Wednesday, May 04, 2016
ES MOR LA DANSA POPULAR ? - art. nació digital Solsona
ES MOR LA DANSA POPULAR ?
De petit havia format part de l’Esbart de
Borredà, i sempre m’ha agradat veure i escoltar les danses populars d’arreu del
món, i si em trobo en qualsevol poble o ciutat i veig en el programa algun
espectacle de dansa, faig tot el necessari per quedar-me a admirar-les.
Considero paradoxal el moment que viu el país,
perquè per una banda es volen promocionar tots els trets nacionals i per altra,
se’ls abandona a la seva sort, excepte unes poques excepcions pel decantament
dels que manen cap una determinada tradició. Penso ara mateix amb els
castellers que es troben en estat de gràcia i recolzats àmpliament. No així,
els esbarts ni les colles sardanistes, que van desapareixent de manera lenta,
però inexorable.
En els darrers mesos he contemplat diverses
ballades de sardanes a la Plaça Major de Vic. Una plaça immensa, històrica i
d’una bellesa sublim, i confiava en veure, sinó mitja plaça plena, almenys una
quarta part. I francament no més d’unes dues-centes persones varen participar a
cadascuna de les ballades, amb molt poc jovent, i molta gent , molt gran. Això,
sí, excel·lents balladors i balladores, amb coreografies diverses que indiquen
els esforços per modernitzar – les i adaptar-les als nous temps. La retallada
de la durada ja és un avenç en el bon camí.
En altres festes, he vist com de les dues o
tres ballades tradicionals, s’ha passat a una de sola, i encara amb una escassa
participació popular. Sap greu veure aquest descens d’activitat i la poc
preocupació de les autoritats autonòmiques.
I si
preocupant és el descens en el món de les sardanes, molt més ho és en el
dels Esbarts. En aquest apartat cultural de primer ordre, la desaparició de
petits esbarts de pobles i ciutats, va augmentant i pot acabar amb uns pocs
resistents recalcitrants que porten la cultura en el cor i l’ànima i es neguen
a tirar la tovallola. Esforç encomiable però difícil de mantenir sinó hi ha un
canvi de rumb contundent, a nivell popular i institucional.
I veure la manca de dansaires masculins en
molts esbarts, per ser substituïts per dansaires femenines vestides d’home, per
garantir la paritat, és trist. Demostra, en primer lloc, que les dones tenen
molt més arrelades les costums i tradicions, i gràcies a elles, moltes s’han
perpetuat, i per altra, que l’estúpida “vergonya” de molts nois, els impedeix
participar per no ser titllats amb adjectius encara més poca vergonyes. Aquesta
és una assignatura pendent que seria bo impartir des dels primers anys de les
etapes d’ensenyament, i reforçar-lo amb l’esforç dels pares per facilitar la seva
integració en aquests esbarts, o colles sardanistes.
En resum, tenim un panorama preocupant en un
apartat important de la cultura catalana, i no veig especial preocupació en els
estaments institucionals, més preocupats en batalles estèrils, que no pas en
preservar el nostre llegat popular. Contradiccions del nostre país, dels
nostres polítics i d’una societat en general, molt decantada per consumir el
que es programa per TV, sense cap crítica, respecte el que no hi apareix. Així,
anem.