de la gestió, problemes financers, etc
( president Torra, dixit), no tenen res a veure amb l’aplicació del 155, durant
uns pocs mesos. En absolut. Es més, en aquells mesos es varen desencallar
multitud de temes, entre els quals un tant important, com el de pagar deutes
pendents. En poques setmanes, es varen liquidar milers de deutes pendents.
Però, tornem al centre de la qüestió. Estem en una
democràcia plena, com queda establert en l’Index de Qualitat Democràtica que
cada any elabora The Economist, i és acceptat per la comunitat mundial.
Espanya, figura en el lloc dinovè, dels 165 estudiats i valorats. Així, doncs,
ningú pot posar en qüestió la qualitat democràtica que tenim, tot i ser
perfectible.
Es lògic que si algú pretén imposar canvis, per vies no
democràtiques, es despleguin els mecanismes per a protegir els drets de la
totalitat de la ciutadania. S’ha fet una vegada, davant decisions unilaterals
que no respectaven les vies legals, i es farà tantes vegades faci falta, si es
volen repetir fets semblants. Evident.
Es com si algú pretengués saltar- se els límits de velocitat
, i trobés estrany o protestés per aplicar-li les sancions corresponents. Cada
llei conté un règim sancionador. Cada Constitució conté les mesures de
protecció. Aquí i a Suècia, o a Austràlia. Faltaria més.
Així, doncs, ningú trobi estrany l’existència d’un article
com el 155, ni que un govern democràtic com tenim, l’hagi d’aplicar, si algun
partit o govern , decideix vulnerar els preceptes constitucionals i estatutaris
vigents, com va passar els dia 6 i 7 de setembre de 2017.
Es més, reclamar l’aplicació del 155, està plenament
justificat, si la causa existeix. El que no és de rebut, és voler-lo aplicar
quan no toca. Quan no hi ha causa justificada, com pretenien fer C’s , Vox, i
en algun moment, el PP. Per tant, a nivell personal, tant de bo no s’hagi
d’aplicar mai més el 155, però tothom ha de tenir clar que si algú es pensa
poder actuar de manera antidemocràtica, ha de saber que es tornarà a aplicar.
Les lleis son per complir-les i qui no ho vulgui fer, ha de
tenir clar que se li aplicaran les sancions corresponents, es diguin multes,
retirades de carnet, suspensió de càrrecs, embargament de comptes.....o
aplicació del 155, per a restablir la legalitat vulnerada. I ja està, no hem de
mitificar ni menystenir aquesta possibilitat, de manera que si algú creu que
ser partidari del 155, és negatiu, s’ho ha de fer mirar. Viu fora de la
realitat. I aquest és un dels grans problemes que hem tingut per culpa del
procés.
I ha acabat ja el judici. Ja era hora. Ara toca esperar
sentència. De totes maneres per l’escoltat, vist i dut a terme, els danys
produïts han estat enormes i de molt difícil reparació. No desitjo penes de
presó, però polítics que no varen tenir cap problema per trencar el jurament
fet, ni per vulnerar el Reglament del Parlament, la Constitució i l’Éstatut, no
mereixen retornar a cap càrrec institucional. Si qui ostenta un càrrec, en un
estat democràtic, no creu haver-se de sotmetre a la legalitat vigent, no pot
exercir cap càrrec perquè pot tornar a interpretar la legalitat al seu gust i
maneres. La democràcia no pot ser interpretada al gust d’una minoria, ni ser
rebregada per interessos partidistes. L’estat de dret no ho pot permetre. Per
això existeixen les penes d’inhabilitació.
DUES VISIONS , DUES REALITATS ? - art. Nació Digital Solsona , 17/6/19
DUES VISIONS, DUES REALITATS ?
Si ens atenem al que escriuen determinats mitjans de
comunicació i ofereixen determinats mitjans audiovisuals, es constata
l’existència de dues visions molt diferents de la realitat del país. Quina és l’autentica
?
Ho veurem en els propers mesos, una vegada deixat enrere el
judici, i la futura sentència. Els partits independentistes, i les entitats que
els hi donen suport, o més ben dit, les que els empenyen a anar per determinats
camins, no tenen clar cap on anar.
La situació és molt complicada perquè l’estat de dret
funciona, i exerceix les seves funcions. Per molt que els partits
independentistes vulguin menysprear la seva actuació, la realitat és que actua,
i actua segons marca la legislació vigent. Agradi o no, qui surti del marc
legal, toparà amb els tribunals. I els tribunals, jutgen, i emeten sentència. I
les sentències es compleixen, ens agradin més o menys.... així, doncs , és
fàcil dir “ho tornarem a fer “. Jo dic, no ho crec. I una prova ben concloent
és que l’actual govern de la
Generalitat , i l’actual Mesa del Parlament, han parlat molt,
han escrit molt, i han verbalitzat molt, però no han comès ni una sola il·legalitat.
No s’han mogut un mil·límetre de l’estat de dret. Per alguna cosa ha servit
posar en mans de la Justícia
les il·legalitats comeses, durant el procés independentista.
Ara, però, toca esperar sentència. Sigui quina sigui serà
durament criticada per uns o per altres, però serà d’obligat compliment. I si
no agrada es podrà recórrer davant el Tribunal Europeu de Drets Humans que ja
ha pres dues decisions, gens favorables a les tesis dels independentistes.
I cometre el greu error, de dir en un Estat de ple dret, que
“tornaran a repetir les il·legalitats comeses “, en res els ajudarà a que algú
cregui que han estat indegudament jutjats, i sentenciats.
Hi ha moments en la vida de les persones, i molt
especialment en moments polítics determinats que el silenci és la millor
sortida a un problema plantejat. En el cas anterior, queda clar que en res
ajuda, creure que algú pot interpretar la Constitució i
l’Estatut d’Autonomia o el Reglament del Parlament, al seu gust, i tirar pel
dret. En democràcia no hi ha dreceres, perquè l’estat de dret, es manté i
consolida mitjançant el compliment de la legalitat.
Si algú creu que la legalitat la pot interpretar i desviar
com li convingui, és que no ha entès el funcionament d’una democràcia. Es més,
davant aquestes afirmacions, s’aferma la convicció que potser no mereixen penes
de presó, però sí d’inhabilitació, per evitar precisament la repetició de fets
incompatibles amb l’exercici de la democràcia.
Les dues visions de país, es mantindran durant temps. Durant
anys, perquè el trencament de la convivència, és ben real i visible, en
multitud de llocs i moments, però poc a poc la realitat real, s’anirà imposant.
I els resultats electorals obtinguts per un partit de seny i voluntat de diàleg
i resolució de problemes com el partit socialista, ajudarà molt a anar en
aquesta direcció.
Amb tot, queda molt per fer, i el paper dels mitjans de
comunicació és important per a canviar el paisatge que tenim. Veure i escoltar
els mitjans “suposadament públics” de la Generalitat , en res ajuda a apropar posicions i
desinflamar objectius, però també la realitat demostrarà el partidisme i sectarisme
amb el que actuen. Al final, la realitat sempre s’acaba imposant.
Saturday, June 15, 2019
D'ALCALDE , A PROFESSOR - art. Blogesfera socialista
D’ALCALDE, A PROFESSOR.
Torno al principi. He deixat el càrrec d’alcalde, per decisió pròpia,
després de 28 anys d’activitat. He
aconseguit 7 majories absolutes consecutives, figurant com un dels alcaldes més
antics en el càrrec, de tot Catalunya, i si hi sumem els 12 anys de Regidor de
govern, fan 40 anys seguits de vida municipal. Poques persones poden dir el
mateix, entre altres coses, perquè significa haver iniciat la carrera, amb les
primeres eleccions democràtiques , de l’abril del 79, fins ara.
Era lògic girar pàgina, i facilitar el relleu. Avui, dissabte dia 15 de
juny a les 12 del migdia, s’ha dut a terme l’acte de constitució del nou
Consistori, amb la conseqüent elecció de nou Alcalde, en la persona de Jesús
Solanellas Altarriba, el qual ha obtingut els 4 vots de la seva candidatura,
cosa que li permet governar per majoria absoluta.
Conec bé el nou Alcalde, i conec bé, l’equip que l’acompanya. Els hi
desitjo bona sort i bon encert, al llarg de tot el mandat. La meva retirada de
la política municipal activa, és complerta, i per respecte al nou equip, no
penso actuar ni directa ni indirectament, en res que pugui afectar la seva
trajectòria. Es un equip prou preparat, totalment independent, i amb les idees
prou clares com perquè no necessitin ni vulguin cap mena de tutela ni
dependència, de res ni de ningú. Estic convençut que l’Ajuntament està en bones
mans.
Dit això, vull tornar a recordar que a la figura d’alcalde, li correspon un
protagonisme, sovint exagerat. El treball municipal, és un treball d’equip, amb
un motor, sí, però amb tota una maquinària, sense la qual no seria possible dur
a terme, un munt de gestions, tràmits, i realitzacions. En la meva benvinguda
als nous regidors/es, ho he volgut deixar clar, en les persones de l’equip de
govern que m’acompanyaven a l’acte: Concepció Barniol, Anna Ma Cunill i Rosa Ma
Soler.
I bé, girada aquesta pàgina, i després d’un breu descans d’una setmana a la
Provença francesa, retornaré per continuar la meva feina de professor. Torno al
principi, quan amb 22 anys, vaig iniciar una fascinant aventura, a Berna (
Suïssa) com professor d’espanyol, a l’Acadèmia Inlingua. Precisament, a la
capital d’aquesta companyia , fundada l’any 1968, i que a dia d’avui està
present en 44 països, amb més de 350 escoles , a tot el món. Al cap de pocs anys de formar part de l’equip
docent, em varen encarregar la redacció dels 3 llibres d’aprenentatge de l’espanyol
per a estrangers. Llibres que han servit durant més de 20 anys , per aprendre
la nostra llengua, arreu del món.
Ara, considero arribada l’hora de fer un quart llibre. Un llibre,
especialment destinat als meus alumnes – refugiats, acollits per Creu Roja i l’ajuntament
de Berga, instal·lats a l’alberg de Joventut de la ciutat. Aviat farà 4 anys d’aquest
nou destí, al qual m’hi dedico com voluntari, de similar manera a com vaig fer
de professor de català, anys enrere, quan Creu Roja m’ho va demanar.
Cada contingent, està format per 56 persones, una part de les quals ha d’aprendre
castellà, per provenir de països on no es parla la nostra llengua. Tenim 6
mesos per ensenyar l’idioma, i amb ell, una part de la nostra història, costums
i tradicions, per facilitar la seva integració aquí. S’ha d’anar al gra, i
evitar lliçons poc útils, o donar excessius revolts, quan el que importa és
parlar i saber com fer vida aquí. Per
això, considero necessari disposar d’un nou llibre , capaç de concentrar
vocabulari, gramàtica i exercicis útils, deixant de banda tot el que sigui
accessori o secundari. Es pot
aconseguir. Els alumnes tenen avidesa per aprendre, per integrar-se,
conscients, la major part d’ells que mai més podran tornar a casa.
Tenir al davant persones vingudes de : Rússia, Ucraïna, Geòrgia, Gana,
Mali, Senegal, Burkina Faso, Camerun, Somàlia, Marroc, Sàhara, Guinea Conakry,
Algeria, .... em fa sentir útil, i em confirma l’encert d’haver passat d’alcalde
a professor. Es com un retorn als orígens, i una bona manera de retornar a la
societat, el que la societat m’ha donat, durant tants anys de dedicació a la
política, en les diferents vessants.
I sí, continuaré en política. Faltaria més, però ja en un segon nivell,
participant en multitud d’activitats del partit socialista, a nivell regional o
nacional. Compaginant l’activitat, amb l’estudi del idioma rus, i amb la feina
d’articulista per a diversos mitjans de comunicació de la Catalunya Central. No
m’imagino la vida sense un bon nivell d’activitat, i sense poder fer, tot allò
en el que crec i estimo. Avui, he iniciat una nova etapa, i n’he tancat una
altra.
Friday, June 14, 2019
RECUPERANT PROTAGONISME - art. Regió 7
RECUPERANT PROTAGONISME.
No és fàcil mantenir els principis i fidelitat al jurament
fet, i als fonaments d’un estat democràtic, quan altres partits i elements de
la societat, consideren justificat trencar-los i prometre sortides esplèndides,
sense efectes secundaris ni dificultats rellevants.
Ho hem vist en el Brexit, com s’ha vist en altres latituds,
amb propostes simplistes, plenes d’auto enganys i supòsits falsejats. Aquí, el
procés ha tingut un recorregut semblant, amb un final que s’allarga, però que
ja no té el recorregut ni l’objectiu pretès. No es vol encara assumir el
fracàs, perquè costa molt d’explicar i respondre a qüestions plantejades que
ningú havia preparat, i molts havien falsejat,
però a no gaire tardar, la realitat s’imposarà i l’assumpció de
responsabilitats polítiques, farà el seu curs.
Encara tardarem mesos, o algun any, però el final de
recorregut és inevitable i més proper del que alguns pensen i voldrien.
En aquests anys convulsos, mantenir la calma i les idees
pròpies ha estat molt difícil, molt complicat, i sinó que es demani a tots els
militants i simpatitzants socialistes, i molt especialment als qui han ostentat
càrrecs institucionals.
Quan les coses no van pel camí desitjat, s’han de buscar
adversaris, adversaris que passen a ser enemics, per necessitats del guió que
no accepta mitges tintes, i vol posar les culpes de no reeixir sobre altres
entitats, partits o institucions. Aquesta és una dinàmica ja coneguda des de
temps immemorials, i aquí a Catalunya s’ha usat i abusat a mans plenes.
Resistir , ser coherent i honest amb les idees pròpies ha
estat la carta d’identitat del partit socialista, a nivell espanyol, però molt
més a nivell català. Costa i molt ,mantenir la fidelitat a la legalitat , quan
hi ha veus, tensions i pressions que demanen trencar-la i anar per camins il·legals.
Quants dels alcaldes i regidors, han fet el que han fet, per
convicció pròpia ? Per coherència amb el que pensaven ? O s’han deixat portar
pel populisme, per ganes de quedar bé, amb una part de la ciutadania, en
comptes de mantenir-se fidels a la representativitat de tots, pensin el que
pensin, votin el que votin, com ens pertoca per jurament i per càrrec
institucional .
Estem en democràcia, i la democràcia es defensa complint i
fent complir la legalitat. Res pitjor que vulnerar-la o voler-ne crear una de
nova, sense modificar la vella. I diguem clar i català, això és el que es va
voler fer a Catalunya, els dies 6 i 7 de setembre de 2017, i el que volien fer
alguns des dels ajuntaments.
Acceptem però, que aquesta iniciativa i aquest plantejament
van ser creguts i seguits per un gran nombre de catalans, tot i no tenir cap
base legal, econòmica, ni internacional per dur-la a terme.
Però, com en tot, al final la realitat s’imposa i la
coherència i fidelitat a les idees pròpies recuperen adeptes, i recuperen la
confiança dels ciutadans. Si algú en tenia dubtes que miri bé i llegeixi encara
millor els resultats de les eleccions generals del 28 d’abril i les europees i
municipals del 26 de maig. Allà hi trobarà al resposta.
El partit socialista espanyol, ha recuperat el protagonisme
perdut, i el català ha superat les expectatives que li havien donat, de manera
que s’acosta a temps passats, on ajuntaments, diputacions i grup parlamentari,
era cosa de dos. Estem molt a prop de tornar-hi, i ho veurem encara amb més
contundència, el dia que se celebrin eleccions al Parlament de Catalunya.
El recorregut que molts havien promès, fàcil i planer, ha
topat amb penya segats impossibles de superar. Es hora de plantejar sortides
realment viables i positives pel conjunt del país. I precisament el recuperat
protagonisme del partit socialista facilitarà aquesta transició cap a objectius
ambiciosos, però realistes, i sobretot democràtics. Avui es constitueixen els
nous Consistoris arreu del país. Es un bon moment per demanar plena dedicació a
les competències i funcions que els hi son propis i abandonar camins
impossibles. A tots bona sort i bon encert, i els qui donem el relleu, repassem
trajectòria i mirem si hem estat fidels i coherents amb el jurament fet. Per la
meva part, me’n vaig amb la plena i absoluta tranquil·litat del deure complert.
Thursday, June 13, 2019
UN GOVERN PLE D'ENGINY - art. Diari de Terrassa
UN GOVERN PLE
D’ENGINY.
Demà, dissabte 15 de juny, al migdia, assistiré al traspàs del càrrec
d’alcalde i posaré punt i final a 28 anys d’alcalde i 12 de regidor de govern.
En total 40 anys de vida municipal, suficients com per haver complert amb els
deures de ciutadà. Mirant enrere, puc dir que han valgut la pena i el balanç el
considero clarament positiu.
De totes maneres, plego cansat de veure com els ajuntaments han de batallar
per qüestions que haurien de ser més senzilles, més properes a la realitat, més
lògiques, per part del govern de la Generalitat. He de dir que els anys passen,
però la ineficàcia, es manté. Estem en un país on a la gestió no se li dona la
importància ni el relleu que té en altres països, començant per Suïssa, la meva
segona pàtria.
Aquí, la improvisació, la mediocritat, i l’invent , fan fortuna, i esgota a
qui vol organitzar i programar l’acció de govern, sota altres paràmetres. En
articles anteriors, he posat alguns exemples, avui en posaré un altre, i si Déu
vol, ja com ex alcalde i ex diputat, continuaré oferint opinió ,si el diari té
a bé, mantenir la meva col·laboració setmanal.
Anem al gra. Un estiu més, no tenim socorristes de piscines. Dic un estiu
més, perquè portem ja tres anys, amb gravíssims problemes per a cobrir les
places indispensables, per a poder oferir el servei de piscina als nostres
conciutadans. De fet Catalunya, a dia
d’avui, té un dèficit de 3.000 socorristes. Sí, heu llegit bé. Fan falta tres
mil socorristes per a cobrir les places disponibles.
Perquè passa, ara i no passava ,abans ? Doncs, perquè a algun il·luminat de
la Generalitat se li va ocórrer fixar com a obligatori tenir un curs de cicle
mitjà, per obtenir el títol. Es a dir, dos anys d’estudis i pràctiques per
esdevenir socorrista. Algú pot pensar que com més preparats, millor. Sí, però
anem a pams. Modificar un requisit com
aquest, s’hauria d’haver plantejat amb 5 o 6 anys de termini, per poder
preparar tanta gent, però a més, no té lògica posar aquesta obligació a tots.
Ara, per cobrir places, hem d’importar socorristes de Xile, Argentina,
Andalusia, Aragó....i tot i així, el problema no queda resolt. Continuen
faltant centenars de socorristes, a pocs dies d’obrir piscines, arreu del país.
Davant les protestes, i la indignació d’un any més així, surt un alt càrrec de
la Generalitat i anuncia que per sortir del pas, aquest any la Generalitat no
inspeccionarà les piscines per comprovar si tenen els titulats necessaris o no
¡¡¡¡¡ Senyor meu, que un govern digui que no farà inspeccions, mirarà cap un
altre costat, però si hi ha algun incident o accident, no se’n farà responsable
¡¡¡¡ Es a dir, que s’espavilin els ajuntaments, si no compleixen la
normativa....Diuen que al setembre, ja miraran què fan de cara l’any vinent ¡¡¡
En diverses reunions, vaig exposar ,sense èxit com es pot veure, una
possible solució amb mesures que considero lògiques. La primera, retornar als
vells temps en que Creu Roja, o la Federació de natació preparaven socorristes
amb cursos de 80 o 90 hores, en caps de setmana, de manera que molts estudiants
s’hi apuntaven, per treure’s uns bons diners a l’estiu. Considero que un
socorrista per piscines de 200 o 250 metres quadrats de làmina d’aigua, és més
que suficient, aquesta preparació.
Altra cosa és quan es tracta de socorristes per a piscines olímpiques, en
grans ciutats o complexos esportius. I finalment, un més alt nivell, per a
socorristes de platja, que han de tenir unes condicions físiques, molt més
elevades. En resum , proposava tres titulacions, en funció de les condicions de
treball. Doncs, no. Aquí, hem de ser diferents d’Aragó, Andalusia, Castella...
i altres parts del món. Que pugui haver-hi un centenar o més de pobles que no
puguin obrir les piscines per falta de socorristes , no preocupa el Govern. I
que altres centenars de piscines privades es trobin amb problemes semblants,
tampoc.
En resum, cansa lluitar contra la ineptitud i la falta de coneixement del
país. Ja sé que ara el Govern està per altres coses i no per governar, però és
que portem molts anys d’ineficàcia i pals a les rodes, en comptes de trobar
ajuda. Els qui prenen el relleu ,tindran aquest i centenars d’altres problemes,
contra els quals hauran de batallar, per intentar fer funcionar els serveis del
seu ajuntament. Ànims i bona sort.
NI REBEL.LIÓ NI INDEPENDENCIA - art. Endavant Digital
NI REBEL.LIÓ, NI INDEPENDÈNCIA.
Una de les tàctiques per desviar l’atenció, en
qualsevol conflicte, és parlar d’allò
que no toca o parlar molt d’un tema, per amagar els altres. De les dues
tàctiques, hem vist i molt ,en el llarg judici del procés, com abans ho havíem
comprovat en l’acció al carrer i a les institucions.
Arribats al punt de “vist per a sentència”, a mi em queden
molt clares dues coses : NO HI HAGUÉ ,NI REBEL.LIÓ NI INDEPENDÈNCIA. Dues
constatacions de gran rellevància perquè son el fonament d’un bàndol i un
altre, en el conflicte català – espanyol.
D’aquestes dues constatacions se’n deriven altres, per a mi,
igualment concloents. Per part espanyola, una immensa mediocritat política, un
desconeixement profund del procés, una desídia a l’hora de prendre decisions, i
una improvisació impròpia d’un govern , mínimament preparat.
Per part catalana, una similar mediocritat a la del govern
espanyol, una prepotència pròpia dels qui ignoren la realitat espanyola ,
europea i mundial, i una frivolitat i infantilisme increïbles a l’hora de
plantejar, proposar i dur a terme accions, tant inimaginables com les de crear
un nou estat, sense cap mena de base legal.
De tot plegat, se’n desprenen multitud d’accions que varen
servir per alimentar “uns i altres” en les batalles justificatives del procés.
Cadascun actuava segons el principi “d’acció – reacció” en un marc totalment
previsible, a nivell de resultats. Era impossible, per impensable, l’assoliment
de la independència. Si algú del govern
català i entitats sobiranistes, ho creia, hauria d’anar a l’escola i aprendre
un mínim de política, economia, relacions internacionals i equilibris
geoestratègics. Però, sobretot, el primer que li caldria fer, és mirar la
realitat catalana. No la inventada , imaginada o somiada.
Es molt fàcil parlar en nom del “poble català”, però la
realitat és que el poble català és plural i divers, i desprès de més de 30
conteses electorals, en els 41 anys de democràcia, és molt fàcil comptar què
pensa el poble català. I fer- se un embolic amb els números i tant aviat parlar
de que un 80% del poble està a favor d’un referèndum d’auto determinació, com
quedar-se sempre per sota del 50 % dels vots, que suposa menys d’un 40% del
cens electoral,...o creure que en un Parlament que obliga a tenir 90 diputats
per canviar algun tema, important, es pot fer igualment amb 72....demostra
haver perdut el nord.
En fi, tornant al principi, he trobat a faltar assumpció de
responsabilitats per tanta disbauxa i tanta frivolitat, en temes tant
rellevants i greus, com també disculpes per haver enganyat al poble català, o
almenys als seus seguidors. Res del que havien promès, res del que suposadament
estava preparat, cap dels objectius , s’han acomplert. Els protagonistes fugen
d’estudi, emparats per l’immens error, per la immensa estupidesa del govern
central, d’haver fet actuar les forces de seguretat el 1 –O. Però un error, no en pot tapar d’altres, i
més quan s’ha actuat amb coneixement de causa.
La realitat és que no hi havia cap possibilitat d’èxit en la
fugida endavant dels protagonistes del procés. Pretendre desviar totes les culpes cap el comportament del govern
central, és impropi de governants que a més, no tenen cap mania a l’hora de
creure que els juraments fets, es poden vulnerar, a l’igual que els principis
sagrats de la democràcia, com son el compliment de la legalitat, perquè creuen
que la legalitat la poden dictar ells. Sincerament crec que no es varen donar
les circumstàncies per dur a terme una rebel·lió, com tampoc es va fer cap
proclamació de la independència. Per arribar a un clamorós fracàs, s’han
produït danys immensos, i no desitjo cap pena de presó, però les actuacions i
declaracions fetes, han de suposar penes d’inhabilitació com perquè els seus
protagonistes no puguin tornar posar en perill la convivència a Catalunya.
Wednesday, June 12, 2019
SEGONA REUNIÓ DE TRASPÀS - GESTIÓ AJUNTAMENT BORREDÀ
SEGONA REUNIÓ – TRASPÀS GESTIÓ – AJUNTAMENT DE BORREDÀ
Ahir a la tarda – vespre, va tenir lloc la segona reunió per
a preparar el traspàs de la gestió de l’ajuntament, entre l’equip entrant i
sortint. En aquesta, el paper de la
secretària – interventora , va tenir un paper destacat per quan es varen
tractar els expedients en curs.
Es va fer una puntual explicació de la situació de cada
expedient, per saber els tràmits realitzats, i els pendents, per a
finalitzar-los.
Varen ser 3 hores llargues d’informació, documentació i
explicacions sobre els punts més importants, per tal d’aconseguir una fluïdesa
en la gestió que eviti qualsevol tipus d’interrupció o retard en la tramitació, o execució i justificació de les
actuacions a dur a terme.
En aquest moment, l’ajuntament té adjudicades les obres de:
Passatge Zona Esportiva, el Condicionament de l’entorn de la capella del
cementiri vell, la compra d’un nou vehicle tot terreny, i encarregats diversos
projectes, com el de Condicionament d’un tram del camí rural de la Riera de
Merlès, la Renovació del ramal de la portada d’aigua a El Rocal – Rocatrencada,
pels quals es disposa de subvencions de la Generalitat, en el primer cas, i de
la Diputació, en el segon.
A banda, s’acaba d’entregar el projecte de Construcció pista
de pàdel, per la qual hi ha subvenció de la Diputació de Barcelona, i cal
iniciar la tramitació corresponent.
El total de subvencions pendents d’executar i justificar,
puja un import proper als 485.000 euros, de manera que hi ha feina immediata
pels propers mesos, per donar compliment als compromisos existents.
La feina feta en les dues sessions tingudes, ha permès,
posar al dia els temes principals que deixa l’equip de govern sortint, com
perquè l’equip entrant, estigui en condicions d’assumir el repte de continuar
la gestió, sense interrupcions. Aquest és l’objectiu de les reunions de traspàs
i sempre queden qüestions que s’hauran d’entomar en els propers dies i mesos,
però es partirà d’una sòlida base de coneixement dels temes principals.
Borredà, 13 de juny de 2019.
Joan Roma, Alcalde en funcions.
Tuesday, June 11, 2019
CONSTITUCIÓ NOUS AJUNTAMENTS- DISSABTE DIA 15
CONSTITUCIÓ NOUS
AJUNTAMENTS.
El proper dissabte dia 15 de juny a les 12 del migdia, es constituiran els
8.134 Consistoris, sorgits de les eleccions del passat 26 de maig. A Catalunya,
en tenim 947, i tots segueixen el mateix protocol.
Un o dos dies abans, tots els càrrecs electes, han de fer la declaració de
bens i entregar-la al secretari/ secretària de l’Ajuntament, que la guardarà en
un lloc segur i la mantindrà en total reserva. Aquesta declaració es
obligatòria des de fa tres o quatre mandats, per tenir constància de quins son
els bens i patrimoni de cada càrrec electe, per si en algun moment es produeix
algun incident o sospita d’increment patrimonial, es pugui comparar amb la
declaració feta.
I al final de mandat, tots han de tornar-la a fer, precisament per a poder
comparar què es tenia abans i al final de mandat. Totes les dades estan
protegides per la confidencialitat, garantida pel secretari /ia de
l’ajuntament.
Cada càrrec electe obté una credencial, de la Junta Electoral de zona, la
qual acredita haver estat elegit, en les eleccions municipals del passat dia 26
de maig. Les credencials, a dia d’avui, ja estan en mans del secretari/ia.
El Ple de Constitució del nou Consistori està programat a tot Espanya, pel
migdia del dia 15. Comença amb la acreditació de cada càrrec, mitjançant el
DNI, i tot seguit es constitueix la
Mesa d’edat, amb el Regidor/a de major edat, i el Regidor/a
més jove. A partir d’aquí es pren jurament o promesa a cadascun , i una vegada
fet, s’adquireix el càrrec de manera oficial.
En el cas de l’ajuntament de Borredà son 7 els components del Consistori,
de manera que seran 7 els juraments o promeses fetes. I tancat aquest primer
acte, es passa a la segona qüestió del Ple, consistent en l’elecció del nou
alcalde/alcaldessa, per part dels 7 membres del Consistori.
Els caps de llista son o poden ser candidats a alcalde/alcaldessa, i
mitjançant papereta amb el nom del candidat/a, cada regidor/a vota. El
candidat/a que obtingui una majoria absoluta de vots, és elegit alcalde/alcaldessa.
On no hi hagi majoria absoluta, serà elegit el candidat de la llista més
votada.
Una vegada exercit el vot, el candidat/a elegit, jura o promet el càrrec, i
tot seguit queda investit com alcalde / alcaldessa del municipi.
Aquí es tanca l’acte, d’aquest dia 15. A partir d’aquest dia , s’obre un termini
de 30 dies per a celebrar el primer ple del nou Consistori que en diem Ple del
Cartipàs perquè és quan el nou Alcalde /essa, presenta els càrrecs del nou
Equip de Govern, i es fixen les dates dels Plens Ordinaris, Junta de Govern, i
totes les altres qüestions lligades al funcionament de l’ajuntament.
Així, doncs, el proper dissabte , assistirem per onzena vegada a la Constitució d’un nou
Consistori, en tots i cadascun dels municipis de Catalunya i Espanya. Es el
període més llarg de democràcia municipal que mai ha tingut el nostre país. Una
dada realment rellevant que ens ha d’omplir de satisfacció i orgull a tots els
qui n’hem estat protagonistes de manera directa o indirecta.
Borredà, 11 de juny de 2019.
Joan Roma, Alcalde en funcions.
PRIMERA REUNIÓ PREPARACIÓ TRASPÀS GESTIÓ AJUNTAMENT.
PRIMERA REUNIÓ DE
PREPARACIÓ TRASPÁS DE GOVERN MUNICIPAL.
Ahir a la tarda, ens varem reunir a l’ajuntament, els dos equips, entrant i
sortint, per tal de preparar el traspàs de funcions que es produirà aquest
dissabte a les 12 del migdia amb la constitució del nou Consistori i elecció
d’Alcalde.
Durant 3 hores els dos equips varen donar i rebre informació i documentació
de l’estat de les coses, a nivell de gestió, organització i funcionament dels
serveis municipals.
Demà, tindrem una segona reunió, per a tractar la situació dels expedients
, subvencions, projectes i accions iniciades, de manera que el nou equip de
govern pugui entomar la gestió, amb prou coneixement de causa, com per evitar
cap interrupció ni cap retard, en les tramitacions en curs.
I una vegada ja entomada la gestió, si queden temes que cal informar o
documentar, es podrà fer en qualsevol moment. La predisposició a facilitar el
traspàs en les millors condicions possibles, és ferma i total.
Borredà, 11 de juny de 2019.
Joan Roma, Alcalde en funcions.
Monday, June 10, 2019
LA PART DEL TOT - art. Nació Digital Solsona
LA PART PEL TOT.
Si una cosa vol imposar el procés independentista, és el pensament únic, la
representació única, la decisió unilateral... en definitiva, l’imperi del JO,
per damunt del NOSALTRES. Es diuen demòcrates , però actuen com populistes,
restrictius amb les llibertats dels altres. Veiem-ne uns quants exemples.
En els darrers anys, ha esdevingut habitual, fer ús d’una minoria per
imposar-se sobre una majoria. Diuen tenir el 47 % dels catalans al costat, però
actuen com si tinguessin el 80 o 90%. Quan els convé parlen que un 80% dels
catalans volen un referèndum d’autodeterminació però quan descomptem els
catalans que voten partits no independentistes, aquest 80 % es redueix a menys
del 50 %. En què quedem ?
TV3 i el seu entorn ( Cat radio, 3/24...) programen pels catalans
independentistes, o molt propers a aquestes tesis. La resta, no compta. Bé,
compta per pagar impostos i pagar els més alts sous , en una empresa pública,
però la programació no és per a ells. S’ha de vendre la independència, al cost
que sigui, i si una majoria no la vol, doncs, que s’aguanti ¡¡¡
El president Torra ( bé el que ocupa el càrrec de president, encara que no
n’exerceixi) cada quinze dies fa una proclama, en nom de tots els catalans, fen
retrets al govern central, al president del govern, al cap de l’Estat, i a qui
convingui. Els retrets son de part de tot el poble català, sense distincions.
Aquí pel que es veu no hi ha diversitat ni pluralitat. Pensament únic,
representació única, la d’ell.
Fa pocs dies, la representant del Junts x Cat, o com es diguin, Laura
Borràs, plena d’eufòria va explicar que havia dit al Rei, que els catalans no
tenen Rei ??? Ho va fer, en motiu dels despatxos del Rei, amb els diferents
partits polítics de cara a encomanar la formació de govern. Doncs, bé, aquesta
senyora pel que es veu també ostenta la representació dels 7,5 milions de
catalans/nes, encara que hagi obtingut un ridícul percentatge de vots.
I si anem a Bèlgica, allà, l’inefable ex president Puigdemont, es permet
parlar “urbi et orbe” de tot Catalunya, com si fos el líder indiscutible de la
nació. Ell que va córrer a refugiar-se , deixant els seus companys de viatge,
sols i desemparats, ell vol representar-nos a tots, sense excepció.
I bé, així podem anar omplint pàgines i més pàgines de salvadors de la
pàtria, que volen, tant sí com no, ostentar la representació de tots nosaltres,
els pobres catalans/nes.
Escoltades ja tantes bajanades, i vistos tants espectacles ridículs i
vergonyants, som molts, som majoria, els qui els diem que parlin per ells, que
nosaltres ja sabem què dir, què pensar, i sobretot què fer.
Ens hem comptat dotzenes de vegades en els darrers 40 anys, i no hi ha cap
partit, ni cap conjunt de partits que pugui parlar en nom de tots. Aleshores,
si us plau, parleu només pels qui representeu. A la resta deixeu-nos tranquils.
Prou mal heu fet a la política i al país com perquè tinguéssiu el bon encert de
retirar-vos i deixar pas a una nova generació que toqui de peus a terra, i
respecti la pluralitat i diversitat. En definitiva, que respecti, l’esperit i
la pràctica de la DEMOCRÀCIA.
Sunday, June 09, 2019
TORNARAN CANVIADES - art. El 9 Nou
TORNARAN
CANVIADES.
Fa més d’un any que Marta Rovira i Anna Gabriel, varen fugir de la justícia
espanyola, per anar-se a refugiar a Ginebra ( Suïssa). Conec bé aquest país, al
qual considero una mena de segona pàtria, per haver-hi viscut, treballat i
estudiat, a més d’haver-me format, políticament, durant els 7 anys que vaig
residir a la capital: Berna.
Puc assegurar que tornaran canviades. Molt canviades, respecte els valors
de la democràcia , les seves regles, els seus drets i deures. Suïssa, és un
model de democràcia directe, amb més de 600 referèndums nacionals celebrats (
d’ençà 1848), i molts d’altres, cantonals ( regionals) i municipals. La
Constitució de 1.874 fou substituïda per la del 18 d’abril de 1.999, vigent a
dia d’avui, modèlica pel que té d’avançada i propera als ciutadans.
Dit això, sorprendria a molts independentistes, la fermesa en el compliment
dels deures, quan algú pretén vulnerar la Constitució. Allà, es impensable dur
a terme un referèndum sense autorització, o contravenint la legislació vigent.
Si els fets del 6 i 7 de setembre de 2017, en el Parlament de Catalunya,
haguessin succeït a Suïssa, puc jurar que l’endemà, dia 8 de setembre a les 7
del matí, el govern federal, hagués dissolt el Parlament Cantonal, hagués
empresonat el govern cantonal i suspès l’Estatut Cantonal. No en tinc cap
dubte, cap.
Mireu, durant els anys d’estança a Berna, vaig formar part de la direcció
dels Casals Catalans a Suïssa (anomenats Casa Nostra), 7 en total. Doncs, bé,
quan organitzàvem esdeveniments diversos, fossin festes majors, trobades
internacionals, fòrums, concentracions...demanàvem el corresponent permís per
disposar d’un auditori, sala magna, pavelló, etc, i allà havíem de fer constar
si posaríem alguna bandera i interpretaríem algun himne...
Doncs bé, es concedia el corresponent permís, supeditat a que la bandera (
la senyera) pengés del quart pal. El primer , reservat a la bandera nacional,
el segon a la cantonal, el tercer a la municipal, i el quart a la nostra. Cas
d’haver-n’hi només tres, la nostra podia substituir la municipal, mai cap de
les altres dues. En el tema de l’himne, també la regulació era clara. Permís
sí, però abans, s’havia de posar l’himne nacional de Suïssa... I tots teníem
clar que la legalitat era per complir-la, ni discutir-la i menys vulnerar-la.
Perquè tots també teníem clar que en cas de vulneració,
la sanció seria contundent, i el responsable,
posat a la frontera, en direcció cap al seu país.
Vaig viure també en viu i en directe, el naixement d’un nou Cantó. El Cantó
del Jura ( de parla majoritàriament francesa) segregat del Cantó de Berna (
majoritàriament alemany). Puc assegurar que qualsevol manifestació no
autoritzada, era dissolta amb una rapidesa i contundència mai vista. I la
decisió fou presa amb les degudes votacions i autoritzacions, de cada estament
concernit, fos cantonal o federal.
En resum, Suïssa, figura en el lloc desè , amb una nota de 9,03 sobre 10,
en el Índex de Qualitat Democràtica a nivell mundial. Es per tant, una
democràcia plena, com tots els altres països fins el número 20. A partir del
20, hi figuren els països de “democràcia defectuosa”, amb noms il·lustres com
Japó ( 22), EUA ( 25) , França ( 29),
Bèlgica ( 31)... i així fins el 167 ( Corea del Nord). El que molts no saben o
no volen saber, és que Espanya està en el lloc 19, amb una nota del 8,08.
Dic això, perquè és fàcil criticar, mentir i falsejar dades, però la
realitat és la que és. Lògicament, estem en una democràcia imperfecta i
millorable, però ni de lluny la vulguem menystenir o falsejar. Suïssa, és radicalment
democràtica, amb uns drets amplis i modèlics, però igualment de radical, en el
compliment dels deures. Qui cregui que allà és podrien reproduir fets, viscuts
aquí, s’equivoca. I qui pensi que en ajuntaments o altres institucions, es
poden posar símbols no oficials, que hi vagi i ho pregunti. Allà, en un parell
d’hores, el càrrec responsable, seria sancionat i inhabilitat. No s’hi val
jugar amb la democràcia, i no tinc cap dubte, de que , a hores d’ara, les dues
dirigents que allà viuen ho poden haver vist i comprovat. Tornaran canviades,
no en tinc cap mena de dubte.
Friday, June 07, 2019
EN DECLIVI - art. Regió 7
EN DECLIVI.
En la recent
trobada del Cercle d’Economia, a Sitges, es va parlar, i molt, del declivi de
Catalunya, i les seves conseqüències. Si repassem la història de la humanitat,
hi ha col·lapses de civilitzacions,
d’estats, i de ciutats – estat,
motivats per catàstrofes naturals. En aquests casos, res a fer, res a dir,
perquè contra les forces de la natura, ben poc es podia fer. En altres casos,
el declivi era per causes diverses, sovint lligades, al tarannà dels
governants, poc destres en el maneig dels afers públics, o embolicats en
batalles internes que els distreien de les obligacions quotidianes.
Aquí, a casa
nostra, son molts els qui no accepten ni volen veure el declivi que s’està
produint des de fa uns quants anys. Un declivi, per partida doble, degut a la
desorientació i pèrdua de lideratge de Barcelona, governada per una colla
inexperta, que ha volgut improvisar i canviar de rumb, pensant que es pot
maniobrar un transatlàntic ,de similar manera a com es fa amb un veler. El
resultat el tenim a la vista, amb un descens d’uns quants llocs, en la
puntuació mundial. I si no es forma un nou govern, realment potent, anirà
baixant, fins tocar fons.
A nivell de país,
hem passat de considerar-nos un dels quatre motors d’Europa, a nivell regional
, a ocupar un lloc de segon nivell, sense cap pretensió de tornar a un lloc de
prestigi, suma de l’europeisme militant dels catalans, i l’empenta de la
capital, Barcelona. Agradi o no, ho acceptem o no, el declivi és evident.
I en què, és
evident ? La primera constatació, és la d’un país, sense govern, sense guió,
sense entesa interna, i amb conflicte extern.
La segona constatació, és un país amb un govern, d’esquena, i barallat
amb la capital. La tercera constatació,
és la d’emprendre un camí cap un objectiu impossible, com és la independència,
i les seves inevitables conseqüències.
Aquestes
constatacions, porten cap uns resultats inevitablement negatius i persistents
en el temps, com per produir uns danys irreversibles, en el seu funcionament
present i futur. Fa poc més d’un any, vàrem assistir a una fugida d’empreses,
entitats, fundacions, associacions, i particulars, buscant refugi, en llocs més
segurs. Alguns volen minimitzar aquesta
fugida. Altres la consideren temporal. La realitat és que milers d’entitats, de
tota mena, van marxar i no han tornat. Ho faran ? No, mentrestant duri la
inseguretat i la frivolitat amb la que el govern de la Generalitat, i els
partits que li donen suport, actuen.
Però, si els fets
descrits, son ja prou greus, n’hi ha d’altres no tant visibles, però molt més
perjudicials. El més greu, és el desprestigi de les institucions, la falta de
seguretat jurídica, el joc frívol amb temes de gran serietat i transcendència.
D’aquí, es desprenen decisions de gran importància que només veurem i comprovarem,
dintre d’uns mesos o d’uns anys. No sempre la malaltia apareix de cop. Hi ha
malalties larvades que van minant el cos, fins a deixar-lo afeblit i desanimat.
Per informes
d’alt nivell, per xerrades amb càrrecs estratègics, per noticies internes de
grans empreses, es pot veure el canvi de rumb, en els àmbits financers. Son
molts els que han deixat d’aterrar a Espanya, via Barcelona, per fer-ho via
Madrid, Bilbao o Valencia, per enumerar tres ciutats que estan fent molt bé els
seus deures. Hi ha altres moviments, en matèria de congressos, trobades
internacionals, fòrums, espectacles, cultura i oci que van a la recerca de
ciutats alternatives a Barcelona i a Catalunya. I les troben, perquè hi ha una
immensa i ferotge competència a nivell estatal i a nivell internacional.
Algú dirà que son
exageracions o visions segades de la realitat. Ja m’agradaria que ho fossin,
però quan tens accés a documents que posen blanc sobre negre, aquestes
perspectives, veus els danys causats per uns anys, totalment desaforats que han
desmantellat els grans èxits obtinguts, en els primers trenta anys de
democràcia. Estem en declivi, i la primera via per fer-hi front, és
reconèixer-ho . La segona via és posar-hi remei, començant per un nou govern a
la ciutat de Barcelona i preparant-nos per canviar el de la Generalitat, tant
bon punt es convoquin eleccions. El remei és aquest, cap altre.
Thursday, June 06, 2019
MALES CARRETERES - art. Diari de Terrassa
MALES
CARRETERES. BONES PER ANAR-HI.
En l’immens espai rural de Catalunya, hi ha dotzenes de carreteres, mai
eixamplades ni remodelades , a l’espera que els toqui el torn que guarden des
de fa anys. En molts casos, des de fa molts i molts anys.
Es dona la paradoxa, doncs, de tenir carreteres estretes, plenes de
revolts, i trams realment perillosos, ideals per a ciclistes i motoristes, per les seves
sortides de caps de setmana; en contrast amb la maledicció dels que hi viuen
tot l’any, i han de circular-hi per anar a treballar o per qualsevol altre
motiu quotidià.
Portem ja uns mesos, en que pràcticament cada setmana, hi ha alguna víctima
mortal, per la banda de ciclistes o motoristes, a més de ferits, de diferent
consideració. Es un miracle, l’escàs nombre de morts, si ens atenem al que
veiem i patim, els que vivim en aquests territoris.
En els anys més durs de la crisis econòmica, la circulació de ciclistes i
motoristes, va patir una reducció considerable, però des de fa un any,
l’augment és exponencial, cada mes que passa. En aquests moments, anar en cotxe
per les carreteres, dites secundàries, dels Pirineus i pre Pirineus, suposa un
esdeveniment d’alt risc. Evidentment, per les dues bandes. Per qui condueix,
perquè en qualsevol lloc i moment es pot trobar amb un grup, grupet o grupàs de
ciclistes, o de motoristes.
Quan hi ha tanta acumulació de persones, s’hi troben tota mena de
comportaments. Des dels més rigorosos, als més imprudents. Des de qui fa
esport, per portar una vida saludable, a qui agafa una moto per fer quilòmetres
o fer curses improvisades, per veure qui arriba abans a determinat lloc. En
aquestes circumstàncies, els qui agafem molt el cotxe, per necessitats de
feina, ens trobem amb tota mena de perills.
Hem parlat, debatut i reflexionat sobre el tema, entre alcaldes, amb Mossos
d’Esquadra, amb experts ....i estem com
estàvem mesos enrere. O anys enrere, quan aquest fenomen començava a aparèixer. En el cas de curses il·legals, toca saber-ho,
i avisar a temps per posar-hi remei, mitjançant vigilància policial, però és
difícil tenir-ne coneixement, a no ser que es repeteixin les curses en la
mateixa carretera, cosa que no sol passar....
I és ara, a l’estiu, amb el bon temps, quan l’acumulació de situacions es
fa més insostenible, amb una barreja de ciclistes individuals, en grupets, o en
grans grups, barrejats amb motoristes, d’aquí i de fora, que et poden passar en
els llocs més inversemblants, fent realitat la sorpresa pels pocs accidents
mortals, en relació a les imprudències vistes...
Toca prendre nota, i actuar en conseqüència. Fa temps avisem de la situació
i del seu agreujament, sense veure resultats pràctics. Sóc conscient de la
impossibilitat d’actuar sobre tota la xarxa de carreteres, i sempre n’hi haurà
de secundàries, però la inacció del govern de la Generalitat, produeix
resultats molt decebedors. Si mirem la xarxa de carreteres, veurem com en molts
casos, tenen el mateix traçat que cent anys enrere, quan es varen obrir, en
temps de la Mancomunitat de Catalunya.
Anar posant capes i més capes d’asfalt al damunt, no soluciona el problema.
En absolut, perquè en moltes ocasions, el que fa és fer-la més estreta i amb
cunetes més perilloses. S’ha de posar en marxa un autèntic pla de millora de la
xarxa rural de carreteres com perquè ajudin a millorar les comunicacions entre
pobles i ciutats properes, i alhora les facin més segures. Sí, ja sé que parlar
de temes com aquests, quan el nostre govern està ocupat en baralles internes i
externes, pot semblar extemporani, però mireu cada setmana les estadístiques i
comprovareu la realitat de la que parlo. Semblaria que els governs estan per
resoldre problemes, però és cert que aquí el que tenim, està per crear-ne.
Perdoneu la gosadia.
FRIVOLITAT - art. Endavant Digital
FRIVOLITAT.
Hem entrat, en la recta final del judici als principals protagonistes del
procés independentista, que pel que s’ha dit, acabarà dintre de quinze dies.
Del vist i l’escoltat , però sobretot del viscut en un lloc privilegiat, com el
d’alcalde, no se m’acut cap altra paraula, per condensar tot, que “Frivolitat”,
una immensa Frivolitat, en tot el planificat, proposat i dut a terme. No hi ha
hagut, en cap moment, cap possibilitat de reeixir, perquè el procés, estava
totalment condemnat al fracàs.
I que els seus protagonistes no l’hagin acceptat, i que alguns creguin que
encara poden reviure velles crispacions, crides , mobilitzacions i altres
accions, no deixa d’allargar una situació que ha comportat danys molt
rellevants, a tot el país i a tot l’Estat. Si alguns consideren que “com
pitjor, millor”, poden estar contents del seu èxit, perquè de danys sí n’han
causat, i molts . Costarà anys , la seva reparació.
En el moment de dir adéu, al càrrec institucional que ostento, des de fa
molts anys, em surten els grans avenços i profits obtinguts, en els anys de pau
i tranquil·litat, quan tots sumàvem esforços per remar en la mateixa direcció.
Existien les baralles de partit, les tibantors institucionals, les
discrepàncies de projectes, però mai, havíem trencat les regles de joc, ni
pensàvem, es podessin trencar mai.
Aquests sis anys de procés, han demostrat que sí es podia fer, i ho podien
fer, des de la més alta institució del país: la Generalitat. Uns pocs il·luminats,
varen fer creure a molts, de que es podien trencar, no solament les regles de
joc, sinó l’estat de dret. Cometre perjuri, vulnerant el jurament fet, a
l’accedir al càrrec, i fins i tot vulnerar el 6 i 7 de setembre de 2017, el
Reglament del Parlament, que els 135 diputats havíem aprovat per unanimitat.
Havíem acordat de no emprendre mai, cap modificació del Reglament, ni
aprovar cap llei fonamental, sense el consens d’un mínim de 90 diputats ( els
dos terços de la Cambra), i no varen tenir cap escrúpol de fer-ho amb 72. Ja no
només el Reglament, sinó també la Constitució i l’Estatut de Catalunya.
El que m’ha sobtat més d’aquest procés, és la suma de persones i col·lectius
que creien poder fer un pols a l’Estat, trencant l’estat de dret, i sortir-ne
victoriosos. El grau de desconeixement de la realitat interna i externa del
país, la ignorància plena de la realitat de la UE i de la diplomàcia
internacional, la creença en que es pot dir adéu a la història, a la
conformació de tota una societat, al trencament unilateral de relacions, a la
imaginària vida, fora de la UE i fora del concert de les nacions, no semblava
possible per a cap dirigent que hagués superat el primer curs de dret,
econòmiques o polítiques... i tanmateix, es varen llençar al precipici.
I volien que els seguíssim en aquesta desastrosa aventura ¡¡¡ I consideren
que els protagonistes de tants greus efectes, no tenen especials
responsabilitats, en haver causat uns danys enormes, ja no només a nivell
econòmic, financer, industrial, i de desprestigi de la institució de la
Generalitat, i del conjunt del país, sinó el més greu: el trencament de la
convivència, amb ferides que costaran molts anys de guarir.
La tossuderia en voler minimitzar danys i responsabilitats, només l’entenc
per una mala consciència col·lectiva, d’haver tirat endavant un procés, en nom
de molts, que ha tingut greus conseqüències, a uns pocs. Els empresonats, i els
fugits a l’estranger. Es pot comprendre aquest interès en voler exposar, pocs
danys, poques il·legalitats, poques conseqüències...però la realitat és tossuda,
i si mirem com estàvem anys enrere, i com estem , ara, la realitat és molt
diferent. Les ferides son greus, profundes i difícils de cicatritzar.
En política, s’ha de ser especialment curós, en les accions a dur a terme,
i sobretot, totalment fidel als juraments fets, i a les responsabilitats que
comporta el càrrec que s’ostenta. No es pot enganyar, vulnerar la legalitat,
trencar l’estat de dret, desafiar els organismes i institucions que han de
vetllar per l’exercici correcte de la democràcia, pensant que tot és possible i
tot és factible. Tanta Frivolitat, no es pot repetir, en cap altre moment de la
nostra història. Els protagonistes de tants danys, no poden recuperar càrrecs
institucionals, perquè han perdut la confiança en la legalitat. No desitjo penes
de presó, però sí d’inhabilitació, per a càrrecs institucionals. Ha de quedar
clar que, en democràcia, tots estem sotmesos a la legalitat.
Wednesday, June 05, 2019
ADJUDICADES OBRES - CONDICIONAMENT ENTORN CAPELLA - CEMENTIRI VELL - BORREDÀ
ADJUDICADES OBRES
– CONDICIONAMENT ENTORN CAPELLA- CEMENTIRI VELL.
El divendres passat, es va adjudicar a l’empresa Artigas d’Alpens, les
obres de CONDICIONAMENT DE L’ENTORN – CAPELLA- CEMENTIRI VELL de Borredà, per
un import proper als 22.000 euros que seran finançats, amb un ajut de la
Diputació de Barcelona.
Les obres consisteixen en buidar els dos laterals de la capella del
cementiri, fins ara ocupats per vells nínxols, que al llarg de 6 anys s’han
anat buidant, a la vista del mal estat en que es trobaven. L’ajuntament va
pactar amb cada propietari la reversió de la propietat, i el destí de les
restes, de manera que fa un mes, es va donar per tancat tot l’expedient.
Aquests varen ser els primers nínxols del cementiri, construït a finals del
segle XIX. El pas del temps havia anat deteriorant les parets laterals,
teulada, amb alguns moviments de terreny que havien produït algunes esquerdes.
Es va acordar , fa 10 anys, la suspensió de nous enterraments en aquesta zona,
i iniciar un expedient de reversió de la propietat, fins a tenir-los tots de
propietat municipal.
Mentrestant es duia a terme aquesta reversió, es va encarregar un projecte
de condicionament, que contempla el buidatge dels dos laterals, i la
restauració de la capella. Aquesta primera actuació , amb projecte de
l’arquitecte Pere Pajerols, deixarà el conjunt buit i restaurat en les parts
principals.
Una futura intervenció, contempla destinar aquests dos laterals a espais
per a protegir-se de la pluja o del sol. Espais lliures , ben situats per a
seguir les cerimònies, fetes en el mateix cementiri. I en un d’ells hi ha
l’ossari que serà reforçat i restaurat.
La previsió d’aquesta primera actuació és per les properes setmanes, amb
una durada d’aproximadament un mes.
Borredà, 5 de juny de 2019.
SUPERAT EL SEGON CURS DE RUS, ENS PREPAREM PEL TERCER.
SUPERAT EL SEGON
CURS DE RUS, PODEM PREPARAR L’ENTRADA EN EL TERCER.
Ahir, dimarts dia
4 de juny, els alumnes de rus de la Universitat de Manresa, vàrem rebre les
notes i vàrem tenir accés a l’examen escrit, fet la setmana anterior, per a
comprovar els errors comesos, i la nota final.
Com sempre passa,
a la vista dels errors comesos, hi ha un sentiment d’haver-los pogut evitar,
amb una mica més de concentració i repàs mental de la feina feta, durant el
curs. Lògic i habitual, en tots els exàmens.
Amb tot, el
resultat final és d’un 7,2 sobre 10, cosa que no està malament, vista la feina
que he tingut durant el curs, amb altres temes als quals he de dedicar una
atenció preferent.
Aprofitaré
l’estiu, ja més lliure d’altres ocupacions, per a fer un bon repàs de la feina
feta en aquest curs i el de l’any passat, a fi de preparar-me pel repte del
proper curs. Poc a poc, anem avançant en el coneixement d’aquest idioma, amb la
previsió de que l’any vinent, me’n vagi uns dies a visita Sant Petersburg, i el
seu àrea d’influència. Un bon lloc per a
passar un dies i veure les realitzacions dutes a terme, per l’imperi rus, en
els seus dies de màxim esplendor.
Abans, però, toca
encara uns bones dosis d’estudi, repàs i exercicis que ocuparan uns quants dies
d’estiu.
Borredà, 5 de
juny de 2019.
Monday, June 03, 2019
TELEFÒNICA - MOVISTAR, PREPARA LA POSA EN MARXA DE LES INSTAL.LACIONS A BORREDÀ.
TELEFONICA –
MOVISTAR, PREPARA LA POSTA EN MARXA DE
LES NOVES INSTAL.LACIONS.
Aquesta setmana, l’empresa contractada per Telefònica / Movistar, ha
iniciat els preparatius per a la posta en marxa de la torre de
telecomunicacions, instal·lada a la parcel·la de l’ajuntament, a la zona
coneguda per Cal Gall.
Aquesta finca, comprada fa vint anys, ha servit per instal·lar-hi algunes
de les principals infraestructures, equipaments i serveis del poble .
Aquí hi tenim un dipòsit d’aigua de 500 m3, les instal·lacions de TV per
Cable, la torre de comunicacions de Vodafone, i ara la torre de
telecomunicacions de Telefònica / Movistar.
La idea inicial de l’ajuntament havia estat de posar en una sola torre,
totes les companyies de telecomunicacions, però les negociacions entre elles,
es varen anar allargant i complicant, fins el punt de decidir que era millor
repartir l’espai entre les dues principals.
Vodafone , ja fa uns anys que la té, a ple funcionament, i fa pocs mesos
que Telefònica / Movistar va instal·lar la torre, i ara ha iniciat la
col·locació dels aparells. Tot seguit es farà la connexió elèctrica, i finalment
la programació de les antenes.
L’ajuntament va procedir l’any passat a augmentar la potència elèctrica
, per a facilitar aquesta implantació d’empreses de telecomunicacions.
Cada empresa té el seu comptador, paga el subministrament corresponent, i paga
un lloguer a l’ajuntament, per ocupació de sòl.
Telefònica / Movistar posa els aparells de darrere generació, amb el
sistema 5 G, la qual cosa suposarà un canvi substancial en la qualitat i
rapidesa de les comunicacions. Si tot va segons el guió previst, en les
properes setmanes, s’acabaran els treballs i començarà el període de proves.
Amb aquestes instal·lacions en funcionament, es podrà dur a terme, el
desmantellament de les antigues instal·lacions de Telefònica, TV per cable, i
altres operadors que s’havien instal·lat a la finca de La Serra del Toniet, a
uns 200 metres de les actuals. D’aquesta manera donarem compliment a l’acord
amb els propietaris de la finca, la qual quedarà totalment alliberada
d’instal·lacions .
Borredà, 1 de juny de 2019.
Joan Roma, alcalde en funcions.