Thursday, November 03, 2016
QUI DIRÀ PROU ? - art. blogesfera socialista
QUI DIRÀ PROU ?
De petit, amb altres companys de bany, a la riera, fèiem el típic joc de
veure qui aguantava més temps, sense respirar dintre de l’aigua. Guanyava qui,
al cap d’uns quants cops, aconseguia que el contrincant digués la paraula
màgica: “prou”.
Em dona la sensació que en el tema independentista estem fent un joc
similar entre Catalunya i el Govern central. I remarco “govern central” i no
Espanya, perquè son elements clarament diferents. No podem posar mai Espanya , com contrincant
perquè ens equivocaríem d’adversari, i entenc molt bé qui està cansat i fart de
tants despropòsits i tantes incomprensions per part d’un govern que hauria
d’agrupar i no disgregar, però els governs passen, son transitoris, i en canvi
els estats, les nacions, son permanents.
I en el joc abans descrit, els independentistes, o bona part d’ells creuen
que el joc es fa en condicions semblants d’igualtat. Creuen tenir forces
equilibrades i possibilitats reals de guanyar, sense adonar-se que mentrestant
uns aguanten per respirar, els altres estant connectats a un tub d’oxigen de
durada il·limitada.
El poder d’un Estat és infinitament superior al d’una de les parts, per
molt rellevant i destacada que sigui o hagi estat. I en aquest poder s’hi
concentra no solament les potencialitats interiors sinó també les exteriors. La
política internacional, els poders econòmic – financers, el desig de no tenir
imitacions en altres indrets del món....
Ara i aquí, s’han donat uns passos amb paraules molt grandiloqüents, i amb
gestos carregats de simbolisme, però sense cap efecte “real”. Cada dia ,el
govern català i amb ell els partits que li donen suport, ni que sigui temporal
i fràgil, s’omplen la boca d’abrandats discursos i promeses de decisions
importants i irreversibles cap a la independència, però la realitat és dura i
demostra la continuïtat més absoluta. Es com si el govern anés sobre una
bicicleta estàtica, amb fortes pedalades, de tant en tant, amb suor al front,
però sense avançar sobre el terreny.
I és que han fet creure que la desproporció de forces en la batalla,
Catalunya – Govern central, guanyarà l’astúcia d’aquí. No han estat crítics,
respecte els fets del passat recent i els han avaluat erròniament, prenent per
victòries el que havien estat errors incomprensibles. Ara mateix, tenim a punt
de decapitar políticament, els principals protagonistes de la consulta del 9 –
N: Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs. Es pot dir que els
fiscals segueixen directrius polítiques, però no dels jutges que dictaran
sentència. Els errors comesos son de manual de mal funcionament, quan es podia
haver fet la consulta de la mà de l’ANC, sense patir cap conseqüència política.
També és de manual, l’actuació de la Mesa del Parlament, amb la presidenta Carme
Forcadell, al capdavant. Tots els qui som presidents, i els alcaldes ho som,
sabem que no tot es pot portar a votació, i en cas de dubte, per això tenim un
secretari o podem demanar un dictamen a la Diputació. Em consta l’advertiment
d’il·legalitat emès pels lletrats del Parlament, de manera que la presidenta no
pot al·legar ignorància, com tampoc la resta de membres de la Mesa que hi varen votar a
favor. Han donat elements sòlids per ser portats davant els tribunals.
Vist el que veiem, només queda
esperar a veure qui diu “prou”al contenciós Catalunya – Govern central. Des
d’aquí es prometen uns passos que se sap no seran duts a terme. Ni el
referèndum és viable, ni les eleccions constituents, ni el full de ruta en
permanent canvi que es va proposant. Haurem d’esperar un any, per escoltar la
paraula màgica i tirar enrere, a la recerca del que proposa Miquel Iceta, en
nom del PSC. Temps al temps.