Joan Roma

COMPLICAT PANORAMA

El PSC torna estar en tots els mitjans de comunicació per una diferenciació de vot amb el PSOE, arran d’una proposta de UPyD. Segurament tocarà fer-ho en alguna altra ocasió tot i fer els possibles per evitar-ho.

Quan en un país s’aposta més per trencar l’adversari que no pas buscar-hi col•laboració, passen aquestes coses. Ho veiem a Madrid i ho veiem a Catalunya, és un dels resultats de la crisis generalitzada de valors, d’honestedat , d’alternatives...

Es evident que els nostres militants i simpatitzants han de tenir la sensació d’estar “atrapats” en una dinàmica boja. I en aquesta dinàmica hi estan atrapats tots els partits, excepte algun que només pensa en treure rendiment a les dificultats dels altres. Però , el rendiment que hi pot treure serà passatger. Al final la demagògia i l’oportunisme rep un càstig dels electors. Ben aviat ho veurem.

El panorama general d’Espanya i el de Catalunya , en particular, és endimoniadament difícil. Falten lideratges. La mediocritat impera en gairebé la totalitat de forces polítiques i molt especialment en els membres dels governs autonòmics i central. Catalunya n’és un exemple clar.

No és estrany, doncs, veure reaccions “infantils” davant problemes molt seriosos. Ara mateix que alguns governants autonòmics plantegin rebaixes d’impostos, és d’una enorme insensatesa, només justificada per la proximitat de conteses electorals. No es pensa en el país sinó en les trajectòries personals dels qui estan al capdavant dels governs. Es volen perpetuar i els és igual si les seves decisions son de rigor o populistes. Van a la seva, i això contamina les decisions dels altres. Ben aviat veurem una reacció en cadena en la mateixa direcció que va el president de la Comunitat de Madrid.

Davant aquesta situació, és lògic que el PSC trobi dificultats per buscar alternatives i presentar-se com un partit de govern. Buscar lògica , rigor i bon govern on només hi ha estratègies de supervivència, és impossible. El president Mas i amb ell ERC estan en una fugida cap endavant que ni ells mateixos controlen ni saben on porta. Cada pas va en una direcció incerta, lligada a una pregunta i una data que cap d’ells pot imaginar com factible. Fins quan podran enganyar a la gent ? Com pensen resoldre el problema de la consulta ?

En fi, aquest tema únic, ens porta a donar-hi voltes i més voltes oblidant els problemes diaris i el deteriorament de la situació financera de la Generalitat, i amb ella, la dels ajuntaments. De fet no porta enlloc concret.

En aquesta situació, què li toca fer al PSC ? Ha de ser la veu de la consciència crítica, mantenir posicions, i esperar que el temps en doni la raó. No tardarem gaire a veure-ho. Un govern pot enganyar durant un temps als ciutadans, però , al final la realitat s’imposa. I ara mateix comencem a veure un malestar general en tot el moviment independentista que no està segur de res. També dintre d’ERC hi ha nervis evidents. Les enquestes poden donar-li millors resultats, però res assegura l’èxit de l’embat en el que es troba. Si l’any vinent no hi ha consulta, què dirà i què farà ?

En aquest sentit tenia raó Duran i Lleida quan proclamava que estem atrapats, en una situació increïblement complexa i sense sortida a la vista. Que el PSC estigui en el punt de mira i rebi cops per tot arreu, és una mostra de la por a donar-li la raó. En pocs mesos el partit es pot convertir en el centre de la solució, si els extrems fracassen. Per tant, toca mantenir posicions, mantenir propostes, i deixar que persones interessades marxin cap a casa o cap altres formacions polítiques. Això permet centrar el partit i treure veus , més interessades en buscar vies personals que no pas col•lectives. Es trist, per lamentable, haver confiat tasques de govern a persones que marxen a la recerca de nous encaixos personals, intentant justificar-los amb una major “puresa” socialista. En el partit ens coneixem tots, i això no cola. Adéu als aprofitats, el partit respira millor i actua amb major coherència .

Joan Roma, President del Consell Fed.XI del PSC

PAGAR PER ANAR A BUSCAR BOLETS?

Sembla que estar en plena crisis obra la imaginació del govern de la Generalitat per posar nous impostos. Si en època de vaques grasses varem dir que no al carnet del boletaire i a pagar per anar a buscar bolets, ara el Conseller d’Agricultura considera arribat el moment de tirar endavant.

Es a dir, quan pitjor va el país, més impostos per la gent més pobre. No és estrany amb els governs que tenim aquí i a Madrid que apugin el preu de l’aigua, de la llum, dels medicaments, etc, i que pensin en fer pagar per nous serveis o activitats, com la que tractem avui aquí.

Exigir un carnet de boletaire, és molt complicat, molt difícil de gestionar, i poc recomanable. Portar un control de tota la gent que s’endinsa en el bosc a nivell de tota Catalunya, precisa d’un munt de persones controladores. Si ja no en tenim per controlar temes tant essencials com els robatoris a pagès, caça furtiva, accés motoritzat al medi natural, etc, afegir-hi el control de cabassos i cistelles, sembla especialment complicat a dia d’avui.

En alguns països regulen les collites de productes naturals, en altres, posen límits de pes, per persona i dia, etc.

Ara i aquí, el més intel•ligent seria oblidar aquest tema fins millors temps. Que la gent no s’ho agafi com una nova penalització a la vida quotidiana, quan aprofita per sortir i fer salut, o agafar uns quants bolets per consum propi, o fer uns diners extres en temps de penúria. Cal saber que l’economia boletaire permet arribar a finals de mes a moltes famílies, complementa pensions de misèria o permet tirar endavant algunes compres i obres en moltes cases i comerços.

Quan les coses van mal dades com ara, el govern de torn, no ha d’escanyar als més pobres sinó anar a buscar nous impostos pels més rics. Aquí solem fer a l’inrevés. I aquest any, malgrat les pluges i els anuncis d’un gran any boletaire, més aviat serà discret. I si hi afegim que hi ha molts venedors i pocs compradors, el resultat de la temporada no serà gens positiva.

Per això encara molesta més, insistir en el carnet, pensat com un impost, i no en noves actuacions per fer més rendibles els boscos i treure’n més rendibilitat. Els més crítics, amb raó son els propietaris i pagesos que veuen una invasió de les seves terres, sense tenir-hi cap benefici. Al contrari, perjudicis amb brutícia, trencament de vailets, i destrosses vàries. Aquest sí ha de ser el problema a tenir present, i castigar aquests comportaments. Pel demés, deixem encara uns anys més les coses tal com son, i reprenem el debat quan hagi passat la crisis.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà

EL COIXÍ DEL COR

Amb uns dies de retard, aprofito aquest espai per fer-me ressò d’una gran iniciativa per les afectades per càncer de mama. Els avenços científics permeten encarar aquesta malaltia amb unes perspectives radicalment diferents, i en el meu entorn immediat en conec moltes que han superat la prova, i ara es dediquen a donar un cop de mà a d’altres perquè segueixin el mateix camí.

Una de les iniciatives endegades, procedeix dels EUA, i s’està estenent arreu del món amb una gran rapidesa i eficàcia. Consisteix en regalar un coixí fet de miraguà i roba de cotó al cent per cent. Aquest coixí té una peculiar forma, molt semblant a un cor, i permet adaptar-se perfectament sota el braç. Això permet pal•liar el dolor i el malestar postoperatori de les malaltes operades de cirurgia mamària. Ha estat avaluat i aprovat per cirurgians de mastectomies. Aquest coixí permet protegir la cicatriu del braç, alleujar el dolors de l’edema, impedir que el braç s’infli, dormir damunt del costat de la cicatriu...

Les associacions de suport constituïdes, regalen aquest coixí, ben embolicat amb paper de cel•lofana, una cinta rosa, i un escrit d’acompanyament per donar ànims, i deixar constància de que no es troben soles. Que tenen associacions on anar, amb qui compartir sentiments i experiències... En resum, una iniciativa de gran interès i eficàcia, digne de ser recolzada i estesa arreu del país i del món.

La setmana passada vaig tenir ocasió de compartir una estona amb l’Associació “El Caliu del Cor” de Pineda de Mar, instal•lada en una carpa en la fira – mercat de Saldes. I el mateix vaig poder fer amb les impulsores a la comarca del Berguedà. Per descomptat que a nivell personal i com alcalde penso implicar-me en el projecte i facilitar la seva implantació una mica per tot arreu.

De fet, aquest diari, ja va dedicar un interessant article al tema, i m’hi sumo en la mesura que pot ajudar a estendre la iniciativa cap altres indrets del país. Si una cosa ajuda a les persones afectades és sentir el recolzament d’altres persones afectades i que han superat el tràngol.

L’avantatge és que s’hi pot col•laborar de moltes diferents maneres. Des de comprar el material necessari, a fer els cors, amb patrons que ja tenen les associacions, recollir material adequat o participant en la distribució . Qui conegui alguna persona afectada, pot demanar un dels coixins i oferir-li. Aquest sol fet, ja suposa una col•laboració de primer ordre.

Aquesta iniciativa és una mostra més de l’ampli camp de la solidaritat que sempre ha funcionat en el nostre entorn i en el país, però ara, per raons de la crisis encara es fa més urgent i necessari. I enllaça amb la reclamació de que determinades retallades no poden afectar aspectes vitals per la salut de les persones. Podem retallar en temes “prescindibles”, però no amb els “imprescindibles”. Un govern ha de tenir clares les prioritats i la salut és la primera. Les polítiques de prevenció son essencials, i les de tractament,indispensables. I ara parlem del càncer de mama, però aquest principi serveix per totes les que tenen característiques similars. I és de justícia reconèixer, ajudar, i col•laborar amb totes les entitats i associacions dedicades a recolzar persones amb malalties diverses.

NETEJA RIERA DE MERLÈS – CAMPANYA 2013.



Finalitzat l’estiu, s’ha dut a terme una campanya de neteja en diferents dates, i per diversos col•lectius.

El tram més al nord del Cobert de Puigcercós, entre el Molí de la Farga i el Llimosell ( Les Llosses) va ser netejat per voluntaris del Refugi de la Farga, i gent d’Alpens, a finals de setembre.

I els dies 5 i 19 d’octubre l’entitat ecologista ADEFFA, amb el suport del Departament de Territori i Sostenibilitat, i la col.laboració del Consell Comarcal del Berguedà que va posar i retirar contenidors, i el Grup de Defensa de la Natura del Berguedà que va oferir esmorzar, unes 50 persones ( sumades les dues jornades) va procedir a netejar els 4 punts de més afluència a la Riera.

En aquestes dues dates, la recollida va ser molt important, en volum i varietat , de tota mena de deixalles, de manera que es varen superar els 2,5 m3 d’envasos, un volum similar de deixalles i més de 100 envasos de vidre.

A banda d’aquests materials, es varen recollir restes de bicicletes, galledes, sabates,etc,etc,

El treball fet per tots els voluntaris, tant en el tram nord com en el sud, ha donat un magnífic resultat, i a dia d’avui tenim la Riera de Merlès neta.

Cal agrair la iniciativa de fer una neteja general, d’un espai protegit amb espècies autòctones que s’ha de poder preservar i evitar l’acumulació de deixalles d’impossible reciclatge per via natural.

Felicitem l’actuació duta a terme, i confiem en que l’any vinent el comportament de la gent guanyi en civisme i vigilància del medi natural. I la neteja no solament es va fer a la riera, sinó al llarg del camí rural, les cunetes del qual estaven plenes de tota mena de productes que son llençats pels conductors, en comptes de dipositar-los en els contenidors a l’arribar a destí.

A tots els participants , moltes gràcies en nom propi i dels alcaldes de la zona, i molt especialment a ADEFFA que ha impulsat la major part d’aquest treball.

Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà





Nota:

Adjuntem foto de grup de la recollida feta el dissabte dia 19 d’octubre a la zona on el CC del Berguedà va dipositar els contenidors, i on es va triar tot el recollit per posar-lo a cada lloc.

CAIXES DESAPAREGUDES, USUARIS DESVALGUTS

La desaparició sobtada del sistema de Caixes d’estalvis, ha provocat més danys dels visibles a nivell extern. Les oficines de les caixes en els pobles mitjans i petits, complien una funció social de primer ordre. El personal es convertia en el confident i assessor econòmic de moltes persones soles, grans, o simplement amb pocs coneixements financers.

Era normal veure moltes persones demanant informació sobre com fer ús dels seus diners, com traspassar diners d’un compte a l’altre, on col•locar els estalvis per trobar millor rendiment...La confidencialitat, i la confiança esdevenien un factor essencial entre personal i client.

També, en aquest àmbit, la destrossa ha estat brutal. I ho acabarà sent dintre de pocs dies quan més de dues mil persones de Catalunya Caixa siguin acomiadades, moltes d’elles de les nostres comarques. Perquè s’ha portat tant malament la gestió en gairebé totes elles ? Com és possible que en tres o quatre anys hagin pogut desaparèixer ? I com es va permetre trencar la confiança entre personal i client, col•locant efectes tòxics, com les preferents que ha arruïnat milers de persones, la majoria d’elles, grans i sense coneixements financers ?

Aquesta darrera qüestió ha malmès bona part de la confiança existent entre personal i clients, però és que ara la majoria de persones perdran la connexió entre l’entitat financera i ells mateixos. El tema és greu per la inseguretat que comporta, i l’angoixa que crea en un àmbit molt important de la ciutadania.

Molts dels professionals habituals a les nostres oficines, perdran la feina, o seran traslladats a qualsevol altre indret. Les oficines es convertiran en un lloc sense ànima, sense voluntat autèntica de servei. Simple maquinària per fer gestions sense explicacions, sense consells, sense sentiment social. Una sotragada més contra els usuaris, els quals quedaran desemparats i desvalguts.

Tot i la Comissió en el Parlament, la desaparició de les Caixes s’ha dut a terme amb una falta total de transparència i amb una rapidesa increïble. Tothom es demana si realment era inevitable aquesta desaparició, i sobretot voldríem saber les causes exactes, quan poc temps abans la majoria donaven dades positives de la seva gestió, amb resultats raonables que en res feien preveure la caiguda immediata.

I aquesta caiguda comporta no solament el trencament de la relació de confiança i proximitat entre personal i client, sinó altres elements negatius com la desaparició de les ajudes socials, les inversions en equipaments i material col•lectiu que rebien els ajuntaments o entitats socials. Igualment han deixat de participar en molts projectes de proximitat, mitjançant inversions directes o ajudes indirectes. En definitiva, tot el conjunt de la població ha perdut uns beneficis clars, amb la única explicació de que els temps i les circumstàncies han fet inevitable aquesta caiguda.

Francament, ben poques explicacions hem rebut, i ens donarem compte de la pèrdua complerta quan s’hagi completat el cicle de tancaments, reestructuracions i reconversions que culminarà dintre de pocs dies amb Catalunya Caixa, on hi tenim o més ben dit , hi teníem Caixa de Manresa. Un autèntic desastre de gestió, individual i col•lectiva. I què dir si deixen pobles sencers sense cap oficina, de cap entitat bancària.

Joan Roma i Cunill

L’AJUNTAMENT DE BORREDÀ ,INDIGNAT PER LA PROPOSTA DE TANCAMENT DE L’OFICINA DE CATALUNYA CAIXA.

Assabentats pels mitjans de comunicació de la proposta de tancament de la oficina de Catalunya Caixa a Borredà, la única existent, hem fet arribar a la Direcció de l’entitat el nostre més frontal rebuig a la proposta, i emprendrem les gestions necessàries per evitar la pèrdua d’un servei considerat essencial.

No té cap explicació que una entitat financera acordi tancar la oficina en un municipi de 600 habitants, amb una elevada presència de segona residència, i múltiples equipaments turístics.

A més, l’ajuntament des de fa anys, té un únic compte, precisament en aquesta entitat financera com exemple de fidelitat i recolzament a la seva gestió. Tots els moviments bancaris municipals passen per aquesta oficina, per un import superior al mig milió d’euros anuals.

Volem afegir que 6 anys enrere, varem acceptar una reducció de servei,de manera conjunta amb Vilada, per tal de fer més operativa i rendible la oficina. Varem acordar no obrir tots els dies de la setmana i la gent ho va comprendre i ho va acceptar. Actualment tenim servei els dilluns i dijous, atès per dos treballadors. Com és possible plantejar-se el tancament ?

La indignació creix quan tenim constància de que per volum de gestió, aquesta oficina és rendible. El moviment anual, d’un poble viu i actiu, no pot entendre una decisió com aquesta. Només decisions preses des d’un despatx a Barcelona, o a Madrid, pot justificar una proposta com aquesta.

Des d’avui mateix, ens hem posat en contacte amb responsables de l’entitat per tal de saber els arguments ( si existeixen) i les persones que dirigeixen l’entitat ( directa o indirectament) per poder-hi parlar i fer arribar, ja no la indignació sinó l’exigència de mantenir oberta la oficina.

Per un poble petit, aquest és un servei equivalent a una farmàcia, un consultori mèdic, o l’escola. Es essencial, i més en un poble amb un elevat moviment turístic, i un gran nombre de persones d’edat avançada.

Aquest matí hem emparaulat una primera reunió amb responsables de l’entitat a nivell comarcal, i tot seguit continuarem amb altres representants, de major nivell. Volem fer arribar l’exigència de no deixar tot un municipi sense oficina.

Borredà, 16 d’octubre de 2013.

L’Alcalde – President. Joan Roma i Cunill

VISCA LA IMPROVISACIÓ !

Si una cosa odien els països nòrdics, germànics, i bona part dels centre europeus, és la mentida, la improvisació , la inseguretat jurídica en les accions dels governs i la falta d’honestedat . Tenen en la planificació i programació una especial estimació i valoració dels governants.

Aquests mateixos països tenen un concepte molt específic de la falta d’aquestes virtuts en els països del sud. I si algun dubte tenien sobre la certesa o no d’aquestes idees prefixades de molts anys enrere, se’ls hi han esvaït en pocs mesos. Espanya i amb ella Catalunya estem donant mostres de tot allò que no hauria de passar en un país ,governat per un govern rigorós.

Per això provoca un cert neguit veure com el president Mas se’n va a Brussel•les per explicar la situació en que es troba, pretenent posar Catalunya com exemple de maltractament per part del govern central, i de ser un país que fa els seus deures i podria estar entre els més rigorosos i avançats de la UE cas d’esdevenir independent.

El problema , és la realitat. Els alts funcionaris amb qui es reuneix i parla, tenen sobre la taula les xifres reals, de l’economia, les finances, la situació política i social del país, i no se’ls pot enganyar. El mateix passa amb tots els governants de la UE. Per això tenen els ambaixadors als quals els toca emetre informes sobre tot el que passa a les nostres contrades.

I la realitat és molt crua. Catalunya té un deute a trenta de juny de 44.034 milions d’euros, per un pressupost de 30.000 milions. Té un govern de CiU amb un suport de 50 diputats sobre 135 parlamentaris, als quals cal afegir-hi els 21 d’ERC ( no sempre) ,que curiosament, en una situació mai vista a cap altre país europeu, donen suport al govern quan els convé, però estan a l’oposició. De fet Oriol Junqueras és el cap de l’oposició en el Parlament ?? Situació més que estranya, si comparem com Angela Merkel. Tot i un resultat esplèndid pactarà per disposar d’una majoria absoluta que li permeti garantir estabilitat segura, planificació i programació a mig i llarg termini , un dels grans valors per governar bé un país. Aquí, no.

Continuem. El partit de govern, té el seu secretari general imputat per un presumpte cas de tràfic d’influències , i té embargada la seu central , per un altre cas de corrupció lligat al cas Palau de la Música.

El partit de govern i el principal de l’oposició ( CiU – ERC ) s’han embrancat en un procés independentista, sense disposar de cap Pla A, ni B, ni C a la vista del debat de política general i les declaracions anteriors i posteriors. Es a dir, en el principal repte entre Catalunya i Espanya en els darrers cent anys, s’improvisa cada dia en funció de com es mouen les coses. Tant aviat, s’afirma que una Catalunya independent es quedaria a la UE, com accepten que la veritat és una altra. Per tant, varen mentir. Una Catalunya independent quedaria fora de la UE. I sense cap fonament, es decideix que el nou estat continuaria amb l’euro com a moneda. Un altre pas en fals, per quan l’euro aquí no estaria protegit pel Banc Central Europeu, ni formaria part de cap organisme financer.

I per reblar el clau el cap de la oposició, però principal suport al partit de govern, afirma que estaria disposat a concedir la doble nacionalitat a tothom qui volgués, com si ell ostentés la representativitat del govern de l’Estat. I aquesta doble nacionalitat podria servir per garantir la continuïtat dintre de la UE !!!

Per raons d’espai no puc enumerar una dotzena més de grans contradiccions i improvisacions que demostren fins a quin punt el president Mas careix de guió, de rumb, de brúixola , i amb ell els seus principals socis en el camí de la independència , cosa que motiva la lògica preocupació d’Unió Democràtica que ha viatjat més que Convergència i té més contactes amb les Cancelleries europees i mundials.

Improvisar en un procés com en el que estem, és increïble i desmunta la credibilitat dels qui l’encapçalen. Sortir a l’exterior i voler vendre’l ,encara empitjora les perspectives perquè demostra la poca serietat del govern que l’impulsa i res té a veure amb les regles de joc que es varen marcar al Canadà, anteriorment, i a la Gran Bretanya, en l’actualitat.

I cap Estat donarà suport a un procés intern d’un dels seus membres, i encara menys entendrà, un procés que pugui suposar un trencament de la legalitat vigent. Ara i aquí pertoca seguir les regles del joc democràtic consistents en modificar, per poder actuar. Es la proposta que ha presentat Pere Navarro en nom del PSC. Si fins ara se la considerava una via sense futur, poc a poc es veurà com la única viable. Lenta, difícil i complicada, però possible. Entre l’immobilisme i la ruptura, la de tirar endavant una segona transició, és la desitjable.

Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà

MEMORIAL DE GREUGES

No sé si ja haurà estat fet públic el Memorial de Greuges que prepara el Govern Mas, quan aparegui aquest article. Es igual, segur que serà ampli i detallat, i passarà a formar part de les accions per justificar la ruptura .

De memorials de greuges en tenim tots, i tots en podríem fer extensos relats. Estic pensant en el dels alcaldes. En el tractament que hem rebut del govern de la Generalitat al llarg de vint-i-set anys, tots els que ha estat en mans de CiU. Haguéssim volgut tenir la comprensió i la col•laboració del govern en multitud de temes en els quals ens hem trobat sols, o fins i tot mal acompanyats.

Però, tornem al principi. Serà interessant estudiar el contingut del Memorial, així com la resposta que poden donar els partits que han tingut a les mans el govern de l’Estat. Es cert que hi ha hagut un gran nombre d’incompliments en els acords i pactes entre l’Estat i les Comunitats Autònomes. Per les dues bandes, i molt especialment per part de l’Estat. Es bo tenir-ne coneixement, i ser crític envers les ocasions perdudes de complir i fer complir els convenis establerts.

Estem en un país en que sempre es busquen excuses per no complir els programes electorals, o qualsevol altre tipus de compromís. Es un dels grans motius per la desafecció dels ciutadans amb la política. Una part i l’altra, busquen la lletra petita, la interpretació o l’excusa per justificar l’incompliment. Ara mateix en tenim un bon exemple en els pressupostos per l’any vinent, en matèria d’inversions.

Tots els partits en tenen la culpa, i els que governen o han governat, més que els altres. El principi de seguretat jurídica i rigor en el compliment de les lleis és pràcticament inexistent, d’aquí el conflicte permanent. Aquesta manera d’actuar dona arguments als qui consideren que no té remei, i millor marxar, que no intentar canviar. Però, els mateixos que això critiquen i valoren, haurien de ser prou crítics com per veure si aquí no s’ha fet el mateix. Els ajuntaments poden aportar respostes d’actuacions calcades, fetes per la Generalitat, de manera similar a com ha fet l’Estat amb el govern català.

Sembla que els incompliments formin part de l’herència genètica que portem dintre, i no permeti resoldre els conflictes de la manera més planera i sincera. Els pactes s’han de complir, sense trifulgues, sense excuses, sense subterfugis. Es un principi elemental, i en el Memorial de Greuges de ben segur trobarem una llista d’incompliments flagrants.

Però, perquè haver esperat tant a denunciar-los ? Perquè haver-los consentit ? Perquè no haver-los resolt en el seu moment? Se’ns dirà que fa anys que es denuncien, que es critiquen...però perquè no es va actuar en el moment oportú ? Perquè no haver recorregut als tribunals corresponents per fer complir les lleis, els acords, els pactes ? O, millor encara, perquè no haver utilitzat la força dels vots en els moments en que CiU era decisiva a Madrid? En els trenta-cinc anys de democràcia, CiU ha estat partit essencial, durant dotze anys a Madrid. Com és que no va fer servir la seva força per resoldre la major part o la totalitat dels conflictes. Recordem que tant en temps de Felipe González, com de José Ma. Aznar, com de Zapatero hi hagueren governs sense majoria absoluta, i era CiU qui decantava la balança. Era ben fàcil exigir el compliment dels acords, i posar odre en els desacords. Si s’hagués actuat a temps i en la bona direcció, ara Catalunya estaria en una situació ben diferent, i el Memorial de Greuges seria anecdòtic. I en el tema principal: el del finançament. Sempre, repeteixo, sempre CiU ha signat els acords de finançament. Mala decisió si es consideraven inadequats.

GRANS PROJECTES EN EL LLIMB

Em va causar una gran sorpresa escoltar de veu del Conseller Felip Puig, que el Parc de la Natura era considerat “estratègic”!!! Després de tants anys de parlar-ne i de tenir-lo en una mena de “llimbs” que vingui un Conseller i digui que és primordial, no deixa de ser paradoxal. Que jo sàpiga res s’ha mogut en aquests darrers deu anys, per fer-lo realitat. Així, doncs, caldrà preguntar com pensa impulsar un projecte com aquest des de la seva Conselleria.

Però, el retorn d’aquest gran projecte, m’ha portat a la memòria alguns altres que s’havien venut com vitals per la comarca i dormen el somni dels justos. Per exemple la via verda, entre Berga i Cal Rosal, aprofitant l’antiga via del carrilet. Efectivament transcorre per uns paratges excepcionals, i seria un atractiu de primer ordre, en uns moments en que les caminades, el senderisme i les curses de muntanya han adquirit una actualitat rellevant.

En aquest recull no pot faltar-hi el Santuari de Queralt. Vaig ser-hi fa molts pocs dies, per constatar un paratge excepcional per la singularitat i el potencial que té. Aquí els grans projectes i grans compromisos s’han acumulat per no arribar enlloc. Segurament el bon moment era vint anys enrere, en el moment de vaques grasses, econòmicament parlant. Té un enorme potencial, però necessitat de grans inversions, en uns moments difícils. De totes maneres, s’han deixat passar ocasions magnífiques per fer realitat el somni de convertir-lo en un centre turístics i de peregrinació.

Seguim la llista de grans projectes en un calaix, amb el de l’embassament de La Baells. Un pla d’usos que havia de suposar una empenta pel sector turístic i de lleure, transformant la fesomia de l’embassament per convertir-lo en un espai nàutic de primer ordre. En tornem a parlar, i de fet cada tres o quatre anys algú el treu del calaix, i li torna a ficar l’any següent. Alguna petita cosa s’ha fet, però sense cap plantejament global ni inversió potent. En aquest cas, prefereixo l’actual situació que no veure’l convertit en una barreja d’esports de motor, combinats amb altres sense. Em permeto aconsellar que en una comarca tranqui-la com la nostra, res millor que impulsar les activitats nàutiques, sense motor. Però bé, tampoc aquí sabem quan es farà realitat el projecte concret d’aprofitament esportiu i de lleure.

El gran parc de les colònies, tampoc s’ha fet realitat. Tenim algunes realitats concretes, però mancades d’un projecte global, integrat i potent per oferir-lo com a gran atractiu de tota la comarca. Té un enorme potencial que va perdent amb el pas del temps per una degradació constant del seu conjunt.

I per raons d’espai, acabo aquesta relació de grans projectes comarcals “en el llimbs” amb un especialment dolorós perquè va ser iniciat i ha quedat a mig fer, cosa encara més escandalosa. Es tracta de la connexió Coll de Pal – La Molina, en el terme municipal de Bagà. Un projecte llargament estudiat i reivindicat, finalment adjudicat i mig executat que dorm el somni dels justos. El seu potencial està més que justificat i simplement precisa l’interés del govern per culminar-lo.

Podem veure, doncs, com tenim alguns dels grans projectes comarcals, ideats, promesos i planificats temps enrere i no fets realitats. N’hi ha més, ja els recordarem en properes ocasions. Els he volgut enumerar per demostrar que molts representants del nostre govern només se’n recorden del Berguedà en moments molt puntuals.

Joan Roma i Cunill, Alcalde de Borredà

EL MODEL EXISTEIX.

Arran del debat de política general en el Parlament de Catalunya, de les propostes de resolució presentades, debatudes, i algunes aprovades, amb traïció de pactes inclosos, podem constatar el grau de pressió que s’està exercint sobre el PSC, sigui quina sigui la posició que prengui. Per uns o per altres, el que diu, proposa i vota el PSC té una repercussió enorme en els altres partits i en els mitjans de comunicació.

I és que abans del debat, durant i sobretot després, constatem la inexistència d’un Pla A, d’un B i d’un C. Es a dir, davant del principal conflicte entre el govern de Catalunya i el de l’Estat, en els darrers cent anys, CiU i ERC han iniciat un camí sense tenir-lo planificat, acordat ni prou ben estudiat.

Cada setmana escoltem opinions, iniciatives o plantejaments que indiquen total desorientació i desconeixement de la realitat política, econòmica o financera , per part dels impulsors de l’agenda sobiranista.

Si un any enrere, cap d’ells imaginava una Catalunya independent, fora de la UE, ara ja veuen que la cosa ha canviat. De fet , res ha canviat, simplement ara s’ha aclarit. I el mateix cal dir per la moneda. Acceptat que el país quedaria fora de la UE, s’aferren a mantenir la moneda, però, dintre de poc ja acceptaran que tenir la moneda sense la protecció del Banc Central Europeu, serveix de ben poc. Un altre element essencial, per terra.

Però, hem escoltat d’Oriol Junqueras repartir la doble nacionalitat, catalana i espanyola, com si fos un alt mandatari d’Espanya. I posar-ho com estratagema per continuar a la UE. Posats a fer, podria proposar la doble nacionalitat per a tothom, i problema resolt.

I del famós referèndum, s’ha passat a una consulta, no sabem si ben oberta, amb una, dues o tres preguntes, tolerada o no.

En resum, sinó fos per l’extraordinària gravetat del tema que tractem, pensaríem en un vodevil, en comptes d’un problema nacional. I només pensar que s’ha gosat iniciar un procés sense un Pla A, ben estudiat, valorat, i factible, ja indica que estem en mans de partits i persones inadequades, per dir-ho fluix. Però, tampoc existeix un Pla B , ni un C.

La simple petició de demanar un referèndum, sense encaix ni en la Constitució ni en l’Estatut d’Autonomia, no és el camí apropiat. I inventar cada dia sortides als grans problemes, sense cap base legal, encara menys. Dona una fatal sensació d’imprevisió i improvisació mai imaginables en un governant.

Què queda ,doncs? Pensar en una sortida alternativa, complicada, difícil i valenta, però viable. Impecable des del punt de vista jurídic i legal, una altra cosa és la dificultat política, però millor optar per una via legal que no pas per una inexistent. En aquest cas tenim a favor la necessitat de convertir la UE en un sistema federal, i que el model existeix en diferents països, i molt especialment en el de més pes: Alemanya.

Apostar perquè Catalunya esdevingui la Baviera espanyola, és més factible que la ruptura amb l’Estat. Dir que no hi ha federalistes a Catalunya o a Espanya, com per tirar endavant una iniciativa com aquesta, pot servir d’excusa però no justifica la negativa a iniciar el camí. Des de dintre i sobretot, des de fora, la via federal seria recolzada àmpliament, cosa que no veurem si es va a la ruptura. La política és l’art del possible, i d’aquí que el PSC tingui clar que no s’embrancarà en cap via il•legal, ni prometrà paradisos inexistents, per molta pressió que li vulguin imposar. Va quedar molt clara aquesta posició en la convenció tinguda a Tarragona, la setmana passada, en presència de sis-cents assistents.

DESPRÉS DEL DEBAT.

Poques coses noves podem dir després de seguir el debat de política general en el Parlament de Catalunya. Si abans estàvem en una situació complicada, ara estem en un laberint ple d’incògnites i sortides falsejades.

El president Mas ho resumeix en 3 camins possibles però cap depèn d’ell i un final que no resol el problema. Per tant, hem fet camí, sense arribar enlloc. Proposar un referèndum autoritzat pel govern central, o una consulta amb una llei catalana que encara no existeix, o una consulta al.legal, demanant que el govern central tanqui els ulls i la deixi fer, sense ficar-s’hi.

Francament, demanar a un govern que permeti una il•legalitat, al.legalitat o vulneració de la legalitat vigent, mitjançant la no actuació, és impròpia d’un governant , mitjanament seriós. Però, aquí tothom és capaç d’inventar sistemes, sense cap mania.

Si els tres camins fallen, promet unes eleccions plebiscitàries, per no sabem quan. Fa pocs dies volia arribar al 2016, ara ja no ho té gens clar.

En resum, si algú no ho tenia clar, ni Artur Mas, ni ERC tenien un pla A, ni un B, ni un C. Tots improvisen sobre la marxa, i si la UE diu que no podrien quedar-se , ells consideren que ja ho resoldran. La setmana vinent faran una visita a Brussel•les, i ja està. Parlaran amb uns quants prohoms, i tornaran dient que els han rebut molt bé, i veuen el futur amb optimisme, i ja està.

Però, tornant al debat, hem caigut de nou en la trampa de parlar molt de la independència i molt poc de la dependència de la gent respecte tots els problemes de la crisis. Estem cansats de donar voltes sobre un únic tema, mentrestant veiem com tots els servies públics s’estan degradant fins extrems insostenibles.

D’aquí que he trobat encertades les múltiples propostes de resolució que el PSC ha presentat. Si un partit ha de donar mostres de no voler tenir un únic tema, ha de ser el nostre. Hem d’obligar a sortir del cau, a CiU i ERC perquè s’enfrontin als problemes quotidians i hagin de donar explicacions sobre les constants retallades.

I quan toqui parlar del pressupost de l’any vinent, s’ha de fer una especial atenció a la posició d’ERC. No pot ser que aquest partit quedi en una posició entre govern i oposició que sembli no tenir responsabilitats en la situació que viu el país.

Bé, després del debat, estem com abans. No hi ha hagut cap novetat de rellevància com per indicar que Artur Mas ha trobat el nord. Per tant, toca insistir en la necessitat d’introduir canvis notables en el funcionament i estructura de la Generalitat, si volem aprofitar la crisis per sortir-ne reforçats.

Veurem en les properes setmanes com s’encara la nova etapa, en un moment en que ja ningú vol continuar amb les mobilitzacions o actes especials. La gent està esgotada, i considera que no pot fer res més. Es hora de la política, en majúscula.