Friday, January 31, 2014
MARXAR NO ÉS LA SOLUCIÓ
MARXAR NO ÉS LA SOLUCIÓ. EL
Avui, dijous dia 30 de gener de 2014, és un dia trist per a molts de
nosaltres perquè s’ha fet públic l’abandonament del partit, per part de Llorenç
Ferrer, militant des dels orígens del PSC i actual alcalde de Navarcles.
He llegit el seu escrit públic, i he escoltat les seves intervencions en
diferents reunions del partit. No estic d’acord, en la major part dels
plantejaments que hi exposa, sobretot perquè avant posa el conflicte territorial
per davant de la defensa dels drets de les persones i els ideals del partit.
Des del ple respecte al company i amic, i la seva trajectòria personal i
professional, em sorprèn la enorme importància que posa en el conflicte
territorial Catalunya – Espanya, decantant-se clarament per posicions més
nacionalistes que socialistes. Es evident que l’estratègia CiU – ERC està
donant els seus fruits, i està dividint la societat catalana. Més que
dividir-la , la està trencant, i serà molt llarg i complicat refer la confiança
mútua i continuar junts.
Si ens mirem les relacions Catalunya – Espanya des de la òptica d’incompliments
mutus, en trobarem un munt per les dues bandes. He estat observador privilegiat
del funcionament de la
Generalitat i puc assegurar que des d’aquí hem fet mèrits més
que suficients per ser considerats poc fiables, per no dir, mals companys de
viatge. Cosa similar podem dir del govern central, al llarg de tota la etapa
democràtica. Ha estat una relació de malfiança mútua, plena de jocs mal portats,
mal gestionats, i fatalment exposats i explicats. Es lògic, doncs que la gent
estigui cansada, esgotada i desitjosa de trencar aquesta dinàmica. Si a tot
plegat hi afegim un munt de mitjans de comunicació enviant missatges diaris
ampliant aquestes actuacions, arribarem al punt en que ens trobem.
Però, des del PSC, ens hem de preguntar quina part de responsabilitat hi
tenim. I en tenim molta. Hem claudicat en multitud de llocs i ocasions en la
defensa dels nostres ideals, dels més genèrics, als més particulars. Hem volgut
anar cap on bufa el vent i hem despistat el nostre electorat, i desanimat els
nostres militants i simpatitzants. Quan es comença per no defensar els símbols
i les lleis, s’acaba donant la raó als nostres adversaris, o justificant la seva
trajectòria.
I en això estem. La fugida endavant de CiU i ERC, ha donat peu a pensar que
la opció independentista tenia vies de prosperar. D’aquí a donar passos per
provocar a la part contrària hi havia només un rierol. I s’ha traspassat
àmpliament anant cap un carreró sense sortida.
Però, tornem al principi. El PSC és tant catalanista com socialista. No
accepto que ningú posi en dubte una situació que he viscut, hem viscut, tots
els que hi som des del principi. I puc assegurar que els principis varen ser
durs, molt durs, en la defensa de la llengua i cultura catalanes. També de la
educació i gràcies al PSC tenim la immersió lingüística i tenim un avenç
increïble en el coneixement i domini de la llengua i el consum de la cultura
catalana. Qui no recorda els principis en que tots els documents, totes les
intervencions es feien en català i castellà. Els debats sobre la immersió, la
potenciació de la cultura catalana, etc, etc. Varem arribar a un acord, i el
PSC es va convertir en el principal garant de les essències del país.
Però, aquest no és el nostre únic, ni principal repte. El major repte és la
igualtat, la lluita contra la exclusió social, la justícia, la equitat, i no a
Catalunya, sinó a Espanya a la UE
i en el món. I per aconseguir-ho, a Catalunya, hem d’estar inserits a nivell
d’Espanya, estat al qual pertanyem, i a la UE , i en el món. I per canviar Espanya,
necessitem un aliat potent, capaç de governar, i d’aquí el nostre lligam al
PSOE. Algú pot pensar una Espanya sense el PSOE ? Es que no hem transformat el
país com mai s’havia aconseguit? Es que els períodes de govern socialista no
varen ser els més positius en tots els àmbits i sectors ?
No simplifiquem ara, i acceptem que Catalunya ha estat sotmesa, esquilmada
i putejada per Espanya. Es massa simple, massa reduccionista. Molts dirigents
del PSOE han begut de les essències pàtries dels seus pares, avis i besavis, i
no era fàcil fer entendre la existència de Catalunya i les seves
especificitats, però l’avenç ha estat notable. I hem aconseguit fer entendre la
necessitat donar un nou pas en el blindatge dels factors primordials per
nosaltres: la llengua, la cultura i la educació. I un adequat i més just
finançament.
Reconec que no és fàcil defensar aquesta posició, però no estem en política
per comoditat sinó per compromís. El mateix que passa per defensar la legalitat
i no caure en la comoditat d’anar cap on bufa el vent. Sento dir-ho , però
moltes de les accions que veig en companys, les veig com claudicacions davant
els adversaris. Si uns quants demanen treure la bandera espanyola, es treu. Si
altres demanen treure el retrat del Rei, es treu. Si altres demanen incomplir
determinats preceptes de protocol o celebracions estatals, s’anul.len....qui
perd els orígens perd la identitat, i hem perdut bona part de la nostra
personalitat, i hem decebut a la gent. A la nostra i la no nostra. La gent
aprecia la valentia i la coherència. Jo tinc clar que si estic en el PSC em
toca demostrar-ho de paraula i obra. Tinc la bandera espanyola a la façana de
l’ajuntament, i la tinc a la sala de plens, com hi tinc el Rei. I tinc el
president de la
Generalitat en el meu despatx d’alcaldia, i compleixo amb el
protocol, d’aquí i d’allà, i compleixo i faig complir la llei, m’agradi o no. I
la gent ho respecta, ho valora i ho elogia.
I tinc clar que la nostra relació amb el PSOE és per benefici mutu. Que no
es farà el referèndum i no veurem la independència, i que la única via de
sortida d’aquest conflicte és la modificació de la Constitució. I
Lamento el pas donat pel Llorenç Ferrer, però tinc clar que el projecte del
PSC continua i és l’únic que podrà tenir èxit. Es més fàcil, abandonar que
seguir, però per responsabilitat i sobretot per idealisme ens toca continuar. I
en pocs mesos la gent veurà que la coherència i persistència del PSC
aconsegueix els objectius. No solament a nivell territorial sinó social. Volem
canviar la Constitució
no solament per blindar el nou encaix de Catalunya sinó per blindar drets
individuals i col.lectius que estan en perill per culpa del PP, i una
Constitució no prou clara i contundents en alguns apartats.
I per acabar. No podem caure en el fàcil discurs de deixar o no deixar
votar, de manera legal o no. Es increïble el grau de simplicitat en que hem
caigut. En un estat de dret, o seguim les regles de la democràcia o estem
perduts. I caure en els paranys dels adversaris no és la millor manera d’actuar
en política. Ànims, doncs, i la realitat sempre acaba imposant les seves
regles. I cada any votem, i proclamar les ànsies de llibertat, no vol dir que
no la tinguem des de fa molts anys.
Joan Roma, President del Consell Fed. XI del PSC
# posted by joanroma @ 11:34 PM
Tuesday, January 28, 2014
EL CLAN DELS EX CONSELLERS
EL CLAN DELS EX
CONSELLERS
Després d’anys i anys d’espera, els dos governs del Tripartit ens varen
deixar un gust agre dolç, conseqüència de multitud d’actuacions i decisions que
no eren les esperades, ni les desitjades per la majoria de militants i simpatitzants
socialistes. I encara menys, pels qui ostentàvem càrrecs de partit o
institucionals.
No era mai el moment oportú per fer canvis en profunditat ni per aplicar
els grans objectius del PSC. L’ús i abús de la dependència del partit, dels
altres dos socis de govern , ERC i ICV, tapava moltes de les iniciatives
parlamentàries i de govern. De fet, era l’excusa perfecte per no emprendre
canvis estructurals radicals, ni aplicar mesures extraordinàries de govern. Més
cosmètica que no pas cirurgia, i d’aquí la decepció dels 7 anys de govern
d’esquerres, en els 34 anys de Generalitat, recuperada.
Molts estarem d’acord que varem deixar perdre una ocasió única per
demostrar la capacitat de regeneració i innovació del PSC, al capdavant de la Generalitat. Elsla Generalitat ,
l’empenta, l’entusiasme i la capacitat de transformació que havíem demostrat al
capdavant dels principals ajuntaments del país.
Aquesta constatació, els qui érem diputats en aquells anys, la traslladàvem
tot sovint als membres del govern, mostrant la nostra crítica i decepció. La
fàcil resposta era la dependència respecte els altres dos socis de govern,
posant-los com models d’entorpiment i relentització de l’acció de govern, del
conjunt. Algunes vegades, era cert, en moltes altres, no. El resultat final, va
ser una mala experiència de govern, una mala imatge del tripartit, i un
allunyament d’una part important de l’electorat socialista, decebut per
l’actuació del partit, dintre del tripartit.
Encara , ara, patim les conseqüències d’aquella mala experiència. Però, el
que em subleva, és veure com alguns d’aquells protagonistes , es volen
convertir en referents del PSC, autèntics oracles del futur del partit, crítics
amb la direcció , i auguris del que ens espera, sinó seguim els seus consells i
vaticinis. Els qui els varem patir, tenim la obligació de deixar les coses
clares i desemmascarar actuacions i decisions que res tenien d’exemplars,
seguint els principis del socialisme. Que ara, vulguin desacreditar la direcció
del partit o del grup parlamentari, proclamin el seu fervor pel pluralisme en
detriment de la democràcia, o vulguin indicar el camí a seguir, quan ells
anaven per allà on volien, no es pot deixar passar.
Alguns ex consellers no han suposat cap sorpresa a l’hora de sortir del
partit, o situar-se en una posició clarament crítica. Ernest Maragall, va
aconseguir l’inimaginable en un polític com és enemistar-se amb tot l’àmbit
educatiu, de manera que l’èxit va ser esclatant. Ni alumnes, ni mestres,
professors, pares, mares ... varen votar el PSC de tant emprenyats com varen
quedar de la seva “saviesa educativa”. Un autèntic “il.luminat” posat en una
Conselleria clau . Antoni Castells, és un cas especial, pel seu “divisme” i
posicionament per damunt del bé i del mal, impartint acords i decisions que
havíem d’acatar més que comprendre. Tot el que venia de la seva Conselleria
havia de ser votat sense discussió , sense crítica. Res de pluralisme ni
llibertat de vot. Vot unànime i les peticions del grup parlamentari, respecte
partides de pressupost, per reforçar el territori, o alguns àmbits concrets de
l’acció del govern, ja s’estudiarien quan ell ho cregués oportú.
I després s’han afegit alguns ex consellers que no eren tant previsibles:
Quim Nadal, Montse Tura, Marina Geli... el més sorprenent, i decebedor per mi
ha estat, en Quim Nadal, perquè ha ostentat prou càrrecs de govern i oposició
com per saber com funciona un grup parlamentari, i com es prenen les decisions
a nivell d’executiva de partit. Que ara, vulgui donar lliçons de funcionament
parlamentari o critiqui la posició de la Direcció del partit , em sembla increïble, i ben
poc seriós. Li podríem recordar les exigències de respectar els acords del grup
parlamentari, o les directrius del partit, envers les votacions . Li podríem
recordar els grans esforços dels diputats territorials per evitar “revoltes”
d’alcaldes i regidors , per decisions preses en matèria de carreteres,
urbanisme, paisatge, etc, quan alguns “il·luminats” de la seva Conselleria
dibuixaven i decidien temes rellevants per a tot el territori. O quan ell anava
per lliure i prenia decisions que contradeien els compromisos del partit en
territoris concrets. Què fàcil és donar consells quan s’està fora . Què fàcil
es pontificar, quan ja no es volen recordar accions passades.
I el mateix podríem dir d’altres ex consellers o conselleres, que demanaven
“fe cega” en les decisions dels seus departaments, reclamant participació i
acceptació d’algun centre penitenciari en termes municipals governants pel PSC,
o prometent inversions que després no arribaven...
Per fortuna, el “clan dels ex consellers” és reduït , i vull tenir una
especial atenció i dedicació a tots els qui varen saber fer la seva feina, i no
surten ara reclamant un protagonisme que no se’ls escau. Hi ha moments a la
vida que el millor és no parlar, no actuar, no pontificar. Deixar que la
direcció del partit actuï com millor sàpiga i defensant les seves decisions. Es
trist i lamentable no saber retirar-se a temps. I voler defensar el pluralisme,
en base a trencar les decisions democràtiques del partit i el grup
parlamentari, és haver perdut el nord.
Estem en un moment delicat, no solament pel partit, sinó per tota la
societat catalana i espanyola. La prudència és elemental, i el recolzament al
partit , essencial. Fer el joc a d’altres partits, pot quedar bé a nivell
comunicatiu i fins i tot treure’n profit, a nivell personal, però no és el que
s’espera d’antics dirigents o càrrecs institucionals. I quan la confiança es
perd, es perd per sempre. Som molts els qui hem perdut la confiança en alguns
d’aquells dirigents, i som molts els qui no desitgem cometre nous errors,
presentant persones a llistes electorals , per veure comportaments com els dels
tres diputats/des al Parlament de Catalunya.
Joan Roma, President del Consell Fed.XI del PSC
# posted by joanroma @ 7:30 AM
Saturday, January 25, 2014
QUI ESPERA, DESESPERA - art. Regió 7
QUI ESPERA,
DESESPERA.
Portem ja més
d’un any amb un únic punt de debat, controvèrsia i conflicte, com varem poder
veure la setmana passada en el Parlament, i com podrem tornar a veure, en
altres moments, a nivell nacional o estatal.
Que ningú dubti
que tots els partits, tard o d’hora, tindran efectes negatius per aquesta única
qüestió que tapa tots els altres problemes del país. I aquest és el gran drama
de la situació que vivim. Tot ha quedat congelat, posposat, o pendent de trobar
una solució al procés sobiranista. Però , mentrestant ,què fem per resoldre les
mancances de la gent?
Els alcaldes estem en una posició estratègica per viure i veure el
funcionament de totes les administracions. Primer, la nostra, la més propera
als ciutadans, i tal com ja vaig exposar la setmana passada, fa por pensar en
que el PP tingui temps d’aplicar les propostes contingudes en la ARSAL , la nova llei de
funcionament municipal.
Si una prioritat ha de tenir el proper govern de l’Estat, ha de ser anul·lar
aquesta llei. El mateix que s’ha proposat per la nova Llei d’Educació del
Ministre Wert, o la propera legislació contra l’avortament del Ministre
Gallardón, i així unes quantes lleis més que modifiquen clarament els drets
individuals i col·lectius dels ciutadans. Es a dir, la gran prioritat de les
properes eleccions generals serà treure el PP del govern, per retornar les
llibertats i els drets perduts en aquest mandat.
I tot i els canvis que s’estan produint a nivell de partits i societat, de
moment continuen existint dues grans forces polítiques que soles, o en
companyia, poden encapçalar un nou govern: el PP i el PSOE. Segurament tardarem
anys a veure noves majories absolutes, després de la mala experiència de
l’actual, però és previsible un bon resultat socialista, si es fan els deures
com cal i a temps.
Però, el títol de l’escrit fa referència a multitud de serveis que s’han
deteriorat fins extrems impensables dos o tres anys enrere. Aquests dies llegim
sobre saturacions d’urgències a hospitals i ambulatoris. Llistes d’espera
enormes per poder-se operar, ja no de petits temes, sinó importants. Copagament
de medicaments. Suspensió d’ajudes a la dependència. Anul·lació de convenis a
entitats dedicades a persones amb discapacitat.
Retards enormes en pagament de convenis a residències geriàtriques, etc. Es
a dir, el batejat com “estat del benestar” està en perill de mort. Més ben dit,
en alguns àmbits ja no podem parlar de benestar, sinó de precarietat total i
absoluta.
A Catalunya tenim més de dues-centes trenta mil persones sense cap ingrés,
ni per treball ni per assistència social. Una xifra enorme que suposa
situacions de vida inacceptables en un país civilitzat i mai vistes en els
darrers quaranta o cinquanta anys. Milers de vivendes buides, en un moment en
que un gran nombre de famílies son foragitades de casa seva.
Qui espera ajuda, desespera i si qui espera, està malalt, té familiars en
situació precària, o vivint en el carrer, no espera se li digui que quan haguem
fet la consulta el tema quedarà resolt. Estem en una situació d’emergència i no
sembla que el govern d’aquí ni el d’allà, ho tinguin gaire assumit. Porten anys
retallant drets, serveis i funcions, però no han emprès cap mesura espectacular
de modificació d’estructures. Tots pensàvem que determinats serveis eren
“intocables”, començant per sanitat, serveis socials, vivenda, educació...Ni
aquí ni allà, han posat en marxa mesures d’emergència per evitar la degradació,
congelació o suspensió dels principis serveis per una qualitat de vida
raonable. Que els partits prenguin nota perquè els exàmens de la ciutadania
s’acosten.
Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà
# posted by joanroma @ 11:52 PM
Thursday, January 23, 2014
QUÈ VOL DIR, CANVIS ESTRUCTURALS ? art. Nació Digital
QUÈ VOL DIR, CANVIS ESTRUCTURALS ?
El Parlament acaba d’aprovar, amb els únics vots de CiU i ERC el pressupost
per aquest any 2014, després d’haver funcionat amb el pressupost de 2012,
acordat i votat entre CiU i el PP. Curiós, no? I aquest mateix pressupost (
prorrogat) ha servit per governar l’any 2013 fins ara, tot i el canvi de
parella de CiU ( PP per ERC). Deu n’hi do.
Però, tant a Catalunya com a nivell d’Estat, no s’han fet els deures
necessaris per adaptar-se a la nova realitat. Una realitat, presidida per la
pitjor crisis que es recorda, fora dels períodes bèl·lics. Una crisis que
obligava a modificar les estructures, en comptes d’aplicar retallades a tort i
a dret. S’ha anat pel més fàcil, en comptes pel més intel·ligent i durador. Les
receptes típiques de la dreta, han comportat l’empobriment de les classes
mitjanes i han deixat anorreades , les classes populars, fins uns graus de
misèria insuportables.
Es en moments de crisis quan cal encarar canvis substancials en totes les
estructures. Ara era el moment de concentrar Conselleries. El Govern Basc té 8
Conselleries , aquí en tenim 12. Alguns poden dir que allà hi ha menys
habitants, però això no és determinant. Suïssa té tants habitants com
Catalunya, i només té 7 Ministeris. Aquesta reducció sí suposaria un enorme
estalvi econòmic. Un estalvi igualment important, suposaria la supressió dels
41 Consells Comarcals, i la seva substitució per Mancomunitats de municipis,
destinades a gestionar serveis dels ajuntaments. Ara seria el moment per agrupar
institucions com les Universitats. Un petit país com el nostre no pot finançar
13 universitats, amb multitud d’estudis similars. Amb 5 o 6 seria més que
suficient. La situació de crisis hauria de fer repensar la organització
territorial de Catalunya en 7 regions o vegueries, i deixar les 4 províncies
que és la realitat actual. La promesa descentralització de la Generalitat no ha
servit per a res més que crear càrrecs sense cap utilitat. Tots preferim anar a
Barcelona. Les dimensions dels mitjans de comunicació públics haurien de ser
reconsiderades i modificades: TV 3, Catalunya
Radio, etc. Podem seguir amb molts altres equipaments i serveis
clarament “inflats” en els anys de vaques grasses, molt mal gestionats per CiU
: Teatre Nacional, Auditori, Museus, etc.
I si això és cert per Catalunya no ho és menys per l’Estat. Reducció de
Ministeris, supressió de les Subdelegacions ( antics Governs Civils) ,
Modernització i concentració Serveis Diplomàtics, etc.etc.
I altres que tenen a veure amb la coexistència de les estructures estatals
i les autonòmiques, com son els cossos de seguretat, per triplicat: Policia Nacional, Guàrdia
Civil, Mossos d’Esquadra. A banda de les policies municipals.
Quan es parla de canvis d’estructures , es parla de reduir burocràcia, serveis,
equipaments...i de que cada administració s’ocupi de les seves competències
sense intromissions ni duplicitats o triplicitats com passa ara. Aquesta etapa
hauria d’haver produït un reforçament dels ajuntaments ( per solucionar els
problemes més propers als ciutadans), un aprimament de les estructures de
l’Estat, i una adaptació de les autonomies , a les funcions que els hi son
pròpies.
Res d’això s’ha fet. Tenim les mateixes estructures, però retallades en
algunes coses, que fan que funcionin pitjor que abans, gastant si fa no fa el
mateix. Fatal. Un bon governant ha de saber adaptar-se als nous temps. Ni Rajoy
ni Mas, ho han fet. Han optat per retallar serveis als més febles, sense
apretar als més forts. Hauran de fer la feina els nous governants que els
substitueixin, i quan més aviat millor.
Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà
# posted by joanroma @ 9:36 AM
Wednesday, January 22, 2014
PERQUÈ CONTINUAR EN EL PSC ?
Alguns nous
arribats, així com alguns històrics, es demanen si el PSC continua sent el
partit de referència pels socialistes catalans. El dubte els hi ve a la vista
del conflicte obert pel procés pel dret a decidir, o per la aposta per la
independència per part de CiU i ERC. Consideren que el partit hauria d’estar a
la banda dels independentistes, si més no per “quedar bé”, o per evitar haver
d’aguantar un fenomenal atac en tots els fronts, llocs i moments. Molts d’ells
ja no recorden altres atacs, en altres moments, sota acusacions de
“sucursalistes” o espanyolistes.
El que em sorprèn d’aquests dubtes i aquestes posicions és l’èmfasi en un
únic punt: el procés pel dret a decidir que s’ha convertit clarament en una
iniciativa per la independència, portada d’una forma barroera, improvisada i
impossible de ser assolida. Aquests companys i companyes s’han posicionat al
costat dels promotors, per un principi de comoditat, o per una clara falta de
valentia. Ras i curt. Es més còmode estar amb les “majories” de carrer que no
pas amb la raó i la legalitat.
Sorprèn que critiquin la direcció del partit, per aquest únic punt i
oblidin tota la trajectòria passat i present del partit i els grans objectius
fundacionals, històrics i actuals del socialisme a Catalunya, Espanya i el món.
El nostre objectiu sempre ha estat la defensa de les persones en tots els seus
aspectes. En un moment en que estan en perill les llibertats, el model de
societat, els pilars del benestar social, resulta que alguns posen per davant
de tot això, el procés per una secessió de Catalunya , vulnerant la legalitat.
Increïble que això ho defensin persones que han ostentat importants càrrecs en
el partit i a les institucions del país. Increïble pel cinisme que representa i
per la total falta d’acció en aquest camí quan ells estaven comandant els
principals òrgans del PSC. I encara és més increïble l’acusació de que l’actual
direcció porta el partit per allà on li sembla, sense tenir present els
objectius fundacionals.
Mai, repeteixo, mai s’havien convocat tantes reunions ni tantes sessions
del Consell Nacional i d’altres òrgans del partit com ara. Porto 35 anys en el
partit i per tant puc donar fe del que explico. La direcció del partit, ha
estat sotmesa al control constant i habitual dels militants i sempre que ha
calgut prendre algun acord important s’ha consultat el màxim òrgan entre
Congressos. No puc dir que aixó fos la norma habitual en altres temps. I que
ningú vulgui treure legitimitat als acords perquè el conjunt del Consell
Nacional representa el conjunt del partit.
Però, és sorprenent la falta de visió a mig i llarg termini de molts
crítics amb la direcció o dels entusiastes del “dret a decidir” convertit en la
aposta per la independència. Falta de visió perquè no és possible cap
referèndum sense un acord entre governs. Es impensable, és impossible, és
inimaginable. Ras i curt, no estem en una república bananera en que es pugui
fer el que es vulgui, simplement perquè ho demanen uns partits concrets. Ens
devem a la legalitat per obtenir legitimitat, i fora de la legalitat no hi ha
vida democràtica. Es tant elemental que costa de creure com companys que han
ostentat importants càrrecs ara simplement se situen al costat dels
improvisadors .
Igualment sorprenent és l’afany per desacreditar la relació PSC – PSOE. Si
sempre hem defensat que les persones estan per damunt dels territoris , com
podem apostar per anar per lliure i abandonar una relació amb el partit germà
que és l’únic que pot assegurar un canvi radical en la governabilitat
d’Espanya. Es que no veuen aquests crítics la situació de les llibertats,
individuals i col·lectives de tots els espanyols ? Es que estan d’acord amb la
Llei Weert? O amb la nova llei que regularà l’avortament ? o amb la nova llei
municipal ? o amb les retallades en tots els serveis bàsics ? o en les
retallades en matèria de seguretat ?, etc, etc, etc, és que algú creu que
podrem canviar aquestes lleis, tancats a Catalunya, amb un PSC aïllat sense cap
relació amb el PSOE? Que no veuen que només a l’entorn del PSOE es pot formula
run nou govern de progrés i per això el PSC té la relació que té ? Es que no es
donen compte que només Catalunya trobarà un nou encaix dintre d’Espanya , si el
PSOE governa ? es que no volen veure que el PSOE ha fet un pas de gegant en la
comprensió del problema català i el compromís de posar-hi solució? Com és
possible que es posin al costat dels independentistes a l’hora de criticar els
governs centrals ? Creuen realment que és igual que governi el PP que el
PSOE?....
Siguem sincers i sobretot objectius. La direcció del PSC amb Pere Navarro
al davant actua segons ha decidit la majoria del partit. Si alguns no varen
quedar contents amb els resultats del darrer Congrés és el seu problema. Que
altres vulguin estar en el govern de l’executiva i a la oposició a la mateixa
és el seu problema però no acceptem aquest doble joc. El PSC continua sent la
millor eina de transformació de la societat, i recuperarà l’espai perdut. No en
tinc cap dubte i no passarà gaire temps. En un o dos anys, el canvi serà
radical , perquè la realitat s’imposarà. Es pot enganyar durant molt de temps
però no per sempre, i aviat sortiran els conflictes entre els partits
proposants i és lògic que el PSC defensi la legalitat. Sinó ho fem nosaltres
qui ho farà ? No estem en política per comoditat, sinó per compromís. I no
acceptem lliçons de companys i companyes que ens demanaven fe cega en les seves
propostes, quan eren consellers, i ara neguen legitimitat als òrgans del
partit. Els qui ara es mostren crítics amb la direcció del partit i vulneren
els acords presos, ens exigien votacions unànimes en el Parlament, quan
presentaven plans, propostes i iniciatives que molt sovint eren difícils de
digerir. Ara proclamen el pluralisme en contradicció amb l’exercici de la
democràcia, no recorden les imposicions al grup parlamentari, quan ostentaven
càrrecs institucionals. Com tampoc recorden com portaven el partit, i com es
porta ara. Memòria curta o afany de protagonisme i egolatria ? Que cadascú
jutgi, però que no busquin deslegitimar l’acció del partit.
En resum, el PSC és element fonamental de la política catalana i també
espanyola per la seva vinculació al PSOE. Els atacs ferotges d’aquests dies
refermen aquesta situació, i si alguns volen estar al costat dels nostres
adversaris, allà ells, però els qui creiem en el partit, demanem la seva continuïtat
i fermesa, en tots els temes, sobretot en la defensa dels ciutadans. I en quan
al procés sobiranista, volem que el poble català pugui votar, però que ho pugui
fer en base a la legalitat, previ acord entre els governs. Això és el que deia
el nostre programa i el que defensa la direcció. Si alguns fan interpretacions
al seu gust que no ens hi barregin als altres.
Joan Roma Cunill, President Consell Fed. XI del PSC
# posted by joanroma @ 6:52 AM
Tuesday, January 21, 2014
ANEM PER FEINA
ANEM PER FEINA.
No pot ser que tot el país estigui pendent dels debats, votacions,
mobilitzacions, etc, al voltant de la consulta, i deixem en un segon pla els
problemes reals de la gent. Cada dia tenim exemples de la greu situació de les
persones. Hem de posar aquest tema com a prioritat, total i absoluta, i sortir
cada dia amb crítiques a l’actual funcionament, les carències i les
alternatives.
Trobo molt encertada la iniciativa de l’ajuntament de Terrassa, seguida
d’un gran nombre d’altres ajuntaments socialistes, en matèria de penalitzar els
pisos buits, propietat de bancs i caixes ( o antigues caixes). Per aquí anem
bé. Aquest és un exemple valent i innovador que ha posat el tema a les primeres
pàgines.
Sóc conscient que el PSC no té cap mitjà de comunicació proper i tots es
guien per les qüestions de “moda”. Fins ara tocava cada dia parlar del dret a
decidir, i no hi havia espai per a res més. Es evident la felicitat de CiU quan
li surten escàndols que pot tapar mitjançant altres noticies, més grates, però
és la nostra obligació portar els temes essencials a la tribuna pública.
Per tot arreu estem veient el deteriorament del sistema sanitari, traduït
en llistes d’espera enormes, tancaments de quiròfans, disminució de serveis,
etc, la qual cosa motiva una greu inquietud , a nivell personal i general.
Tothom té parents, amics, pendents d’operacions o visites mèdiques, i tothom es
queixa dels enormes retards o la reducció de prestacions que abans eren
normals.
A nivell de serveis socials, podem veure la supressió de moltes ajudes a col·lectius
realment necessitats, tallers per discapacitats que tanquen, residències que no
poden sobreviure, etc. El resum realment és inquietant i no es veu el final. No
hi ha perspectives de millora en mesos ni en anys, en alguns aspectes.
Bé, doncs, el Grup Parlamentari ha de poder fer actuacions agosarades per
portar aquests temes al plenari, i sobretot mobilitzar els col·lectius afectats
perquè a cada sessió hi hagi rebombori gros a fora de l’hemicicle com perquè
interessi als mitjans de comunicació.
He estat parlamentari i sé per experiència pròpia que els mitjans de
comunicació parlen del que els interessa i no del que realment passa al Parc de
la Ciutadella ,
però ara tindrem un cert temps de pausa en el debat sobiranista. Espero. Ja sé
que no és segur però hauria de servir per tractar aquests altres temes. Els de
cada dia, per demostrar que el govern els tapa amb el debat permanent del dret
a decidir. Tot tindrà un final, però no podem esperar al mes de novembre per estar
callats en aquests temes de conflicte diari, dels ciutadans per sobreviure.
Es punyent veure com persones van de contenidor en contenidor buscant
menjar, o coses per vendre. I això ho havíem vist en les grans ciutats, ara ja
es veu en pobles mitjans . I molts sabem dels problemes dels serveis socials
municipals, però també de Cáritas i Creu Roja per arribar a tothom. Prop d’un
quart de milió de ciutadans catalans no cobren res. Toca ser imaginatius i
radicals en les crítiques i en les propostes. Primer en les crítiques perquè no
veiem el govern Mas fent plans agosarats per resoldre aquest tema. Toca ,
doncs, criticar i sobretot proposar. Sancions pels pisos buits, ha estat un bon
detonant. Ara toca pensar en com aconseguim que com a mínim un membre per família
tingui un ajut de supervivència, fins que la crisis sigui menys greu. Impostos
a grans fortunes, recàrrecs en determinades rendes, etc, i sobretot persecució
al frau fiscal. Escoltar les xifres del frau fiscal, indigna enormement. Pensar
que amb una més gran eficàcia, la majoria de retallades no s’haguessin hagut de
fer, és increïble. Per aquí caldria començar. En fi, deixem enrere el debat
únic, i anem per feina. Demanem compareixences de Consellers, interpel·lem al
govern i apostem per treure els colors de CiU i ERC. La gent ho agrairà i els
militants ens sentirem molt ben representats.
Joan Roma, President del Consell Fed.XI del PSC
# posted by joanroma @ 9:15 AM
BORREDÀ A TV3 - PROGRAMA EL FORASTER
BORREDÀ A TV3 – PROGRAMA EL
FORASTER.
DIMECRES DIA 22 A LES 22.30.
Molta gent del
poble ja està assabentada de que el proper dimecres dia 22 a 2/4 d’11 de la nit
s’emetrà el programa EL FORASTER, enregistrat el mes passat. De totes maneres
ho fem públic per totes aquelles persones que no n’estiguin informades.
Aquest és un
programa de gran èxit ( amb més de 600.000 persones d’audiència ) en el qual
apareix tot un seguit de persones “originals”, del poble. Fet amb un gran sentit
d’ humor, i buscant sempre notes especials, excepcionals i divertides, presenta
un dels pobles petits de Catalunya. En aquest cas, Borredà.
Com tothom podrà
veure, tenim “bona fusta” per passar una estona divertida i alhora instructiva.
Es una magnífica promoció del poble i la seva gent, i de ben segur servirà per
incentivar les visites de persones de tot el país.
Felicitem a tots
els participants, i ens apuntem a noves iniciatives, semblants a aquesta per
promocionar el poble.
Joan Roma,
alcalde de Borredà
# posted by joanroma @ 1:33 AM
Saturday, January 18, 2014
OFEC ALS AJUNTAMENTS - art. Regió 7
OFEC ALS
AJUNTAMENTS.
Estan passant
coses molt greus, mentrestant es desvia l’atenció cap al conflicte per la
celebració del referèndum. Hi ha la voluntat clara, explícita i sense embuts de
tapar les decisions del govern Mas, mitjançant actuacions populistes , per
desviar l’atenció de les qüestions principals.
Per raó d’espai,
només uns pocs exemples, per demostrar el funcionament d’un govern ineficaç i
contrari als ajuntaments. Precisament l’ administració fonamental del país.
El dia vint de
desembre, apareix en el DOGC l’aprovació inicial del PUOSC ( principal pla de
subvencions pels ajuntaments) 2013 – 2016. Sí, heu llegit bé, pel període 2013
– 2016, donant per perdut l’any passat, i concedint ajuts pel 2017,
especialment als ajuntaments governats per partits diferents de CiU i ERC.
Recordem que l’any vinent, hi ha eleccions municipals i per tant la majoria
d’ajuntaments no podran fer cap inversió en l’actual mandat municipal. Tot molt
objectiu, tot molt coherent amb les formes de governar del president Mas.
El dia
vint-i-tres de desembre, els municipis amb dret a cobrar una part del cànon
turístic implantat pel govern Mas, rebem notificació de l’import a ingressar,
amb la obligació de justificar aquest import, durant el mes de gener, però amb
factures de l’any 2013. Es a dir, ens concedeixen dos dies hàbils per
planificar, contractar i executar la despesa.
El dia vint-i-set
de desembre el DOGC publica una resolució de la Conselleria de
Governació, mitjançant la qual distribueix el Fons de Cooperació Local de
Catalunya per a 2013 ( sí heu llegit bé 2013) retallant un 40% els imports
previstos a tots els ajuntaments, i deixant-ne un centenar sense ni cinc. Entre
aquests ajuntaments hi figuren Manresa ,Vic, Manlleu.... Es una de les
decisions més greus en els darrers vint anys, i suposa un ofec brutal a tots
els ajuntaments, i uns problemes gravíssims a nivell pressupostari, per quan
els imports previstos estaven aprovats, i en molts casos , gastats. Demostra
també, la total falta de poder i incidència dels alcaldes de CiU i ERC. No
m’imagino una decisió semblant en temps dels alcaldes Montanyà a Vic, Farguell
a Berga, Llumà a Solsona, Sanclimens a Manresa...
I per reblar el
clau, el dinou de desembre el govern central aprova la Llei més destructiva pel
present i futur dels ajuntaments: l’ARSAL. Una imposició de normes per un
funcionament municipal que tindrà greus conseqüències a nivell ciutadà. Es
carreguen la major part del serveis directes als ciutadans, i volen convertir
els ajuntaments en una mena d’oficines per tramitar quatre coses. Ja entenc que
de moment la gent del carrer no tingui prou informació per alarmar-se.
Comprovaran l’abast d’aquest atac als ajuntaments, en els propers mesos. El
resultat serà brutal, en el pitjor moment de la crisis i les necessitats
bàsiques. Tampoc en aquest punt veiem una reacció contundent per part del
govern Mas, ni unes garanties per salvar els ajuntaments catalans d’aquesta
debacle.
I la preocupació
del govern Mas passa per reclamar-me el pagament de 56,64 euros ( cinquanta-sis
euros amb seixanta-quatre cèntims) per autoritzar-me la signatura electrònica a
CatCert. A això dediquen alguns funcionaris, en un moment en que el deute de la Generalitat al nostre
ajuntament puja 113.000,00 euros ( cent tretze mil euros) i va augmentant. I en
el conjunt de Catalunya, el deute de la Generalitat als ajuntaments ha superat els mil
dos-cents milions. L’ofec econòmic, i ara, també legislatiu posa en perill la
supervivència municipal.
Joan Roma i
Cunill, alcalde de Borredà
# posted by joanroma @ 1:20 AM
Thursday, January 16, 2014
PENOSA DECISIÓ, PENÓS COMPORTAMENT.
PENOSA DECISIÓ,
PENÓS COMPORTAMENT.
Era difícil fer-ho pitjor. Els pitjors auguris s’han confirmat i ho han fet
mostrant una de les pitjors cares de la política. Ni els nostres més acèrrims
adversaris ho haguessin fet millor, ni ens haguessin pogut fer més mal.
Avui em ratifico en un principi essencial de l’acció política, com és el de
saber marxar a temps. Quantes trajectòries s’han malmès per un afany de
protagonisme exacerbat, per una egolatria embogida, i per un individualisme
lluny dels anhels col·lectius.
Tot això ho hem vist en aquests dies, i avui ha quedat reflectit en la
votació en el ple del Parlament i en la roda de premsa posterior, dels 3
dissidents / trànsfugues /falsos demòcrates. Es fa difícil explicitar la
denominació concreta a l’acció de la Marina
Geli
Avui és un dia trist pels demòcrates, més que pels propis socialistes.
Segur que tots els que conformem la gran família socialista, estem tristos o indignats, o les dues coses
alhora.
Segur que tots ens demanem com és possible que representants nostres hagin
pogut actuar amb total despreci a les normes democràtiques, a la ètica, a la
honestedat política, a la trajectòria d’un partit essencial per Catalunya ?
Com pot ser que després de la votació, hagin volgut donar lliçons d’ètica i
comportament democràtic, quan han vulnerat totes les bases que les sostenen ?
Com pot ser que s’hagin apuntat al camí sense sortida, emprès pels partits
independentistes? Com pot ser que explicitin públicament el despreci al
pronunciament del partit, mitjançant el seu màxim òrgan entre Congressos?
I com pot ser que persones com aquestes
formin part de l’executiva del Partit ?
Les actuacions prèvies i tot el reguitzell d’accions teatrals pronosticaven
una decisió presa de molt temps enrere. Res ha estat improvisat, ni motivat per
una emoció momentània. Darrera aquesta actuació hi ha una voluntat clara de
desestabilitzar el partit i donar una imatge de trencament de cara en fora. Han
aconseguit crear, abans, durant i després del ple, la imatge d’un PSC feble,
sense autoritat, i sense un rumb clar.
La seva actuació anava clarament destinada a fer mal, en una barreja de
recerca de protagonisme, egolatria i fugida endavant, cap objectius incerts.
Bé, doncs, que hi vagin.
Qui no és capaç d’assumir les decisions democràtiques del partit, qui no és
capaç de renunciar al càrrec si creu que aquestes decisions contradiuen el seu
pensament o els seus ideals personals, qui avant posa l’ambició personal al
projecte col·lectiu, no mereix estar en el partit, i per tant: RENÚNCIA O
EXPULSIÓ.
I és que tots els moviments han estat calculats, i lamentables. Des de les
filtracions de les reunions de l’executiva o del grup parlamentari, a dinars en
el Restaurant 7 portes ( imatge molt adequada en temps de crisis com perquè
volti per tot Catalunya i Espanya) fins els aplaudiments finals del ple, i la
roda de premsa posterior. Tot, absolutament tot, és impropi de dirigents
socialistes.
Segur que tots estem dolguts, però volem girar pàgina. I res millor per
fer-ho que donar pas a 3 nous diputats que sàpiguen quins son els seus drets i
deures, i la importància de representar els centenars de milers de votants.
Volem diputats i diputades responsables, respectuosos amb la democràcia interna
i externa, de comportament ètic indubtable i entregats a la causa socialista.
Felicito la intervenció del portaveu Maurici Lucena, i animo a tota
l’executiva del partit a emprendre el camí acordat en el Consell Nacional,
explicant l’alternativa socialista, i fent viable la seva consecució.
Joan Roma i Cunill, President Consell Fed. XI del PSC.
# posted by joanroma @ 8:42 AM
Monday, January 13, 2014
UN PARTIT DE GOVERN NO ES POT ABSTENIR
UN PARTIT DE
GOVERN NO ES POT ABSTENIR.
Estem a pocs dies
d’un nou repte pel PSC i en un nou conflicte entre Catalunya i la resta
d’Espanya, de la mà de CiU i ERC, amb els afegits d’ICV i la CUP.
La posició del
PSC va quedar clara en la resolució del Consell Nacional, convocat expressament
per tractar un tema d’aquesta rellevància, i aquesta resolució ens obliga a
tots els militants, a assumir-la i actuar en conseqüència.
Un debat tant
ampli, tant obert, i tant àmpliament aprovat, semblava no haver de donar peu a
cap mena de posició diferent, ni a qüestionar-ne la legitimitat. La democràcia
té unes regles de joc clares i precises, i obliga a acatar-les a qui en ella
creuen. Doncs, tornem a tenir intèrprets capaços de voler trencar la
legitimitat, sota conceptes grandiloqüents, per avalar les seves posicions.
Quan la claredat
és meridiana, el debat transparent i les raons contundents, no necessitem
intèrprets. No volem “salvadors” de les arrels socialistes, ni “conductors” del
PSC diferents dels que varem elegir en el Congrés del partit.
El Parlament de
Catalunya celebrarà Ple extraordinari el dijous dia 16, i el PSC va decidir
quin havia de ser el vot dels diputats i diputades del Grup Parlamentari. El
vot ha de ser NO a la petició d’autorització de celebració del referèndum, pel
dret a decidir, que pels peticionaris és un referèndum per la independència.
Els arguments per aquest vot negatiu, ja varen ser exposats, debatuts i votats
pel Consell Nacional, màxim òrgan del partit, però qui tingui algun dubte sobre
els fonaments de la posició del PSC li recomano vivament l’article de Miquel
Iceta que apareix avui en El Periódico, i que pot llegir també a la blogesfera
socialista ( com tots els seus).
I francament
posats l’article de Miquel Iceta, i el de Joan Ignasi Elena, un a costat de
l’altre, no tenen color, ni per contingut, ni per profunditat , ni per
argumentació, deixant clar el magisteri d’Iceta, al costat de la buidor
d’Elena.
Venir ara a
impulsar una abstenció, en un partit de govern com ha estat, és i serà el PSC,
significa desconèixer les arrels del partit. Som partit de govern i un partit
de govern no es pot abstenir, i menys en un tema fonamental com el que tractem.
Ja sabem que és incòmode, provoca crítiques, rebuig en una part dels partits i
la població...però, és que no recordem quants anys varem ser titllats de
“botiflers”, tot i tenir en el partit els més provats defensors de les
llibertats de Catalunya ?
No podem estar al
costat dels immobilistes del PP i C’s, però tampoc al costat del bloc independentista
que vol “forçar” la democràcia i les regles de joc que ens hem donat en aquests
prop de 40 anys de democràcia.
Els membres del
Grup Parlamentari Socialista, representen el partit i la seva gent. No son
parlamentaris per mèrits individuals, sinó ho son en representació de tots els
votants. El partit s’ha pronunciat. El seu pronunciament ha de ser respectat, i
qui no compleixi amb aquesta regla elemental de democràcia ha de deixar el
partit, i donar pas a qui mereixi confiança. Els socialistes volem votar, però
volem fer-ho respectant la legalitat. Sense legalitat no hi ha legitimitat. El
dia 16, en el Parlament, es debatrà sobre els fonaments de la legalitat. I els
fonaments estan continguts en la
Constitució i en el Estatut d’Autonomia de Catalunya, que
ningú vulgui interpretar-los al seu gust i conveniència.
Joan Roma,
President del Consell Fed. XI del PSC
# posted by joanroma @ 5:10 AM
I ARA ELS GOSSOS - art. revista La Rella
I, ARA ELS
GOSSOS.
En el darrer
número de La Rella ,
exposava la campanya de supervisió, control i sanció per part del servei de la Guàrdia Civilla Natura )
respecte obres, moviments de terra, etc, no degudament autoritzades en terrenys
rústecs.
Ara aprofito
aquestes mateixes pàgines per advertir de la nova campanya en marxa: la de
comprovar que els gossos estiguin degudament censats. I aquesta campanya tant
la porta a terme el SEPRONA, com els Rurals i els Mossos d’Esquadra de la Generalitat.
De fet, son molts
els propietaris de gossos que se sorprenen de les advertències rebudes, però la
llei té ja prop de 10 anys de vigència, si bé, fins ara ningú n’havia fet cas.
Es tracta de la Llei de Protecció dels
Animals, la qual preveu que tots els animals domèstics han d’estar degudament
identificats amb un xip, i degudament censats en el registre municipal. La Llei entén per animals
domèstics, els gossos i gats, no altres animals que poden estar en cases
particulars, però no tenen aquesta denominació.
Bé, doncs, aviso
de que qui no tingui el gos amb xip, i donat d’alta en el registre de
l’ajuntament, pot ser sancionat. Més ben dit, serà sancionat perquè les ordres
rebudes per part d’aquests cossos de seguretat és donar 10 dies des de l’avís,
a la sanció.
I com sempre als
ajuntaments se’ls hi afegeix més feina sense rebre cap compensació econòmica. Els
propietaris que tinguin el gos amb el xip corresponent, han de portar la
cartilla a l’ajuntament i donar-lo d’alta. Si no porta xip, el primer que han
de fer és anar a un veterinari i que li posin, i tot seguit anar a
l’ajuntament. I és igual que el gos sigui caçador, petit o gran, d’una raça o
altra, tots, absolutament tots han de ser donats d’alta. Qui no ho faci, pot
ser sancionat en qualsevol moment que el tregui a passejar, i sigui requerit
per algun membre d’un cos de seguretat.
En resum, que ara
algú ha decidit que hi ha una Llei aprovada que volen fer complir. Almenys en
part, perquè la Llei
és molt més àmplia i complicada. De moment, que tothom posi xip al seu gos,
obtingui la cartilla, i vagi a l’ajuntament a donar-lo d’alta. Recomano la
màxima celeritat perquè en el nostre país quan els hi ve un rampell legislatiu
son capaços de voler fer en uns mesos el que no han fet en 10 anys. I les
multes per incompliment poden ser molt elevades. Per part dels ajuntaments, han
de demanar un codi per entrar les dades en un registre oficial, destinat a
crear aquest registre . Tot es fa per via electrònica, per poder disposar a
nivell global de Catalunya un registre general de tots els animals censats, i
així quan un es perd, o s’abandona poden saber qui és el propietari ,
mitjançant l’aplicació d’un lector de xips.
Joan Roma i
Cunill, alcalde de Borredà ( Berguedà)
# posted by joanroma @ 3:47 AM
Friday, January 10, 2014
LA VIA FEDERAL,OBERTA - art. REgió 7
De reunió i fita
històrica, hem de qualificar la reunió tinguda a la seu del PSC a Catalunya,
entre els màxims representants del PSOE i els del PSC per tractar de l’actual
situació de Catalunya i el seu nou encaix a Espanya.
No va ser una
reunió de tràmit, o de cara a la galeria, en absolut. Aquesta reunió, precedida
de nombrosos contactes, documents i entrevistes, era per culminar un procés que
ha de tenir com objectiu evitar el trencament entre un Estat i una nació que
han conviscut durant centenars d’anys i poden trobar una nova formulació,
mitjançant la clara conversió d’Espanya en un estat plenament federal.
La via federal,
ha quedat oberta, amb l’acord pactat i signat el passat dimarts a Barcelona. Es
un pas més, en el camí obert en la Declaració de Granada, en la qual el PSOE
constatava la necessitat d’adaptar la Constitució a la realitat actual. No solament a
nivell territorial sinó també en l’àmbit de preservar les llibertats
individuals i col·lectives, i en la garantia d’uns serveis bàsics essencials.
Hem de pensar primer en els ciutadans, i després en els territoris.
En un moment en
que cauen les fronteres en tots els estats de la UE seria anar contracorrent establir-ne de noves,
sortir d’aquesta realitat, i anar cap a aventures impossibles de predir. Si una
via s’ha de seguir és la d’enfortir la realitat europea i impulsar la seva
transformació en els Estats Units d’Europa. Bona part dels problemes de relació
es resoldran una vegada encaixats en aquesta futura Unió Europea, on les
competències, drets i deures quedin perfectament determinats i preservats.
Que la reunió del
dia set va ser determinant ho demostra la constitució del comitè de coordinació
política PSOE – PSC , la aprovació del document amb els eixos principals del
projecte socialista per crear espais de diàleg i acord, així com una
alternativa territorial i social, a l’actual conflicte. Fruit d’aquest acord,
es durà a terme una campanya explicativa de la proposta federal, i la
constitució d’una subcomissió dins la comissió constitucional del Congrés de
Diputats, per abordar la renovació del model territorial , a més d’adoptar
iniciatives polítiques i parlamentàries de desenvolupament de l’Estat de les
Autonomies que afavoreixin la lleialtat i la cooperació entre administracions.
Pels escèptics,
puc assegurar que mai havíem vist un acord tant convincent i contundent com
aquest. Demostra el canvi substancial en les relacions entre PSOE i PSC i
l’assumptació per part dels socialistes que l’actual nivell de confrontació
entre Catalunya i l’Estat és perjudicial per a tots. I s’ha arribat en aquest
punt per motius diferents, però que han sumat. Tant important ha estat la feina
duta a terme per Pere Navarro, i la seva executiva, com les mobilitzacions
fetes a Catalunya en els darrers anys. Ja el President Montilla havia advertit
del distanciament, i manca de col·laboració i comprensió del govern estatal
envers Catalunya. Aquesta falta de comprensió, tacte i respecte s’ha
incrementat notablement sota el govern del PP, i ha afavorit les posicions
extremes.
Aquest conjunt de
fets, ha motivat l’acceleració de la via federal, com a resposta vàlida i
concreta. La història avança amb alguns salts, en moments determinats, i ara
toca fer-ne un d’important. La via federal ha quedat oberta,i de ben segur que
Pi i Margall la trobaria com la més factible i encertada. També en aquest punt,
aquest any serà decisiu.
Joan Roma i
Cunill, alcalde de Borredà.
# posted by joanroma @ 11:32 PM
Thursday, January 09, 2014
EL DESPROPÒSIT D'UNA CARTA - art. Nació Digital
EL DESPROPÒSIT
D’UNA CARTA.
Si una qüestió ha
de cuidar un govern és tot el relacionat amb el protocol, les formes, la
serietat... perquè trasllada a la opinió pública quin és el seu tarannà i les
seves intencions. Unes males formes, suposa un mal govern, i a l’inrevés.
El President
Terradellas, home de llarga experiència, sabia la importància de saber estar en
públic, saber tractar amb altres dirigents polítics, tenir un comportament
exemplar... com a normes bàsiques de bon govern. Tenim múltiples anècdotes
sobre què entenia per protocol, per saber estar i saber tractar.
El President Mas,
és la cara oposada i no sembla tenir cap mena de mania a l’hora d’emprendre
importants missions que requeririen la participació de persones expertes i no
d’aprenents o amics circumstancials.
Ho dic a propòsit
del despropòsit d’enviar cartes a tots els presidents europeus per tal
d’informar-los del conflicte Catalunya – Espanya, i la voluntat del seu govern
de convocar un referèndum pel “dret a decidir” que ell i els seus companys de
viatge entenen com un referèndum per aprovar la independència.
Qui pot haver
aconsellat al president Mas a donar aquest pas? Com pot ser que no es tingui
cap sensació de ridícul ? A qui se li pot ocórrer d’enviar les cartes en angles
a tots els presidents ? Com ens sentiríem els catalans si algun altre president
es dirigís a nosaltres en angles, en comptes d’en català ? Quin menyspreu
mostra no dirigir-se a cada president en la seva pròpia llengua !!!!
A vegades no puc
creure els passos que dona el govern Mas, en aquest camí cap a terres ignotes
que ell diu cap a la independència. No es pot anar pel món, donant aquesta
pèssima imatge d’un país governat per un president que no cuida el més mínim
protocol. Com podem aspirar a trobar la confiança, la simpatia, la cooperació
d’altres governs si ens hi dirigim en una llengua estranya a ells ?
Però, a banda
d’aquest gravíssim error d’autèntic principiant en matèria diplomàtica, el sol
fet de creure que servirà per alguna cosa, és un altre despropòsit. Cap país
entrarà en cap mena de debat, ni intromissió en un tema intern d’un país membre
de la UE. Es
Un referèndum que
tothom té clar no es durà a terme per no complir amb la legalitat vigent. I
perquè el mateix Artur Mas ha manifestat que no emprendrà cap actuació que no
compleixi amb la legalitat. Aleshores si tot està clar i si tot està dat i
beneit perquè continuar amb aquests simulacres i despropòsits ?
Per encarar un
repte tant important, tots els passos han de ser rigorosos, legals,
transparents...és la carta de presentació d’un govern seriós. Fins ara, no
podem dir que aquesta hagi estat la tònica del govern Mas, al contrari,
s’improvisa cada dia i es fan coses com la tramesa d’una carta que provoca
vergonya aliena. No és estrany que a fora vegin amb ulls incrèduls, el camí
emprés pel nostre govern. La pitjor via per trobar complicitats i recolzaments.
# posted by joanroma @ 1:50 AM
Wednesday, January 08, 2014
AMB LA RAÓ, PERÒ SOLS
AMB LA RAÓ , PERÒ SOLS.
Suposo que d’aquí
un o dos anys ens donarem compte de la importància d’haver resistit els embats
d’uns i altres, per defensar la posició que considerem més intel·ligent i
adient pel conjunt del país.
Es complicat
resistir els atacs constants dels nostres adversaris demanant boicots per una
banda, i fidelitats per una altra.
Era urgent
mostrar una autèntica sortida. La reunió del dimarts dia 7 formarà part de les
dates històriques del PSC i del PSOE. Ara toca explicar-la i sobretot posar-la
en marxa. La gent no vol simples anuncis, vol proves de que algú està
treballant en una altra direcció. I tocava fer-ho d’immediat, perquè tenim el
dia 16 d’aquest mes un nou conflicte a punt de fer-se realitat. Aquest dia el
Parlament de Catalunya ha d’aprovar la proposta de portar al Congrés de
Diputats, la sol·licitud d’autorització del referèndum pel “dret a decidir”. En
aquest Ple, cada grup parlamentari ha de defensar les seves posicions, i
anar-hi sense una proposta concreta, hagués estat un desastre.
En aquest cas, el
PSC tindrà arguments sòlids per defensar una posició distanciada d’uns i
altres. Estarem sols, però amb una raó de pes al nostre favor. La raó de
defensar la continuïtat d’un projecte conjunt, posat al dia, mitjançant la
modificació de la Constitució. S
El resultat
d’aquesta reunió, demostra que s’ha fet una bona feina prèvia. Ara toca
posar-la en marxa a tots els nivells, i fer-la comprensible a la població, en
general.
Es el moment d’exposar els arguments a favor de la
continuïtat del projecte conjunt, però també de desmuntar arguments en contra.
Si el mes de març surten les balances fiscals d’aquests darrers anys, pot fer-se
realitat un d’aquests arguments falsejats fins extrems inconcebibles.
Però també
convindria demostrar la mala gestió dels governs de CiU al llarg de tot el
temps que ha administrat el país. No entenc perquè el PSC no és més contundent
en aquest aspecte fonamental per entendre el grau d’endeutament que patim. La
nostra falta de reacció en aquest punt, dona peu a la falsa creença de que tot
ha estat degut a un mal sistema de finançament. I no és cert. Bona part del
deute ha estat motivat per una molt mala gestió dels recursos disponibles.
Durant els anys de vaques grasses, CiU ha gastat com un nou ric, sense
prioritats, sense austeritat. Tenim tot el territori ple d’obres incongruents
que han costat fortunes i no tenen ni utilitat ni poden ser mantingudes. Algú
ha d’explicitar aquest fet, i no és contradictori amb exigir un model de
finançament més just i equitatiu.
Serà interessant
el Ple del dia 16 perquè podrem contrastar les posicions de cada partit, en un
moment en que tots ja tenen definit el seu paper. Faltava el PSC i ahir, va
exposar la seva alternativa, la única que compta amb un dels dos partits
capaços de poder emprendre la reforma de la Constitució. El
# posted by joanroma @ 2:49 AM
Sunday, January 05, 2014
L'IMPERI DE LA LLEI - art. Regió 7
L’IMPERI DE LA LLEI
Sota una
dictadura, totes les lleis son qüestionables, vulnerables i il·legítimes , i
per aquestes mateixes raons, els ciutadans estan legitimats a incomplir-les.
Tot el contrari del que passa en democràcia.
Aquest principi
tant senzill, tant elemental i tant resolutiu està permanentment en discussió
en el nostre país. Aquí, a Catalunya i allà, en el que anomenem Madrid. El
conflicte està servit en cada qüestió plantejada, en cada moviment , en cada
decisió. El resultat el tenim a la vista, en forma d’un qüestionament permanent
de totes les institucions i organismes del país i l’Estat. Es lògic que res
funcioni com hauria de funcionar.
En tots els
càrrecs que he ostentat m’ha tocat votar centenars de coses amb les quals no
sempre hi estava d’acord, però procedien d’òrgans democràtics; no calia més
voluntat que acatar el resultat, complir-lo i fer-lo complir. Res més lògic,
res més fàcil. Tot allò que és legal, s’ha de respectar i complir, i fins no
sigui modificat és d’obligat compliment.
I els primers a
donar exemple hem de ser els càrrecs institucionals. No podem pretendre fer
complir les lleis als nostres ciutadans si ells veuen que nosaltres les
incomplim. En el meu cas no m’he plantejat mai trencar aquest principi
democràtic, ni a les institucions, ni en el partit. I em provoca una profunda
indignació veure com antics companys es permeten vulnerar els acords presos
democràticament, pels òrgans competents, en el partit, en el Parlament o en
ajuntaments. Com podran donar lliçons d’ètica, honestedat, i esperit
democràtic, si han quedat fora dels comportaments democràtics ?
Tenim davant
nostre un any especialment complicat per quan uns partits han cregut possible
trencar la legalitat vigent i emprendre un camí cap a “terres ignotes”, inviable
en un Estat de dret. Les destrosses son evidents en el conjunt de la societat,
i en uns partits, més que en altres. Son molts els qui no entenen perquè el PSC
no segueix els altres en aquesta via, fora de la legalitat vigent. Ni ICV és
independentista, ni ho és UDC, però no se n’han desmarcat. Perquè ho ha fet el
PSC ? Per responsabilitat, coherència i honestedat política. Si hem estat
sempre al costat de la legalitat, per oportunisme no podem situar-nos, a fora.
Tots els partits saben que el referèndum no es farà, fora de la legalitat. Per
impossible, i perquè el seu resultat seria il·legítim, aleshores, perquè
insisteixen ? No s’atreveixen a rectificar i anar per altres camins. Han quedat
atrapats per una estratègia i uns supòsits equivocats.
Tancada aquesta
via, en proposen una altra de pitjor. Anar a unes eleccions suposadament
“plebiscitàries” en les quals arribaran al mateix punt en que es troben ara. Un
Parlament autonòmic (ni estatal) no pot prendre cap acord fora de la legalitat
vigent, perquè també seria il·legítim. No tindria cap efecte pràctic. Tornem al
principi. Res més fàcil que actuar dintre de la legalitat, buscant les vies per
modificar-la sinó hi estem d’acord. Es la via empresa pel PSC com única opció
per actuar sota l’imperi de la llei. I que ningú busqui fora , empara per
trencar aquest principi elemental de democràcia perquè no el trobarà.
Joan Roma i
Cunill, alcalde de Borredà
# posted by joanroma @ 11:29 PM
Friday, January 03, 2014
SENSIBILITAT I RESPECTE
SENSIBILITAT I
RESPECTE.
Sóc dels encara convençuts de la continuïtat del projecte Catalunya, dintre
Espanya, si es donen algunes condicions indispensables. De fet, les condicions
les resumeixo en “sensibilitat i respecte” de l’Estat envers Catalunya i a
l’inrevés. L’escalada de despropòsits que estem vivint no pot donar cap
resultat positiu. Al contrari comporta greus perjudicis a uns i altres.
No s’entén com des de Madrid no es donen compte del clamor de la gent en
contra les actituds, decisions i percepcions en la manera de governar, i el mal
que fan. No costa res d’actuar amb sentit comú, respecte i sensibilitat envers
les demandes, les mancances i exigències d’un territori que se sent maltractat
des de fa molts anys.
En aquest àmbit Pere Navarro està fent una bona feina, a nivell de PSOE, i
s’han donat importants passos en la bona direcció. Tenim, però unes quantes
Patums del passat que no poden estar callades de cap manera i ens fan molt de
mal: Bono, Rodríguez Ibarra, Alfonso Guerra, etc. Ja sé que en aquest cas no
podem fer-hi res, perquè no tenen càrrecs executius i creuen tenir les
essències del socialisme i l’espanyolisme, però a cada sortida de to, algú les
hauria de contestar. No en Pere Navarro, però sí algú del seu entorn.
Contundència contra pronunciaments fora de lloc. Ho necessitem per no donar la
sensació que “qui calla, atorga”. Penós haver-ho de fer, però ara no podem anar
amb mitges tintes.
Pel que fa el govern central és evident que no facilitarà cap entesa per
sortir del pou on estem ficats. El PP és incapaç de promoure una proposta
engrescadora per la majoria de catalans. I la necessitem, com a via més eficaç
per desfer l’escalada de tensió. Fa falta aportar una alternativa a
l’independentisme. I l’alternativa ha de ser àmplia, ambiciosa i creïble. No
n’hi ha prou amb un petit compromís.
De fet, la proposta continguda en la “solució federal” és la correcta, però
s’ha d’explicitar, detallar i “vendre” a nivell català i espanyol. Fàcil de
dir, molt complicat de complir, però el PSOE ha de veure l’escenari català , en
viu i en directe, i ha de moure fitxa en un sentit molt valent, per moltes
crítiques que rebi. Sempre tenim unes eleccions a prop, i no podem quedar-nos
quiets per la proximitat de les europees. Al contrari, han de servir per agafar
embranzida i acceptar que ha arribat l’hora de fer un encaix com cal.
El temps és or, i ara, més que mai perquè el govern Mas està atrapat en les
seves pròpies contradiccions. Té un deute immens que no li permet cap
flexibilitat en els plantejaments, ni polítics, ni econòmics, i tira endavant
sense remei, empès per ERC, per l’ANC i per un sector del seu propi partit, tot
i que la major part està expectant i incrèdul davant el camí emprés.
Si de Madrid sortís una proposta clara , ambiciosa i creïble, podria ser la
solució. Una proposta que ha de passar per garantir la llengua i cultura
catalanes, sota competència plena de la Generalitat i un nou sistema de finançament que
garanteixi una equitat fiscal que ara no existeix. En tindríem prou amb la importació
del sistema federal alemany per acontentar les aspiracions dels catalans.
Segurament tots els militants del partit estem d’acord amb Pere Navarro, a
l’hora de reclamar modificacions en les lleis generals de l’Estat per iniciar
els canvis en la direcció pretesa, a l’espera de poder plantejar la reforma de la Constitució que anirà
per més llarg. Aquest és un any primordial, i de tots plegats depèn encarar-lo
bé, o no.
Joan Roma i Cunill, President del Consell Fed. XI del PSC
# posted by joanroma @ 7:59 AM
