Wednesday, August 30, 2017
OSTRES... L'EXÈRCIT - art. Blogesfera socialista
OSTRES, .... L’EXÈRCIT.
No sé si els estimats lectors recordaran un anunci , d’anys enrere, de la
casa “donuts” en el que apareixia un nen o nena, més preocupat per agafar el
donut que no la cartera per anar a l’escola. I sortia una expressió com “ostres
la cartera”. Aquesta imatge m’ha vingut al cap, a la vista de que en la Llei de
Transitorietat , preparada des de fa
mesos i mesos, no hi figura la creació de l’exèrcit català. Davant un petit
oblit com aquest, ha hagut de sortir el President, dient “ostres l’exèrcit”, ...sí
que en volem tenir.
Bé, com que aquesta Llei ,com la del simulacre de votació de l’1-O, no
sabem quin recorregut tindrà, vull recopilar una mica les batalles que ha
originat el tenir o no tenir exèrcit. D’entrada cal dir que la CUP no en vol, i
suposo que per això no surt en la Llei de Transitorietat, però en canvi, l’antiga
CiU, ara PDECAT, considera que un estat sense exèrcit no és estat. Per tant,
toca tenir exèrcit.
Davant d’una controvèrsia com aquesta, ERC queda a l’aguait com en tants
altres temes, i tant aviat diu que sí , com que no, o ja ho veurem. Dintre de l’ANC,
hi ha hagut llargues i denses polèmiques, sense arribar a cap acord concret, i
vistes les diferències han preferit tapar el tema i deixar-ho per a més
endavant. Amb tot, hi ha documents, conferències i propostes concretes en que
consideren indispensable contribuir a la defensa de la UE amb un exèrcit,
perquè és impensable, voler continuar dintre de la UE i dintre de l’OTAN, sense
aportar-hi personal i material.
Alguns, pretenien pagar, per ser defensats. Apa, ja està. Si hi ha
conflictes que siguin els altres els que morin, nosaltres a viure. Com que això
no acaba de rutllar, les propostes presentades copiaven un exèrcit similar al
que té Bèlgica o Holanda, i pensaven en uns 30.000 efectius, amb un cost a l’entorn
dels 3.000 milions anuals. Per descomptat, calia tenir exèrcit de terra, mar i
aire, sense especificar on anirien les acadèmies militars, ni quants vaixells
de guerra, ni avions tindria.
Arribats en aquest punt, constatem, per si algú no ho havia fet, que la
improvisació arriba a extrems estratosfèrics. Portem 5 anys al darrere del
procés independentista, i preparant lleis de desconnexió, i resulta que ara es
donen compte de la falta d’un apartat, dedicat a la defensa ¡¡¡ extraordinari i
veritablement exemple de desgavell total. Però , és que formar un exèrcit no és
cosa de quatre dies ni quatre diners. D’aquí que es torni a donar una imatge d’incompetència
absoluta.
No sóc independentista, en absolut, però em resulta sorprenent i indignant,
veure cada dia com el govern, el nostre govern ( encara que no ens agradi) va
de ridícul en ridícul, omplint pàgines increïblement desastroses. Que l’endemà
de presentar una llei, suposadament estudiada, reflexionada, i corregida, per
entesos en totes les matèries, provoqui la sortida del president, a corregir-la
en un tema tant bàsic com tenir exèrcit, demostra l’immens desgavell de tot el
procés. Ja només toca esperar que el més aviat possible es tanqui aquesta etapa
i es convoquin eleccions al Parlament, per poder canviar tot el guió, i iniciar
una etapa radicalment diferent.
Monday, August 28, 2017
EL PODER DE L'ODI - art, Nació Digital Solsona
EL PODER DE L’ODI.
Ens ha de preocupar, i molt, el foment i l’increment de l’odi, que es
constata, en una part de la societat catalana, envers tot el que s’assimila a
Espanya. En aquesta paraula, hi ha una nebulosa de conceptes, coses, tradicions,
llengua, política... passat i present, que justificaria voler-ne marxar, en
qualsevol moment i de qualsevol manera. No importa trinxar la democràcia, si la
justificació és la “llibertat, d’un imaginari “poble oprimit”.
Vaig assistir a la manifestació de dissabte, en record a les víctimes dels
atemptats a Barcelona i Cambrils, amb l’esperança de viure una comunió de pau,
entre tots els assistents, i una demostració de falta de por, vers qui ens
volen pertorbar la tranquil·litat, i les maneres de viure. Molts hi anàvem amb
aquest esperit, però un sector important , hi anava amb altres intencions. Per
aquests, l’important era poder fer onejar banderes partidistes, aliens a la
petició de no portar banderes i fer un acte conjunt. No, ells hi anaven per
atacar al “Borbó”, i al govern central, cridant, xiulant o mostrant pancartes
que res tenien a veure amb la convocatòria de la manifestació.
Un mal lloc i un mal moment per a demostrar el seu rebuig a les polítiques
del PP, o a la figura del Cap de l’Estat. No és estrany, que un cop més, la
premsa internacional es faci creus de com una manifestació de solidaritat es
pot convertir en un acte nacionalista / independentista. Per sort, érem més els
qui, sí hi anàvem per demostrar la solidaritat amb les víctimes i la ferma
decisió que ningú ens trencarà el nostre estil de vida.
Però, tornant al principi, hi ha nervis en el món independentista, a la
vista de la manca de tremp i mobilització, per encarar el 1-O. Alguns creuen
que la via per aixecar ànims i aconseguir una mobilització general, és per
mitjà de la crispació i la provocació, pensant en una reacció “excessiva” del
govern central, que permeti la dinàmica acció – reacció, que en el passat ha
donat bons fruits.
En aquest joc diabòlic, el factor odi, és important. S’han fet accions molt
rellevants en aquest foment de l’odi, amb ús i abús dels mitjans de comunicació
públics de la Generalitat, i amb altres de privats, generosament subvencionats
amb diner de tots els catalans. Repetir fins a la sacietat determinades
consignes, acaba fent forat, i si a més alguns del PP , o d’altres partits,
piquen l’ham, encara més.
Es el joc dels disbarats, però hi estem ficats, vulguem o no. De fa temps,
però ara s’incrementa la pressió , per obligació del guió que no permet
contemporitzar més. O caixa o faixa, i no importen els medis ni els mitjans.
Tot val per atacar l’enemic, i l’enemic és interior i exterior. L’exterior
sembla molt clar, amb uns partits i personatges concrets, però l’interior
arriba a ser tot aquell que no combrega amb l’esperit independentista. Qui no
està amb ells, està en contra, i ha de ser apartat i foragitat.
Doncs, bé, ara toca ser valent i coherent, i no acceptar les regles d’una
minoria. Sí, repeteixo, una minoria. La majoria de catalans no som
independentistes, com ho demostren els vots aconseguits pels partits
constitucionalistes. I no es pot canviar el Reglament del Parlament, sense
disposar dels dos terços dels parlamentaris, ni modificar les lleis sense
aquest quòrum, i sempre d’acord amb els preceptes de la Constitució i del propi
Estatut d’Autonomia. Així estem, i així ens mantindrem. Qui vulgui trencar amb
la democràcia, que ho intenti, però no amb els nostres vots ni la nostra
participació.
Friday, August 25, 2017
MOSSOS, DE PRIMERA - art. Regió 7
MOSSOS, DE PRIMERA.
Un cos de seguretat, com qualsevol altre entitat, organisme
o institució del país, ha de passar per una prova de foc, per comprovar-ne la
seva preparació i vàlua. El Cos de Mossos d’Esquadra, l’ha passada amb nota
alta, i ha entrat en una mena de primera divisió, en matèria de seguretat. Una
bona notícia per a tots els ciutadans, i una de dolenta per a tots els
delinqüents, especialment els procedents de l’àmbit terrorista.
Per motius d’espai no faré història dels llunyans temps de
la seva fundació, sinó a partir de la refundació, establerta el 14/7/83, per
Llei del Parlament 19/83. En els anys posteriors, varem discutir en el
Parlament quin podia ser el model a copiar o a seguir. Els somnis eren
ambiciosos, perquè anaven des de la Policia
Muntada del Canadà, als Bobbis anglesos, passant per la Gendarmeria francesa o
els Carabinieri italians, totes elles, policies de gran prestigi i arrelament
ciutadà.
Finalment, s’acordà l’actual estructura i funcionament,
iniciant a la comarca d’Osona, l’any 1994 el seu desplegament per Catalunya, en
substitució del Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Civil , els quals es
mantenien per determinades competències i funcions. El desplegament va culminar
l’any 2008, a
les Terres de l’Ebre, amb una dotació global de 14.200 efectius, en aquell
moment. Actualment la plantilla se situa a l’entorn dels 17.000, insuficient
per la varietat, diversitat i territori a cobrir, de manera que s’han convocat
500 noves places, enmig d’una certa controvèrsia que esperem quedi resolta, amb
bona predisposició entre govern central i Generalitat.
Per raons de càrrec, és habitual despatxar amb el cap de
Mossos de la comarca, i compartir informació amb Mossos de peu, o amb altres
comandaments, d’àmbits específics. La proximitat existeix, és nota dominant i
habitual, i l’ajuda mútua, permet resoldre positivament la majoria de casos
oberts.
Amb tot, la rutina diària, podia fer dubtar de la preparació
per encarar reptes de més ampli abast, més propis de cossos especialitzats, que
no pas d’una policia més genèrica i territorial. Doncs, bé, qui tingués dubtes,
se’ls hi han esvaït a la vista de la rapidesa, eficàcia i control del
dispositiu més ampli i crític des de la seva refundació. I dels seus resultats.
Hem pogut comparar i avaluar resultats entre altres grans
atemptats, en altres grans ciutats europees, amb els d’aquí. A grans mals,
grans remeis, i l’ús de la força queda més que justificada quan els atacants la
utilitzen contra tot i contra tots, de forma indiscriminada. El resultat ha
estat brutal, en tots els sentits, però l’eliminació física, ha permès reduir
els danys, de forma rellevant. Ha de ser dur, per un agent, haver de fer ús de la seva arma, però per
això els hi hem atorgat llicència, i els hem preparat. Es la darrera opció,
però , si cal, s’ha de fer servir.
Tot el país , i amb ell, tot el món, porta el drama en el
cor i ens fem creus de com es poden fanatitzar persones, fins el punt de
destruir per destruir. Però, el mal existeix, i convé tenir els cossos de
seguretat preparats per prevenir, primer, i per actuar, si fa falta. El drama
viscut, ha demostrat disposar d’un cos, major d’edat, ben preparat, ben
desplegat i amb prou experiència com per actuar de manera ràpida, eficient i
contundent. Felicitats per la bona feina realitzada i vista; i per tota aquella
que no es veu, i permet que l’altre sigui visible.
Wednesday, August 23, 2017
PER QUÈ ARA ? DEIXEM CARRERS I PLACES, EN PAU.
PER QUÈ ARA ? DEIXEM CARRERS I PLACES, EN PAU.
Es curiós, i moltes vegades, indignant, el procés de canvi de noms de
carrers i places, en molts pobles i ciutats, després de tants anys de
democràcia. Hi ha hagut temps més que suficient per plantejar canvis, en els 38
anys de democràcia municipal, iniciada a l’abril del 79. I com sol passar en el
nostre país, la improvisació, el sectarisme i el papanatisme ,es barregen per
donar pas a propostes esperpèntiques. L’exemple més recent el tenim a Sabadell,
amb unes propostes de canvis que han donat la volta al món ,per estúpides i
plenes d’ignorància i mala fe.
I és que demanar treure Antonio Machado, Quevedo, Góngora, Lope de Vega, Goya,
i un grapat més, és francament digne d’aparèixer el llibre Guinness, en rècords
d’estupidesa , per no posar-hi adjectius més gruixuts. I a sobre, a alguns d’ells etiquetar-los com
propers al “franquisme”, ja supera tot l’imaginable.
Però, no és un cas únic, i en molts pobles i ciutats, on han entrat en el
govern, partits, agrupacions, col·lectius...nous, han volgut desautoritzar, les
coses fetes, per anteriors governs municipals i deixar-hi la seva petjada
personal. Una altra manera de fer-se veure, inventant criteris, fora de tota
objectivitat. I si a cada mandat, s’han de posar en marxa propostes de canvis
de noms, al final caldrà optar per alguna solució d’alguna ciutat americana de
posar números als carrers, en comptes de noms. Trista iniciativa, perquè treu
personalitat i història als pobles i ciutats.
En el meu cas, a Borredà, vàrem arribar a un acord de plantejar canvis, a
finals de l’any 79, al cap de mig any de les primeres eleccions municipals. Els
dos grups, a proposta del meu, vàrem pactar canvis lògics i fonamentats. Vàrem
treure la placa metàl·lica que batejava la placeta de la rectoria, com a Plaza
de los Caídos. Vàrem canviar el nom del carrer Rvd. Cándido Puig, pel de Carrer
de la Font, que ja havia tingut. I quedava la placa de marbre, damunt de l’entrada
de les antenes, a l’església, on hi figuraven 7 caídos por España. En aquest
cas, la nostra proposta pretenia posar-hi els noms de tots els caiguts a la
guerra civil, però després de més de mig any d’investigació, no em vaig veure
capaç de tenir-los a tots. Hi havia més de 14 morts segurs, però després hi
havia desapareguts, fugits, o sense cap noticia, del cantó republicà. La
solució fou, treure la placa, i canviar-la per una en que figura “en record de
tots els difunts del poble durant la guerra civil”. I ja està.
En el que hem estat tots d’acord, a nivell municipal, és en seguir el guió
dels governs que ens han precedit, en el sentit de no batejar amb noms
conflictius, cap dels carrers i places del poble. Tenim carrers dedicats a
pobles i ciutats: Manresa ( carrer principal), Berga, Plaça Major, Placeta,
Carrer de Dalt, Carrer de l’església, Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, o
els tradicionals , com Carrer de Cal Gall, de la Creu, del Vinyal... o del Dr.
Vilardell, en reconeixement d’un metge estimat i apreciat, tant el pare, com el
fill. O una excepció. El Carrer General Manso, en record del guerriller i
posterior militar , en lluita contra l’exèrcit francès, nascut a Cal Manso de
Borredà , amb una llarga carrera civil i militar, fins a morir a Cornellà.
No és bo ni pràctic, entrar en polèmiques, moltes vegades artificials sobre
noms posats en determinats moments de la història del municipi. Era lògic
treure aquells que topaven amb els principis democràtics, però no, els que
representen cultures, personalitats o col·lectius determinats, sense cap deriva
negativa. I qüestionar constantment el passat no és la millor manera per
respectar els nostres avantpassats, i la història col·lectiva. A més, hi ha
multitud d’altres temes més importants que no pas aquest, que comporta
discussions inútils i maldecaps afegits a tots els veïns , afectats pels
canvis.
Tuesday, August 22, 2017
DISSABTE, CAP A BARCELONA - art. Nació Digital Solsona
DISSABTE, CAP A
BARCELONA.
Hem viscut una setmana, amb fets i imatges que mai més s’esborraran de la
nostra ment. La violència gratuïta, importada d’altres latituds, ens ha
colpejat en el moment més inesperat, i en el lloc més emblemàtic del nostre
país. Tots estem commoguts i afectats pel dolor causat, i per la incomprensió
davant accions com aquesta, portades a terme per joves adolescents, amb total
desconeixement dels familiars i amics més propers.
Per raons de veïnatge, conec Ripoll , tant o millor que Berga, i puc
assegurar que l’impacte ha estat immens. Qui més, qui menys, en coneixia algun
dels protagonistes, i especialment tots aquells que havien anat a escola o a
l’institut amb ells. Des de professors , a companys de classe, se’ls fa difícil imaginar com poden donar el
pas de joves normals i corrents, a terroristes immisericordiosos envers nens,
dones i homes, per complir una venjança inexplicable.
Costarà molt, retornar a una certa normalitat, a nivell de país i a nivell
de municipis on la població magrebina té una presència notable. La
desconfiança, produeix males pràctiques, i dificultarà la interrelació entre
comunitats, tirant per terra molta de la feina feta, en els darrers anys.
Però, també ha d’haver-hi una major supervisió en el col·lectiu dels imams,
per evitar el proselitisme cap accions violentes, o cap a radicalismes
religiosos. Un porta a l’altre, i en països del nostre entorn, s’han dut a
terme actuacions que convindria imitar i importar. Tots sabem que fomentar el
fonamentalisme, porta al fanatisme, i en el marc del fanatisme és molt fàcil
derivar cap accions contra els considerats adversaris, o directament enemics.
De tot el viscut, només queda el consol, de saber que l’atzar , per una
banda, i la bona actuació policial, per l’altra, han fet possible uns danys
molt menys quantiosos dels que hi podia haver hagut. De totes maneres, la
lliçó, ha de motivar canvis importants en un bon nombre de costums, tradicions
i hàbits, en pobles i ciutats.
I quan tot sembla haver passat, és hora de mostrar la fermesa en les
nostres institucions i model de vida, i per això s’ha convocat manifestació per
aquest dissabte dia 26, a
les 6 de la tarda, en el Passeig de Gràcia, de Barcelona. Es un bon lloc i
moment per mostrar la unitat, contra la barbàrie, i enviar cap enfora la imatge
d’un poble, un país, un estat que no claudicarà mai.
Els impulsors, directes i indirectes, d’accions com les patides, aquests
dies, han de tenir clar que contestarem de forma contundent i no ens sotmetrem
a cap règim de por. No tenim por, ni volem , la tinguin altres ciutats i països
del món. Per aquest motiu, tothom qui pugui, vagi a Barcelona i suma la seva
presència a desenes de milers de persones que faran el mateix. I qui no pugui,
ho pot fer, enviant missatges a les xarxes socials. Ens veiem a Barcelona, el
dissabte, sense cap por a continuar lluitant per la vida i per la pau.
Friday, August 18, 2017
RUPTURA DEMOCRÀCIA - art. Regió 7
RUPTURA
DEMOCRÀCIA.
No tot s’hi val,
en política, oimés quan es posa en perill les regles democràtiques que vàrem
aconseguir després de quaranta anys de dictadura. Tenir un mal govern central,
no pot mai ser excusa ni justificació, a saltar-se la llei a un similar mal
govern, aquí. Com Alcalde puc donar fe de similars males pràctiques en matèria
de gestió, recentralització de competències municipals, intromissions en la
política quotidiana, incompliment de compromisos assumits, restricció de
l’autonomia municipal, i una llarga llista de greuges, que podria arribar als
quaranta-cinc presentats pel govern de la Generalitat, al govern Central.
Quan els
independentistes presenten el memorial de greuges, del govern central, envers
Catalunya; similar memorial de greuges podríem presentar els Ajuntaments,
envers el govern de la Generalitat, i tanmateix no considerem el trencament
democràtic, com a via de sortida a una situació, injusta i inacceptable. El que
ens toca fer, és aconseguir canviar, via eleccions , la composició del Parlament i de rebot, la del
govern , confiant en tenir-hi persones que respectin i apostin per la separació
de poders dels diferents nivells d’administració. Un objectiu tant senzill com
fer complir les Cartes Magnes, respectives.
Que ningú
s’estranyi del paper que hem decidit tenir els constitucionalistes, en
l’anomenat procés independentista. De cap manera podem participar en un procés
de ruptura de la democràcia que tant va costar assolir. El memorial de greuges,
entre governs; les estupideses fetes pel PP, en temps passats; les males
formes, i els greuges comparatius, no poden justificar sortir del marc
constitucional, per entrar en un marc impossible de justificar , a nivell
intern i extern. Qui cregui poder complir aquest somni, o aquesta fugida cap a
“terres ignotes”, desconeix el poder de l’estat de dret.
Un pols entre
l’estat de dret, i la ruptura de la democràcia, no pot tenir cap altre resultat
que una immensa frustració, produït pel fracàs de la iniciativa. Agradi o no,
els moviments fets per una part del Parlament i pel conjunt del Govern,
destrossen la major part dels arguments que diuen defensar. Trencar les regles
del Parlament, aprovant modificacions que incompleixen el propi Reglament, és
sortir de la legalitat i donar arguments als qui han motivat la indignació de
bona part dels catalans. I tenir un Govern que se salta els preceptes
continguts en el propi Estatut d’ Autonomia, demostra nul respecte per la Carta
Magna que vàrem consensuar i aprovar a nivell intern de Parlament i extern, per
Referèndum. I una retallada del Tribunal
Constitucional, no justifica la ruptura d’un sistema que hem jurat defensar i
acatar tots els qui tenim càrrecs polítics o funcionarials.
Per últim, qui
cregui que algun país democràtic pugui veure amb simpatia, un procés de ruptura
de la democràcia, suposa desconèixer la realitat internacional. No hi ha ningú,
en sintonia amb uns moviments com els
que es volen impulsar. Però, sobretot és a
nivell intern on més es constata la impossibilitat de que uns partits
que no representen a la majoria dels catalans s’entestin en voler decidir per a
tots, imposant les regles de joc, els àrbitres , la participació i les
resolucions, en contra de tota lògica democràtica. Qui cregui que pot construir
un nou estat, damunt els fonaments d’una ruptura de la democràcia, va molt
equivocat. Es una via impossible. I per aquesta via ha donat tots els arguments
i totes les justificacions perquè l’estat de dret actuï a tots els nivells i
amb tota celeritat i contundència. I qui pensi en reaccions internacionals, en
contra de l’aplicació de l’estat de dret, somia despert imaginant reaccions que
no es produiran. Estem on estem, per culpa de lideratges mediocres i
desconeixements de la realitat mundial, acompanyats de lectures internes molt
errònies. De continuar per aquest camí, la realitat s’imposarà , acompanyada
d’una immensa frustració. D’aquí la urgència de buscar sortides agosarades i
immediates com proposen els socialistes. Seria hora de recolzar-les, per evitar
quedar tancats en un carreró sense sortida.
BORREDÀ, AMB LES VÍCTIMES DEL TERRORISME.
BORREDÀ , AMB LES
VICTIMES DEL TERRORISME.
Com Alcalde – President de l’Ajuntament de Borredà, he decretat 3 dies de
dol oficial, i la col·locació de les banderes a mig pal, seguint les
instruccions de les institucions
nacionals i estatals.
De comú acord amb Borredà de Festa, la Comissió
organitzadora de la Festa Major ,
que comença avui , es llegirà un manifest de repulsa a les accions terroristes
i de recolzament a les víctimes, i a continuació es farà un minut de silenci, a
la Plaça Major.
Els actes de la Festa Major
comencen, a les 7 de la tarda, doncs bé, uns minuts abans es farà aquest acte
de reconeixement a les víctimes del terrorisme.
Convoco tothom a les 7 de la tarda , a la Plaça Major , per dur a terme
aquest acte de repulsa, i de recolzament a les víctimes.
Borredà, 18 d’agost de 2017
L’Alcalde – President
Joan Roma i Cunill
Thursday, August 17, 2017
LA CUP ES DIVERTEIX - art. Blogesfera socialista
LA CUP ES DIVERTEIX.
Per raons òbvies ,em trobo molt lluny dels orígens i plantejaments de la
CUP, però no deixa de ser interessant la seva presència en moltes de les
institucions del país, estudiar la seva trajectòria vital, i veure la
influència, segons estigui en el govern o a la oposició. Com tot grup, de composició molt diversa, tant
personal com territorial, no hauríem de parlar d’una CUP, sinó de moltes CUP’s.
D’entrada, hem d’admetre efectes beneficiosos en un bon nombre d’institucions
pel que ha suposat de rigorós control d’accions passades, i exigència de responsabilitats
,en actuacions presents, en llocs on costums i tradicions, havien portat la
gestió, a punts inacceptables de rutina i males pràctiques. En aquest sentit,
benvinguts els supervisors i controladors, perquè han canviat els fons i les
formes, en molts llocs on s’havien relaxat fins extrems inacceptables.
En altres llocs, han imperat més els gestos i sortides de to que han devaluat
la bona feina que haurien pogut fer, però vaja, és difícil , per no dir
impossible, homogeneïtzar o equiparar accions i actuacions polítiques, en unes
candidatures que son tant diverses, com els seus noms indiquen.
A la Catalunya Central, tenim uns quants exemples del que dic, i en poc s’assemblen
unes a les altres, amb resultats molt diversos, respecte el que havien promès
dur a terme, en els seus programes electorals. Una excepció curiosa és Berga,
amb un equip de govern , en minoria, i tanmateix està gestionant amb una
eficàcia sorprenent. Això sí, han reconegut que el programa l’han guardat en un
calaix i han hagut de fer front a una herència espectacularment complicada.
Però, han emprès iniciatives que cap govern anterior s’havia atrevit a tocar, i
el sol fet d’haver aconseguir traspassar a la Generalitat l’Hospital de Sant
Bernabé, ja justifica tot un mandat. Bé, de Berga, en parlarem un altre dia.
He batejat aquest article com LA CUP ES DIVERTEIX, per l’espectacle que
cada dia ens ofereix l’anomenat procés independentista, en el qual la CUP ha agafat un protagonisme sorprenent,
amb només 10 diputats. Em recorda vells temps en que estar a la oposició, en
determinats llocs, permetia viure la política amb una tranquil·litat i una “diversió”
considerable. La qüestió principal era trobar punts de controvèrsia, d’enfrontament,
d’alternatives agosarades a qualsevol tema del govern de torn.
La pràctica política de la CUP em recorda aquells temps. Es permeten explicar
confidencialitats del procés, escombrar càrrecs del govern , exigir canvis de
calendari i de prioritats, sortir a la premsa quan menys se’ls espera, canviar
portaveus, canviar guions i fulls de ruta...tot sigui per mostrar la
indiferència davant el poder, o el menyspreu a la política “tradicional”. I
posar contra les cordes, els càrrecs més importants del govern, del Parlament o
de qualsevol altra institució nacional o estatal. Hi son per trencar motlles, i
en son mestres consumats.
El que resulta penós és veure la reacció dels companys de viatge, tant els
del PDECAT com els d’ERC. Aquests darrers més dedicats a amagar el cap sota l’ala,
i esperar passi la tempesta que no pas sortir a la palestra com fan els antics
convergents. De tot plegat, se’n dedueix una visió radicalment diferent del que
pretenen uns i altres, fins el punt de dubtar seriosament que puguin arribar al
1-O, o més enllà. Per a molts ja va ser molt dur veure el pacte entre Junts x
Sí, i la CUP, però és que per a molts altres, no entenen la supeditació a una
candidatura que els porta dia sí, dia també, pel camí de l’amargura. Però, així
portem ja més d’un any i mig, i mentres uns es diverteixen imposant les seves
iniciatives, els altres pateixen intentant guanyar temps i confiar en que
arribi el dia 1 –O, i es superi de la millor manera possible, sense saber què
vol dir això. Uns tenen molt a perdre, i els altres, res. Si creien que els
portarien al seu camp, era per un desconeixement total dels seus orígens i
objectius.
Wednesday, August 16, 2017
PARTIT ARREGLAT - art. Blogesfera socialista
PARTIT “ARREGLAT”.
Els partits independentistes volen organitzar, un simulacre de mobilització,
el proper 1-O alterant clarament les regles de joc, fins arribar a una
manipulació escandalosa del sistema tradicional de votació. En contra del que
diuen, que volen una votació COM SEMPRE, el que veiem és una progressiva deriva
cap a un simulacre COM MAI hem vist, ni tant sols el 9 N.
Perquè dic això ? Doncs, perquè en els darrers dies, les principals veus de
l’independentisme s’afanyen a avançar que la participació no comptarà, a l’hora
de decidir. Es a dir, els és igual si en el simulacre va a votar un 10, 20 o
30% dels votants possibles. S’avancen als pronòstics d’una molt baixa
participació, per cansament o per desacord amb la via elegida, i es
conformarien amb més sís que nos . Ja està. Si la immensa majoria de catalans
es queden a casa, els és igual. L’ìmportant és que qui vagi a votar, digui que
sí.
Repeteixo el ja dit , en aquestes mateixes pàgines, dies enrere. Estic
convençut de que una votació a l’ús habitual, no tindrà lloc. En tot cas, pot
haver-hi un simulacre de consulta en determinats moments i llocs , però sense
comparació possible amb una votació a l’ús democràtic.
Però, tornant al principi. Hagués estat desitjable guardar les formes i
procurar fer bé les coses ni que sigui per demostrar sensibilitat democràtica,
i capacitat organitzativa. No és de rebut, rebregar el Reglament del Parlament,
per poder fer i desfer, a gust dels independentistes, encara que aquests no suposin
els dos terços de la Cambra Catalana, com és requerit. Tampoc és de rebut,
parlar en nom de tots els catalans quan els dos partits independentistes
representen un 47% dels votants, i la resta de partits tenen més vots.
I posats a criticar els fons i les formes de les modificacions proposades,
l’àrbitre del simulacre de votació, no seria del poder judicial, sinó elegit
pel propi govern o una part del Parlament, per tant no representaria la
totalitat de les forces polítiques, sinó solament als independentistes. Mala cosa
per vendre a nivell internacional, si queda clar que l’àrbitre està decantat
per una opció concreta.
I els independentistes estan disposats a jugar el partit, sense la
participació del contrari. Es una bona manera de “guanyar” el partit. Volen
convocar partit, sense contrincant, amb l’àrbitre comprat i amb les regles de
joc seves, sense acceptar les generals, i deixant que voti qui vulgui, sense
imposar cap percentatge concret. Amb un 5 o 10 %, estarien disposats a tirar
endavant el procés independentista.
Bé, poc a poc van apareixent contradiccions, interrogants, inquietuds i dubtes
sobre si , en aquestes condicions, es pot organitzar un simulacre de votació
pel 1-O. Els constitucionalistes tenim clar que no hi podem participar. Ara
toca decidir-ho als independentistes. Estan atrapats per les seves promeses i
compromisos, però la única maquinària electoral que s’ha de posar en marxa és
la de les eleccions al Parlament de Catalunya.
Tuesday, August 15, 2017
PETICIÓ SOBRE HORARIS - AIMS SOLSONA- art. Nació Digital Solsona
PETICIÓ SOBRE
HORARIS, A L’AIMS DE SOLSONA.
AIMS ( Acadèmia Internacional de Música de Solsona). Una magnífica
iniciativa musical , sorprenent per la qualitat, diversitat i territorialitat ,
amb una constància admirable que fa que celebri la seva l6 a edició. Aquest
any, hi participen 72 alumnes d’arreu del món. Faig aquesta introducció pels
qui no coneguin encara aquest projecte, animant-los a entrar en el seu web i
participar-hi, assistint als concerts ,o finançant la iniciativa.
Sóc “usuari” habitual des de fa uns quants anys, i sento una sana enveja
quan veig alumnes ben joves, capaços d’interpretar amb notable mestratge ,obres
destacades dels principals compositors mundials.
La petita ciutat de Solsona es transforma aquests dies en constants anades
i vingudes de joves estudiants que tant aviat van a assajar, com organitzen
concerts a l’aire lliure, o en alguns llocs emblemàtics del municipi, i
municipis veïns.
Tinc, en agenda, uns quants d’aquests concerts, a Solsona mateix, o en
algun dels municipis propers. Amb tot, em permeto, de cara futures edicions
,obrir una reflexió sobre els horaris de determinats concerts. Per pròpia
experiència sé, quan difícil és, programar a gust de tothom. Això és
impossible, però no sé si el que exposaré pot servir per modificar alguns dels
horaris actuals.
Pels qui venim de fora, els concerts a les 10 de la nit, son de molt
difícil assistència. Siguin a Solsona, Cardona, Navès o Sant Llorenç, per posar
alguns exemples. I fins i tot diria que pels propis habitants d’aquests
municipis, no sé si els agradaria més avançar-los a hores més adients, com pot
ser a les 6 o a la 7 de la tarda.
Venint de fora, és lògic, descartar alguns dels concerts perquè la tornada,
en plena nit i amb carreteres estretes i plenes de revolts, no agrada a gaire
ningú. No m’atreveixo a assegurar que l’avançament d’horari portaria molta més
gent. Cada poble sap els costums dels seus habitants, però també és cert que
els concerts es nodreixen de persones de molts altres indrets que busquem
oportunitats com aquestes, per escoltar un bon concert, en llocs emblemàtics de
la comarca.
Bé, apunto aquesta reflexió que ja m’he fet en anteriors ocasions, i que he
tingut ocasió de comentar-la amb alguns altres assistents. Pels de fora, els
horaris de tarda, son ideals. Ara bé, correspon als organitzadors, decidir si
es poden fer canvis, o no.
En quan al projecte, felicito de nou, els impulsors i mantenidors d’una
iniciativa com aquesta perquè demostra, poder portar la cultura musical de
primer nivell a l’interior del país, obrint-lo a tot el món. I permet gaudir
d’una programació de concerts , durant 15 dies, com mai hauríem pogut somiar.
Felicitats i llarga vida.
Friday, August 11, 2017
POBRE PARLAMENT - art. Regió 7
POBRE PARLAMENT.
Si continua sent cert que una imatge val per mil paraules,
puc assegurar que les imatges que surten del Parlament de Catalunya ,son la
pitjor carta de presentació del nostre país. Pobre Parlament, qui t’ha vist i
qui et veu ara. Vaig formar-ne part, durant les legislatures III, IV, V i VI,
en les quals teníem clar que el nostre deure era representar la totalitat del
país, i mantenir un diàleg govern – oposició, presidit pel respecte, la
confrontació civilitzada, el treball intens i l’exemplaritat en tots els seus
àmbits i apartats.
Arribat a la condició de pensionista, i havent deixat alguns
dels càrrecs institucionals i de partit, volia aprofitar el major temps lliure,
per anar tot sovint a les sessions del Parlament, acollint-me al dret a entrar
i sortir , en tant que ex parlamentari. Ho he fet en dues ocasions i no penso
repetir, tant va ser la decepció, perdó la indignació , pel que vaig veure i
escoltar en les hores de presència a l’hemicicle.
Res a veure, en els temps passats, en quan a vestimenta. Ja
sé que ara la moda és anar més informal, i no en uniforme, com anàvem tots,
anys enrere, però d’aquí a aparèixer amb la indumentària d’una part dels
parlamentaris, hi va un abisme. Només falten les bermudes i xancletes ( tot
arribarà). No és el més important ,en una cambra legislativa, però m’imagino
l’impacte que produeixen aquestes imatges transmeses per televisió a la resta
del món. Un món en que a la UE ,
és norma, guardar les formes i prestància, com a reflex de l’alta instància que
representa un Parlament.
Trencar, tant espectacularment la comparació del nostre
Parlament amb el de França, Gran Bretanya, Alemanya, Suïssa, Àustria, Països
Nòrdics, etc, suposa perdre simpaties i sintonia. Per entendre’ns, la imatge és
més de l’exèrcit de Panxo Villa que no pas la d’una cambra legislativa, a l’ús
occidental.
Però, el tema de la imatge no deixa de ser secundari,
respecte del que passa a dintre. Mai havíem vist debats, presentació de
resolucions, interpel·lacions...constantment interrompudes per tota mena de
crits, aplaudiments, insults, i altres extravagàncies ,com sortides de
l’hemicicle o negar-se a votar, que deixen perplex a qui voldria mostrar el
Parlament, com exemple de país. Culpa d’uns i culpa de tots, i conseqüència
d’una presidència que mai s’hauria d’haver posat en mans de qui la ostenta. Per
incapacitat de presidir, i pel sectarisme que demostra en totes les seves
actuacions, més destinades a afavorir a dos dels grups parlamentaris que a la
totalitat.
Res a veure amb les presidències d’Heribert Barrera, Joaquim
Xicoy, Joan Reventós o Joan Rigol. També, aquí queda clar el retrocés que ha
tingut el país en matèria de lideratges, a l’igual passa, en la presidència de la Generalitat.
I per tancar la decepció, el poc treball parlamentari , tant
a nivell de plenari com de comissions. Molt poc, molt deficient, i només
encarat a la batalla política immediata, amb la vista posada en els mitjans de
comunicació i en veure com se’n surten del procés i el simulacre de consulta.
I és aquí, on el Parlament pot acabar de sucumbir al poc
prestigi que li queda. Els parlamentaris de les primeres legislatures varem
redactar un Reglament, destinat a aconseguir el màxim consens, i a no fer
modificacions improvisades o poc respectuoses amb les minories. D’aquí,
l’exigència dels dos terços, per fer canvis importants. Els d’ara, es passen
pel folre, Reglament, usos parlamentaris, sensibilitat democràtica...i imposen
lectures úniques per a temes de gran rellevància, o s’autootorguen el dret a
legislar en contra dels preceptes continguts en la Constitució que tots
varen jurar, i de l’Estatut d’Autonomia que varem redactar i aprovar en aquesta
mateixa Cambra. Si algú creu possible aquesta fugida de l’àmbit legislatiu i
per tant, democràtic, és que no coneix els fonaments del parlamentarisme i el
respecte a l’estat de dret. El pobre Parlament d’ara, ha de donar pas a un nou
Parlament, fruit d’unes eleccions immediates. Única via per sortir de la
situació que estem vivint. I si algú creu poder rebre simpaties internacionals,
amb les imatges que enviem, en fora, és que viu en una altra dimensió.
PREPARANT EL DIA 2-O - art. Nació Digital Solsona
PREPARANT EL 2
-0.
Tenim els independentistes preparant la Diada d’aquest any, com a preludi
del 1-0, en que pretenen organitzar una votació, en les condicions DE SEMPRE,
segons paraules del Vice President, Jonqueras, responsable màxim ,d’organitzar
i coordinar tot el dispositiu. Ja en un anterior article vaig demostrar que COM
SEMPRE, res de res, en tot cas serà COM MAI, però no voldria reiterar arguments
per no avorrir el personal.
Als no independentistes ens interessa ,especialment, preparar el 2-0. El
dia després del que pot significar una gran frustració i ràbia per no haver
pogut dur a terme una votació com es ve prometent des de fa anys. En un moment
com el present, i amb uns ànims com hi ha, el millor que podem fer tots
plegats, és evitar parlar de victòria o derrota. Ens interessa trobar una
sortida adient que permeti justificar tantes mobilitzacions, tantes actuacions
i reclamacions com perquè es vegin resultats positius, palpables i segurs.
Pel que estem veient i escoltant, hi ha dues vies radicalment diferents
d’encarar el 2-0, i fins i tot el propi 1-0. Per la part del PP sembla avançar
la idea de plantejar propostes concretes l’endemà del fracàs de l’1-0. Sigui
perquè el govern central hagi aconseguit fer fracassar la votació , sigui
perquè hagi estat una repetició , mal portada, del 9 N. Aleshores el govern
central, havent demostrar el poder l’Estat, estaria disposat a plantejar un nou
sistema de finançament per Catalunya, millor que l’actual, i a garantir
inversions en grans infraestructures i serveis, de cara els propers anys i a
resoldre alguns dels temes descrits en el memorial de greuges que l’ex president
Mas, va enviar a Madrid.
La segona via, és la proposada pel PSC, de forma conjunta amb el PSOE,
mitjançant la qual, la setmana vinent es registrarà en el Congrés de Diputats,
tot un conjunt de propostes encaminades a plantejar un pacte nacional –
estatal, per Catalunya. Es la via continguda en la Declaració de Barcelona,
acordada per les executives del PSC i del PSOE, on es contemplen modificacions
legislatives immediates per donar resposta al memorial de greuges dels 45
punts, presentats pel Govern de la Generalitat, i alhora garantir la protecció
de la llengua, cultura i ensenyament , en tant que trets bàsics dels catalans,
i modificar el sistema de finançament per oficialitzar la ordinalitat. Es a
dir, si Catalunya és la quarta en aportar, ha de ser la quarta a rebre. Sistema
traslladat del funcionament alemany.
Els socialistes voldríem evitar les conseqüències de 1-0, i d’aquí la
presentació immediata d’aquestes propostes, mai dutes a terme ni plantejades
per cap altra força política , en el conjunt d’Espanya. No és una maniobra de
distracció ni per guanyar temps, és una demostració clara i contundent del
canvi significatiu del PSOE, en matèria territorial. D’aquí que a banda, de les
propostes immediates, es plantegi la creació d’una Subcomissió en el Congrés
per estudiar la modificació de la Constitució i encaixar-hi els canvis generals
adequats, i els particulars per garantir l’encaix de Catalunya, que ara no té.
No és pura estratègia, sinó voluntat clara de resoldre un conflicte,
promogut, allargat i complicat pels dos governs. Els dos s’autoalimenten i els
dos son incapaços de trobar una sortida dialogada. Es lògica la recerca d’una
sortida adient per part del principal partit de la oposició. I de fet, per a
poder treballar millor aquesta via, el desitjable seria dissoldre el Parlament,
convocar noves eleccions i deixar en mans del govern entrant, la conducció de
la nova etapa. Els actuals dirigents del govern català, han anat tant lluny i
han mostrat tant menyspreu per la legalitat vigent que difícilment poden
encarar una nova etapa, amb un mínim de credibilitat. Canviem-los, votant, i
obrim una nova etapa.
BORREDÀ - CANCEL.LACIÓ MOSTRA DE FORMATGES DEL 9 I 10 SETEMBRE
Borredà, 07.08.17
MOSTRA DE FORMATGES
ARTESANS DE BORREDÀ 2017
Per motius aliens a l’organització, hem acordat cancel.lar
la mostra que teniem prevista fer els propers dies 09 i 10 de setembre
d’enguany.
Salutacions cordials,
L’organització
Thursday, August 10, 2017
BORREDÀ - ESCRIT DE QUEIXA AL DEFENSOR DEL CLIENTE DEL BBVA.
BANCO BILBAO VIZCAYA
Sr. Rafael García – Valdecasas
Defensor del Cliente
Madrid.
Borredà , 10 de agosto de 2017.
Distinguido Sr. Defensor del
Cliente,
D. Joan Roma i Cunill, Alcalde –
Presidente del Ayuntamiento de Borredà ( Barcelona)
EXPONE
La pérdida hace dos años de la
única oficina de Catalunya Caixa ( ahora BBVA) en un municipio de 500
habitantes permanentes, a los que hay que sumar más de 3.000, en pleno verano,
por la existencia de 3 cámpings, varias casas de turismo rural, y múltiples
visitantes de segunda residencia o turistas de paso.
Si el cierre de la oficina se
hizo de malas maneras, ahora nos encontramos con problemas constantes con el
Cajero Automático, situado en Calle Església, 4, bajos.
Hoy mismo, después de varios
avisos , por parte de clientes y por mí personalmente , a través de la oficina
principal de CX en Berga ( paseo de la Paz), el Cajero no funciona. Pero es que
lleva una SEMANA averiado, sin ninguna explicación, sin ninguna reparación.
Estamos en pleno mes de agosto,
cuando su uso es de vital importancia. Esta avería supone graves problemas de
liquidez para todas las personas del pueblo y para todos los visitantes. No
hace falta decir que no hay alternativas. La oficina de CX era la única del
municipio, y este cajero es el único.
Por todo lo expuesto le
SOLICITA
su inmediata actuación para conseguir algo tan elemental y obligado como dar servicio a los clientes de su entidad bancaria.
su inmediata actuación para conseguir algo tan elemental y obligado como dar servicio a los clientes de su entidad bancaria.
A la espera de la urgente
reparación del Cajero y su puesta en servicio, le mando un cordial saludo.
El Alcalde- Presidente
Joan Roma i Cunill
AL DEFENSOR DEL CLIENTE DEL BBVA –
MADRID.
Tuesday, August 08, 2017
CARRERA DE DESPROPÒSITS - art. Nació Digital Solsona
CARRERA DE
DESPROPÒSITS.
La dura carrera per demostrar qui és més agosarat, més desvergonyit, més
contundent, en demostrar la fe en la independència , obliga a una batalla
diària entre consellers i diputats de l’antiga Convergència , amb els d’ERC i
la CUP.
La darrera mostra la tenim en el Conseller Rull, dient que no pensen acatar
cap resolució del Tribunal Constitucional, perquè considera el Parlament de
Catalunya, legitimat per aprovar qualsevol llei, i el “dret d’excepció” permet,
fer la resta. La resta vol dir, fer el que es vulgui quan es vulgui, passant
per damunt del Reglament del Parlament, de les lleis “espanyoles” i si convé ,de
les del món mundial.
Davant d’aquests arguments, qualsevol persona d’esperit democràtic, no té
res a fer. Impera el fanatisme i el despreci a l’estat de dret, sota el
principi de “si t’agrada bé, i sinó, també”. Han posat la roda en marxa i no hi
ha qui l’aturi. Pensen ells. Altra cosa serà, el resultat d’aquesta fugida
endavant, d’aquí a un mes ,o mes i mig.
Vistes com estan les coses, em dona la sensació que els independentistes
estan dintre d’una bombolla, creguts que tothom pensa i actua com ells. Han
lluitat tant, han explicat tantes coses, han fet tants discursos i tants
viatges pel país que no poden imaginar el cansament de la gent, ni l’esgotament
de molts dels arguments per voler trencar amb la legalitat i suspendre els més
elementals drets democràtics.
Consideren arribat el moment culminant, el moment tant esperat que és
impensable tirar enrere, frenar o contemplar altres alternatives. La jugada
està feta, i ja no té retorn, pensen ells. I aquest pensament els porta a
imaginar una rebel·lió popular contra qui gosi posar ordre al desgavell
legislatiu que volen emprendre. No es poden imaginar el qüestionament dels
passos donats, i encara menys, dels camins decidits per assolir la votació del
1-0. Poc importa estigui tot per fer, i res sigui mínimament, segur. Confien en
el poder del poble, i el poble sabrà resoldre els problemes que puguin sorgir.
I ja està. Qui no es conforma, és perquè no vol.
Ara bé, aquesta carrera de despropòsits, és la pitjor via per animar la
gent a participar. Hi ha indignació envers el Madrid polític, envers el
president Rajoy, envers múltiples persones del PP o d’altres partits que no han
entès el malestar de la majoria de catalans, però d’aquí a acceptar el
trencament de l’estat de dret, hi ha un abisme. Els catalans son, som,
profundament demòcrates, i ens agrada fer les coses bé. No compartim molts dels
arguments ni actuacions dels partits independentistes per no respectar les
lleis vigents. No n’hi ha prou en dir que estem indignats, o que ens han
maltractat, per justificar el trencament de la legalitat vigent.
No es pot justificar la creació d’una altra realitat legal, fent del
Parlament de Catalunya, una Cambra parlamentària d’un país independent, de cop
i volta, sense el compliment de cap dels requisits exigits en el dret internacional.
Es per això que s’equivoquen els independentistes si creuen tenir al darrere a
totes les persones que confien en fer-la realitat. No de qualsevol manera. No
per qualsevol via, ni qualsevol preu.
I pobres de nosaltres si , de cop i volta, els actuals partits ens
haguessin de governar. Les tibantors, i batalles fratricides dintre de Junts
pel Sí, i dintre del propi govern de la Generalitat, son de prou entitat com per recomanar la convocatòria de
noves eleccions, i la retirada d’alguns dels protagonistes d’aquesta via ,
sense sortida.
Monday, August 07, 2017
LA SENSIBILITAT PELS ANIMALS- art. Nació Digital Solsona
Estem assistint, a una autèntica revolució, a favor dels drets dels
animals, i qui no ho vulgui veure és que no segueix les noticies , en multitud
de mitjans de comunicació, en les quals els animals hi tenen un protagonisme evident.
Figuren , en primer lloc, les reaccions que provoquen els maltractaments en
les múltiples i variades, variants. La darrera, la tenim en una
“tradició”valenciana de fer concursos d’esforç d’arrossegament, per part de
cavalls. Aquest concurs consisteix en posar càrregues enormes, que els cavalls
han de portar d’un indret a l’altre, per demostrar la seva força. Com en tot
concurs, hi ha bones i males maneres, i entre les males hi figuren tota mena de
cops, per fer tirar endavant, el cavall.
A les Illes, han decidit prohibir les Corrides tradicionals, per altres
espectacles sense la mort de l’animal, ni l’ús de banderilles i picadors. La
nova llei ha estat recorregut davant el Constitucional i veurem quina decisió
pren el Tribunal.
Podria enumerar una dotzena més de decisions recents, en ordre a prohibir
determinades “tradicions”, impròpies d’aquests temps i de la major
sensibilitat, envers el sofriment, sigui en persones o en animals.
Anem en la bona direcció però convé, assegurar primer, els avenços aconseguits
abans de tirar endavant noves normatives de molt difícil compliment. M’explico.
En el conjunt d’Espanya, l’any passat es varen abandonar 137.000 animals
domèstics, entenent per a tals, només gossos i gats. Concretament es varen
comptabilitzar 104.501 gossos, i 33.330 gats. Una xifra enorme, a la qual hi
hauríem de sumar desenes de milers més, si hi afegíssim altres animals
“domèstics” no considerats com a tal per la llei vigent.
La immensa majoria no portaven xip, de manera que era impossible saber qui
els havia abandonat, o si s’havien escapat. Aquí, tenim un primer repte a
resoldre, abans d’emprendre noves actuacions legislatives. Ordenem el que
tenim, sensibilitzem a la gent, i sancionem les conductes delictives. Aquesta
ha de ser la prioritat.
I mentrestant, avancem en la protecció, repartint les responsabilitats
entre les diferents administracions, començant per la pròpia societat per mitjà
de les entitats i associacions animalistes, recolzades en potents campanyes
publicitàries i d’educació, a tots els nivells. I una de les més essencials és
no provocar el rebuig a la presència dels animals en el carrer, portant-los
lligats, amb morrió si així ho requereix la raça del gos, i recollint els
excrements, en tot lloc i moment.
No exagero si afirmo que aquest és un dels principals problemes a resoldre,
a la vista de l’increment enorme de gossos , en pobles i ciutats. Si volem que
tothom apreciï i encaixi la convivència, no ha d’haver-hi comportaments
incívics. De moment, estem lluny de fer-ho realitat. Comencem per aquí.
Friday, August 04, 2017
INDIGNATS, SÍ. INSUBMISOS, NO- art. regió 7
INDIGNATS, SÍ. INSUBMISOS, NO.
Crec, poder parlar en nom de moltíssima gent, indignada pel
comportament del govern central, i en especial del seu president; i alhora, de
tanta o més gent, igualment indignada per com actua el govern de la Generalitat , i una
part del Parlament de Catalunya.
Hi ha una indignació general, en tot el país, que es
tradueix en una crispació a nivell individual i col·lectiu, visible en multitud
d’actes de la vida quotidiana. La incertesa respecte del futur, crea sensació
d’inseguretat i vulnerabilitat, sobretot en els sectors més febles de la
societat. I quan aquesta sensació s’allarga durant anys, el resultat és
imprevisible.
Des dels sectors independentistes es destaquen tots els
errors, totes les decisions, tots els moviments del govern central,
amplificant, fins a la exageració, qualsevol actuació. I el mateix es fa des de
l’altra banda, en una dinàmica que s’autoalimenta, sense aparença de final
raonable. Uns i altres, només contemplen, la victòria o la derrota del
contrari.
Però, la indignació per la indignació, no porta enlloc. I
menys si la solució única i unilateral ,alguns creuen que passa per la
independència, a les braves, trencant el sagrat principi de l’estat de dret, i
el principi de jerarquia legal.
Tots estem indignats, amb motius més o menys fonamentats.
També els alcaldes i els ajuntaments, en general, tenim motius més que sobrats
per estar indignats, tant amb el govern central com amb el govern de la Generalitat.
Els ajuntaments porten molts anys de menyspreu institucional
per part de les administracions , dites superiors: Generalitat i Govern
Central. Estan deficientment finançats, se’ls supervisa i controla com nens
petits, se’ls retalla l’autonomia econòmica, la urbanística, la de serveis, la
de competències en serveis socials, educació, cultura, ...en un clar
incompliment de les lleis vigents. I d’aquestes accions, tant culpables son,
uns com els altres.
Ara bé, aquest injust tracte, que va en detriment clar de la
qualitat de vida dels nostres conciutadans, no ens ha dut a saltar-nos les
lleis i trencar l’estat de dret que tants d’anys, esforços i sacrificis va
comportar. Es lògic estar indignat, però això no justificar convertir-se en
insubmís. En absolut.
Contra la indignació hi ha un únic remei: resoldre les
causes del mal govern. I per fer-ho, una gran solució: elegir millor els
partits i governants a qui fem confiança per resoldre els conflictes
plantejats. Estic pensant tant, en la situació catalana, com en la espanyola.
En els dos territoris, cal procedir a canvis substancials per a poder resoldre
la situació que patim.
Ara bé, anar par la via de la insubmissió, dona els millors
arguments a l’altra part, per actuar com ho està fent. No pot un Parlament
autonòmic trencar les pròpies regles que té, per sortir de l’estat dret, i
creure que pot saltar-se la jerarquia legal, de les Corts Generals i del
Tribunal Constitucional. Si ho fes ara, algú altre ho podria repetir en el
futur, creant una inseguretat jurídica, totalment contrària al principi del
dret i de la jerarquia legal.
Es per aquest motiu que els constitucionalistes avalem la
continuïtat de l’estat de dret. No és més demòcrata qui més vegades vota, sinó
qui ho fa amb totes les garanties democràtiques, contemplades, tant en la Constitució com en
l’Estatut d’Autonomia. Per tant, indignats, sí, però insubmisos, no.
DOS ANYS DESPRÉS DE LA CONSULTA -art. La Rella
DOS ANYS DESPRÉS
DE LA CONSULTA.
Han passat ja més
de dos anys de la consulta feta en tots els municipis del Lluçanès i no hi ha
cap garantia d’obtenir el títol de comarca. Perquè no tira endavant ? Perquè ha
quedat immersa en un munt de tràmits, excuses, reunions, propostes...i altres conceptes,
per evitar la declaració de comarca ? Doncs, molt fàcil. No hi ha cap ganes per
part de l’antiga Convergència, ara PDECAT, en fer-la realitat. Es cert que amb
5 municipis, on va guanyar el NO, tampoc és fàcil tirar-la endavant, però hi ha
altres raons menys confessables per no donar el títol comarcal.
I és que vista
l’experiència del Moianès, es demana el PDECAT, perquè donar una nova comarca a
ERC ? La realitat és que qui governa la capital, governa la comarca, i en els
dos casos es tracta d’ERC, de manera que no crec prosperi la oficialització del
Lluçanès, en l’actual legislatura del Parlament. Legislatura que pot acabar, en
qualsevol moment, en els propers dies o setmanes. I si anem cap una nova
legislatura, els parlamentaris poden decidir començar tot el procés de nou.
També hi ha un
nou motiu per frenar l’aspiració comarcal. Nous territoris reclamen esdevenir
comarca. Ara mateix un grup de promotors volen impulsar el Montserratí. Un
territori a l’entorn de Montserrat amb pobles del Bages sud, i del nord del
Baix Llobregat. En fi, qui té imaginació, pot inventar-se tants territoris com
vulgui. I dies enrere ja vaig dir que la zona de Calaf ha quedat desvinculada
de la seva comarca, l’Anoia, i no li tocarà cap més remei que buscar-se la
vida, a fora. Es a dir, proposar l’Alta Segarra…
Cada nova
proposta, complica la vida al Lluçanès, i dona més arguments als qui voldrien
suprimir-les totes. Recordo que una comarca ens costa un mínim de 1 milió
d’euros a tots els catalans. Aquest és un promig, entre les més petites ( que
reben 600.000 euros) i les més grans que s’acosten o superen els dos milions.
Agradi o no, toca
reflexionar sobre el model territorial que s’ha creat a Catalunya. No és
realista ni sostenible, sobretot en un moment en que les noves tecnologies
permeten intercanvi d’informació, documentació i serveis, amb una rapidesa mai
vista. No es pot pensar en ordenar el territori amb criteris del segle passat,
quan la vida moderna ens porta cap altres horitzons. Ara bé, el que critico és
la por a governar de l’actual govern de la Generalitat. Per no dir que no, o
explicar el seu model, prefereix fer perdre el temps a tothom i confiar en que
toqui la campana, de final de legislatura i pugui passar-li el mort( perdó, la
resolució) a qui vingui al darrere. Així estem. Que ningú esperi cap decisió en
els propers mesos.
AGITAR L'AMBIENT, AGITAR LA GENT - art. Blogesfera socialista
AGITAR L’AMBIENT,
AGITAR LA GENT.
Entrats, en el que se suposa és la recta final, prèvia al simulacre del dia
1-0, els partits independentistes necessiten agitar l’ambient, i amb ell, a la
gent, si volen obtenir un resultat mínimament millor que el 9 N.
De moment, hi ha massa calma i tranquil·litat, en comparació amb els mesos
previs al 9 N ,quan l’ambient bullia d’interès i ganes de participar. S’han
obert les inscripcions per anar a la mobilització de la Diada, i pel que he
pogut saber d’alguns dels punts, la norma és de calma total. Es cert que estem
a principis d’agost, temps poc adient per pensar en la Diada i en fer plans
tant avançats.
De totes maneres, no tothom se’n va de vacances i podrem assistir a les
constants diatribes entre membres del govern de la Generalitat, amb els del
govern central, i viceversa.
Pel que fa el 1-0, tot sembla indicar que s’assemblarà més a una repetició
del 9N que no pas a una votació, de caràcter universal, com pretenen els
independentistes. No deixa de ser curiosa la manca total de programació, per
part de la Generalitat, quan volen que el 1-0 sigui una còpia exacta de
qualsevol dia de votació . Jonqueras ha repetit, fins a la sacietat, que aquell
dia tot serà, com sempre. Bé, doncs, a aquestes alçades no veig que res
s’assembli a com sempre, havíem hagut d’actuar.
Tanmateix , la necessitat de quedar bé, obliga els independentistes a moure
fitxa i a mirar d’encrespar els ànims del govern central. Saben que la calma i
tranquil·litat els va a la contra, i necessiten agitar l’ambient, per agitar a
la gent. Si no hi ha mobilització, no hi
ha participació, i no s’ho poden permetre. El problema és com fer agitació
sense caure en la provocació , ni trencar els límits de la legalitat, per fina
que sigui.
Així estem, a dos mesos del gran repte. No acabo de veure possible, un
tipus de participació semblant a la del 9N, perquè no hi ha la planificació ni
les previsions que hi havia en aquell moment. Es a dir, ni s’han demanat
locals, ni s’han preparat voluntaris, ni es disposa del cens, ni del material
indispensable, ni de tot allò mínimament essencial per poder votar. No ho
entenc, ni em puc imaginar, de cop i volta, resoldre tots aquests interrogants
en uns pocs dies del mes de setembre.
Què pensen fer, aleshores ? No sé si ho saben ells mateixos, però semblen
esperar la reacció del govern central, per actuar. Ara bé, la simple acció –
reacció no resol la problemàtica de com organitzar el simulacre, de manera que
alguna altra cosa han de fer. I molt em temo que a la vista de les accions
judicials empreses, per part del govern central, decideixin canviar de guió, i
anar cap una DUI ( Declaració Unilateral d’Independència) en comptes de la votació.
Ho justificarien dient que la força de l’Estat ha impedit donar la veu al
poble....
Com podem veure, cada dia que passa, és menys clar de com es durà a terme
el simulacre, però de moment toca agitar l’ambient, per agitar la gent, i
evitar la desmobilització creixent que va apareixent, degut al cansament, als
constants canvis de guió, a les improvisacions i a les diferències entre
partits. En aquest ambient, el que ens toca demanar als constitucionalistes, és
no caure en l’agitació i simplement esperar el triomf de l’estat de dret, fent
un ús prudent de les eines que es tenen, alhora que es preparen accions pel 2-0
com les que anuncien PSOE i PSC, a nivell parlamentari. Si algú en té algun
dubte, pot entrar en el web del partit socialista i veure les iniciatives
parlamentàries preparades per entrar en el Registre del Congrés de Diputats,
tant bon punt reprengui l’activitat. Aquesta és la via de sortida a la complexa
situació que vivim.
Tuesday, August 01, 2017
RESPONSABILITATS COMPARTIDES - art. Nació Digital Solsona
RESPONSABILITATS
COMPARTIDES.
El llarg i tortuós camí del procés independentista, deixa , cada dia,
noticies increïbles, pel que tenen de desconeixement de la realitat, i sobretot
de la legalitat vigent. No entenc com un president i un vice president poden
ignorar , de manera tant flagrant, com funcionen les institucions del país, i
les responsabilitats de cada membre del govern, sigui polític o funcionari.
Vaig quedar bocabadat, davant l’afirmació del vice president Jonqueras,
demanant ( perdó, exigint) que a partir d’ara el Tribunal Constitucional, i els
Tribunals ordinaris, només demanin responsabilitats a ell, o a ells ( Consell
Executiu) , i deixin en pau als funcionaris ????
Sorprenent, increïble, que un ex alcalde, pugui fer afirmacions com
aquesta. Qui es creu què és ? Com pot fer creure que un polític pot decidir i
actuar, sense el concurs dels funcionaris pertinents ? On s’ha vist que un
polític tingui mans lliures per fer i desfer, sense la supervisió, control i
vist i plau del funcionari de torn ? Precisament si per una cosa serveixen els
funcionaris és per a garantir que les decisions polítiques tinguin cobertura
legal. Tant difícil és entendre aquesta funció ? Es que d’alcalde, feia i
desfeia a la seva voluntat sense funcionaris?
Davant de declaracions com aquestes, jo no sé si és que ens prenen per
ignorants, per rucs totals, o és que viuen una altra realitat i la volen
imposar a la resta de mortals. Ja entenc que estiguin preocupats per les
actuacions del govern central, en matèria judicial, anant contra polítics i
funcionaris que no acatin els preceptes constitucionals, però intentar treure
uns per evita’ls-hi problemes, és pensar amb els peus.
Cap dels qui tenim càrrecs institucionals podem actuar sense la supervisió
i control del funcionari de torn. Es lògic i és un dels fonaments de l’estat de
dret. D’aquí la gran importància del cos de funcionaris municipals, autonòmics
o estatals. Tots ells han jurat fidelitat a la Constitució quan
accedeixen al càrrec, i tots ells han de garantir actuar sota aquest principi
elemental. Qui el trenqui, serà portat davant els tribunals, i rebrà la
sentència que li correspongui a la gravetat de l’acció comesa, per acció o
omissió. No hi ha excuses, no hi ha revolts ni dreceres. Aquí i en qualsevol
lloc del món democràtic.
Doncs bé, el Sr. Jonqueras pretén actuar, deixant els funcionaris al marge.
Ho sento, però això qui hagi fet primer de bàsica, en política, sap que no és
possible. I fa vergonya haver-ho de recordar.
Cap Alcalde pot ordenar un pagament sense el vist i plau del secretari, de
l’interventor i del tresorer. Cap acte legal, pot tirar endavant, sense
informe, dictamen o resolució motivada , del funcionari corresponent....i si
això passa en els ajuntaments, igual trajecte segueixen les actuacions a nivell
de govern autonòmic i govern central, de manera que els funcionaris son
elements essencials i indiscutibles de la funció pública. I d’aquí la seva rellevància en el procés independentista en
que alguns polítics volen saltar-se la legalitat vigent. Sense funcionaris.
Impossible, i amb els funcionaris, encara menys, perquè exigiran el compliment
de la legalitat.
En resum, en aquest tema, com en tots els altres, la responsabilitat de
l’acció de govern és sempre compartida, entre polítics i funcionaris. I ni que
un vice president ho vulgui canviar, no pot ni podrà. Tant evident, tant sabut
per tothom que fa vergonya haver-ho de recordar. De fet, com tantes altres
coses, però quan es canvia el guió cada dia, alguns perden la noció del temps i
de la realitat.