Saturday, April 25, 2015
LIMITACIÓ DE COMPETÈNCIES - art. Regió 7
LIMITACIÓ DE COMPETÈNCIES.
Sovint només es parla dels conflictes entre
govern central i els autonòmics, però hi ha poc interès i poca dedicació en
parlar dels conflictes municipals, tot i ser els més essencials pels ciutadans
en la seva vida quotidiana.
D’una manera silenciosa, però constant i
contundent, els ajuntaments han perdut
la major part de la seva autonomia per governar-se com creguin oportú. Ara i
aquí, amb la més greu crisi viscuda, és quan més fa falta la màxima llibertat
per actuar segons les circumstàncies. No es pot controlar l’activitat dels
municipis des de Madrid, fixant normes i comportaments com si a tot arreu les
coses fossin per igual. Està bé, la supervisió i control de la despesa però no
imposar criteris que poden ser radicalment oposats al que fa falta, en un
municipi en concret. Tinc a les mans una circular en la qual ja no solament
se’ns exigeix l’enviament de les actes dels plens municipals i juntes de govern
local ( els dos òrgans bàsics de funcionament dels ajuntaments) sinó també els
decrets d’alcaldia. Vol dir que no es vol deixar cap mena d’escletxa al control
de tot el que fan els ajuntaments arreu de l’estat.
Totes aquestes decisions demostren la plena
desconfiança entre administracions i un anhel de controlar-ho tot. Però suposa
un increment notable de la burocràcia, fins extrems impensables en el passat, i sobretot regular les despeses
municipals, en uns moments en que fa falta més flexibilitat que mai. Els
enormes retards en el cobrament d’ajudes, subvencions i convenis amb la
Generalitat obliga a mobilitzar recursos d’uns llocs cap a altres. El increment
de la pobresa, la necessitat de donar serveis elementals a famílies sense
recursos, l’obertura de serveis a infants en perill, etc, ha obligat a la
majoria d’ajuntaments a variar totalment les prioritats per fer front a
aquestes emergències.
En qualsevol altre país, les normes anirien
destinades a facilitar aquests canvis. Aquí, no. Aquí es mantenen les
obligacions amb una rigidesa impossible de trencar, i posa els ajuntaments en
situacions realment complicades. A més, la paperassa immensa que suposa aquesta
nova reglamentació ha complicat enormement el treball dels funcionaris de
l’administració local, de manera que tots confiem en un canvi al capdavant del
govern central, com per retornar l’autonomia autèntica als ajuntaments.
I és que pel descontrol d’uns quants, no es
pot penalitzar a la totalitat. Es cert que hi varen haver males pràctiques en
un determinat percentatge d’ajuntaments que no varen seguir el camí del bon
govern, però ara s’ha generalitzat la imposició de regles que perjudiquen el
bon funcionament municipal, a tot arreu.
Aquestes dies hem pogut veure en tots els
mitjans de comunicació la presentació de candidatures i algunes promeses
electorals que topen amb el que he exposat. Moltes de les noves candidatures no
tenen experiència i consideren factibles les propostes que presenten sense
tenir present que moltes no les podran portar a la pràctica sense un canvi
normatiu en profunditat. Aquesta situació produirà conflictes entre els equips
municipals i els aparells administratius, i un lògic desencís en els ciutadans.
Convé, doncs, que tots els partits proclamin la decisió de modificar les regles
de joc municipals, per recuperar competències, autonomia política i financera
per poder actuar en el que cada ajuntament consideri més urgent i adient, a
casa seva. La protecció escrupolosa dels tres nivells d’administració és
essencial per garantir el bon govern, i ha quedat més que demostrat que
l’administració local ha estat la més eficient de totes, i en canvi ha estat la
més penalitzada. Es injust, i va bé que la gent sàpiga que moltes coses no es
poden fer, no per falta de voluntat dels equips de govern, sinó per les
limitacions de competències , imposades pel govern central.