Joan Roma

ESPERANT EL DIA 2

Estic convençut que feia anys que els militants i simpatitzants no havíem esperat tant una data determinada com la del proper dissabte dia 2 de febrer, en motiu de la celebració del Consell Nacional extraordinari.

Portem mesos, més ben dit, anys esperant un ressorgiment del partit, per deixar enrere una etapa massa convulsa i complicada, com la que hem viscut. Tants anys d’esperar arribar al govern de la Generalitat i quan hi arribem convertim una part de la gestió en un malson.

Les dues legislatures del “tripartit” formen part dels nostres malsons, tot i que l’extensa i intensa propaganda convergent va multiplicar per vint, els errors comesos. I una crisis d’una virulència mai vista, va fer la resta.

Amb tot, arribarà el dia que es farà justícia a la “feina feta” durant aquells 7 anys. De totes maneres, el mal gust de boca deixat, ajuntat amb una segona legislatura Zapatero, plena de decisions complicades, mal explicades, i mal gestionades, ha motivat el fort desencís de molts dels nostres votants, i lògicament dels qui formen part del món socialista a Catalunya i a Espanya.

Si a tot plegat li sumem un Congrés del PSOE, força caòtic, i una arrencada no menys dificultosa, tenim molts arguments per trobar-nos en una posició més que incòmoda. En aquest cas, el Congrés del PSC va ser molt diferent, i ens varem dotar d’un nou líder, en la persona de Pere Navarro al qual se li han posat les coses més que difícils per part de propis i estranys.

Som molts, la immensa majoria, els que voldríem que el Consell Nacional de dissabte dia 2 tanqui aquesta etapa, i n’obri una altra de radicalment diferent. Volem un nou PSC amb els grans ideals del vell PSC, i amb propostes per la gent d’avui i demà. Molts dels documents del Congrés son vàlids, però son de traduir en propostes concretes i molt efectives, a més d’immediates.

Ens hem de desinhibir de voler ser sempre el germà gran de la política catalana, perquè tothom posi seny , en tot moment i lloc, quan tenim al davant una colla de personatges d’una mediocritat increïble i disposats a calar foc en el més sagrat de les institucions i el país. Duresa i contundència en la defensa dels ideals, i en la presentació de propostes agosarades i valentes. Si podem pactar es pacta, i sinó es presenten les propostes i que cada partit es retrati. Millor perdre una votació que guanyar-ne una que quedi en un calaix.

Tenim el país, revoltat, escandalitzat, i decebut per moltes de les respostes donades pel govern català o l’espanyol davant situacions tant injustes, com el de les preferents, el lladronici en bancs i caixes, els desnonaments sense cap contemplació, la falta de crèdit a tots els nivells, les retallades en serveis essencials, el mal funcionament generalitzat de l’administració, el despreci pels ajuntaments, el no pagament de les obligacions de la Generalitat, la banalitat en prendre decisions importants...

La punta de llança del partit ha de ser el Grup Parlamentari a Catalunya. Aquí és on s’ha de veure el nou PSC, i portar els grans temes d’aquí cap a Madrid, mitjançant els diputats en el Congrés i els Senadors en el Senat. I no parlem del famós dret a decidir, ara i aquí, i allà toca parlar de tot alló que figura en el paràgraf anterior.

Tenim gent preparada en tots aquests grups parlamentaris, i una excel•lent plantilla de dirigents a l’executiva, encapçalada per Pere Navarro que ja és conegut i apreciat. Ara li toca tirar endavant aquest nou PSC. I sobretot remem junts, i deixem-nos de matisos i individualismes. Res pitjor que veure discrepàncies públiques, distorsions de la realitat, interpretacions esbiaixades, ... per part de càrrecs del partit. Tenim un lideratge clar que s’ha d’enfortir. I del Consell Nacional n’han de sortir propostes clares i concretes, com per tenir discurs. Bé, doncs, siguem coherents i conformem un partit compacte i potent. La societat catalana ho reclama i ens pertoca complir amb el nostre deure. Emprenem el vol que els fruits ja arribaran.

Joan Roma, President del Consell de Fed. XI del PSC

UN PARLAMENT LLUNYÀ

Vaig assistir a la sessió del Parlament, per poder seguir, en viu i en directe el debat sobre la “Declaració de Sobirania”. Res de nou a l’horitzó, puix que cada partit va exposar el seu posicionament i no varen haver-hi grans novetats, excepte pel que fa la sortida de l’hemicicle del PP, el no exercici de votar, per part de cinc diputats/des del Grup Socialista, o el repartiment de vot de la CUP, entre el vot afirmatiu i les abstencions.

Un ple estrany perquè el resultat no suposa cap canvi en el panorama polític català ni espanyol, tot i les mostres en un sentit contrari dels grups signants de la Declaració. Ara vindrà el desencantament quan vagin passant les setmanes i els mesos i no es produeixi cap fet nou en “l’estatus quo” actual.

De totes maneres el debat va ser interessant per comprovar les posicions de cada partit polític. Es fàcil presentar les propostes obviant la realitat, però aquesta és tossuda i no canvia per un debat més o menys. Ho podem veure cada setmana a qualsevol ajuntament del país, en el qual es debaten mocions que no tenen cap repercussió ni el propi municipi ni a nivell general.

Tenia raó Pere Navarro quan , en nom del PSC exposà que el primer ple del Parlament hauria d’haver tractat els temes que realment son essencials i urgents pel poble català. Es evident que aquest ple va satisfer els ciutadans defensors de l’independència, però no a tots aquells que veuen minvar, cada dia els seus recursos i els serveis que necessiten.

Es en aquest sentit que el Parlament és llunyà. A cada moment s’ha de debatre el que és de vital importància i necessitat. Molts diran que ara tocava parlar de sobiranisme. Molt bé, ja n’hem parlat, i ara, l’endemà del debat i de l’aprovació de la resolució, tenim el país en millors condicions ? Han millorat els greus problemes del país? Hem aconseguit superar els reptes més immediats? Quina és la fulla de ruta del nou govern de cara a evitar el col•lapse econòmic?

Molt bé, si la gran prioritat de CiU i ERC era deixar clares les seves intencions, ja ho han aconseguit. Ara toca governar. Ara toca decidir quin pressupost elabora el govern per administrar aquest any Catalunya. De moment els números no surten, i la capacitat de gestió de CiU està en qüestió. Es fàcil carregar sempre la responsabilitat sobre Madrid, però no sempre és cert. I la crispació i desencontres permanents entre un govern i altre, en res ajuda a recuperar la confiança i emprendre el camí de la represa econòmica, repte vital sinó volem perdre encara més competitivitat.

Fet aquest primer ple, toca iniciar la nova legislatura amb propostes molt concretes i valentes. Pere Navarro va deixar clara la prioritat per la convocatòria d’un consell , ampli i representatiu, que formuli propostes incentivadores de l’activitat econòmica a tot el país. El nombre d’aturats, i la pobresa creixent, ha arribat a cotes insostenibles que obliguen a canviar la dinàmica actual.

Per aconseguir un Parlament proper, s’ha de tenir un full de ruta de les necessitats urgents del país, de manera que a cada sessió s’hi tractin temes candents i s’arribin a acords concrets. Esperem assistir a aquestes properes sessions, per constatar la centralitat de la vida política que ha de tenir la principal institució de Catalunya.

Joan Roma i Cunill, President del Consell Fed. XI del PSC

AHIR PODIA HAVER ESTAT UN GRAN DIA

Ahir vaig seguir, en viu i en directe, la sessió del Parlament. Pel matí, ja es va produir una introducció del que seria el debat sobre la Declaració de Sobirania quan Artur Mas va justificar la formació del govern, la situació del país , l’economia, etc.

En aquest primer apartat la intervenció de Pere Navarro va ser clara, contundent i plena de lògica parlamentària. Un govern seriós no pot imputar tots els problemes a una altra administració i fer abstracció de les seves responsabilitats i competències.

Un bon discurs tant en la primera intervenció com després en la rèplica. Després a la tarda, el discurs va ser molt ben elaborat, molt ben fonamentat i presentat amb plena solvència política . Des de la tribuna es pot captar millor que en altres llocs, l’integrés i el respecte per un posicionament, s’hi estigui o no d’acord. I ahir, l’atenció es va dirigir cap el PSC i cap el nostre Primer Secretari i President del Grup Parlamentari.

He estat 16 anys diputat al Parlament i porto més de 20 anys fent un seguiment constant de la vida parlamentària, i vaig estar orgullós dels discursos i intervencions de Pere Navarro , en representació del PSC, i molt especialment de les rèpliques on es demostra qui té rapidesa de reflexes i qui pot improvisar una resposta, sense cuina prèvia.

Al finalitzar la sessió vaig anar-los a felicitar perquè és aixì com hem d’actuar d’ara endavant. Idees clares, autoritat legal i posicionaments valents, malgrat el soroll ambiental.

Ahir, doncs, podia haver estat un gran dia pel PSC sinó s’hagués produït un fet d’una enorme gravetat. Cinc diputats/des varen decidir trencar la disciplina de vot, i varen acordar no votar. Es a dir, no exercir la seva obligació de posicionar-se, en tant que representants del poble català. Ni sí, ni no, ni abstenció. Tota una vida lluitant per aconseguir les llibertats democràtiques, i en el lloc més solemne, més emblemàtic de les nostres institucions, 5 dels nostres varen decidir no votar.

Per mi, tant greu és que 5 hagin trencat les normes democràtiques del Grup Parlamentari, i dels òrgans del partit, com que hagin vulnerat les obligacions del càrrec institucional que ostenten. No es pot estar a l’hemicicle del Parlament i no exercir el dret i el deure de votar. En primer lloc, però després hem d’entrar en la inconsciència de l’actuació. I dany greu que han provocat en el partit.

Ahir no es decidia si el poble català té dret o no a decidir el seu futur. No ens equivoquem. Ahir es formalitzava un repte a la democràcia, i a les institucions per les quals molts varem lluitar durant el franquisme. El PSC no es pot situar mai, de la banda dels qui entenen la democràcia a l’inrevés. Els catalans, ens hem dotat, d’una Carta Magna que regula els nostres drets i deures que es diu Estatut d’Autonomia. I com espanyols que som, tenim una altra Carta Magna, en la Constitució. No les podem vulnerar alegrement perquè dos o tres partits, creguin ara que volen una altra cosa.

Es impensable actuar tant irresponsablement. Si trenquem les regles més sagrades, i més bàsiques , com podem presentar-nos davant els ciutadans? Hem de donar exemple i ser exemples de respecte a la democràcia. Ahir, 5 varen creure que no.

Aquesta posició significa un despreci total per les regles democràtiques, del partit i del país. Un despreci als altres 15 diputats/des que varen complir els acords del Grup Parlamentari i la direcció del partit. Si volien fer mal al partit, ho han aconseguit. I si volien qüestionar el lideratge de Pere Navarro ho han intentat, i ho han fet en el moment més rellevant, però no ho aconseguiran.

Es increïble, que 5 diputats/des amb càrrecs en altres institucions, en el present o en el passat, siguin capaços de vulnerar les regles més elementals de funcionament democràtic, i es permetin interpretar individualment el que creuen convenint, després de reunions de Grup, de reunions d’executiva nacional, etc, i ho vulguin vendre com “més sensibles” a la qüestió nacional. Aquests 5 diputats/des ja no representen el partit, ni se’ls pot tenir cap mena de confiança. Si han fet el que han volgut en un tema com aquest, que no poden fer en qualsevol altra qüestió ?

No es tracta ara de pensar en sancions. Només hi ha una sortida adequada, la renúncia al càrrec de diputat, o la separació del Grup Parlamentari. No poden estar en un mateix grup persones que es creuen en possessió de la veritat o del recte camí, dintre o fora del partit.

I reitero la felicitació donada personalment a Pere Navarro per les excel•lents intervencions que va fer. Tenim el Primer Secretari que varem elegir, i el President de Grup Parlamentari que necessitem. A ningú se li obliga a ser diputat/da. Que donin pas a persones més lleials i més coherents amb les decisions del partit. I el temps ens donarà la raó. Que uns partits vulguin entrar en “terres ignotes”, no vol dir que la resta els haguem de seguir. D’aquí uns mesos en tornarem a parlar i que ningú pensi que en democràcia podem actuar saltant-nos la llei, ni buscant dreceres. Vull que quedi clar la plena conformitat amb les decisions del Grup Parlamentari i la direcció del partit.

Joan Roma i Cunill, ex-diputat al Parlament.

DEMÀ, ATENCIÓ AL PARLAMENT.

Acabo de llegir la proposta de “resolució sobre el dret a decidir del poble de Catalunya”, que el Grup Parlamentari ha entrat en el registre del Parlament, com esmena al text de CiU i ERC.

L’he llegida un parell de vegades i he de dir que el seu redactat és clarament millorable. Més ben dit, m’hagués agradat poder intervenir , ni que fos per aconseguir un text de millor qualitat literària, i major comprensió “popular”.

Ja sé que redactar un text curt, precís i clar no és fàcil, però el repte de demà és molt important, i cal fer un esforç en totes direccions. Bé, el text ja existeix i és públic, de maner que així l’hem de defensar.

Estic d’acord amb el fons de la proposta que no és cap altra que defensar la legalitat del procés que es vol iniciar. El PSC no es pot situar en la banda del trencament de les lleis vigents. Això està clar. Cap partit de govern pot defensar la vulneració de la legalitat vigent, ni buscar dreceres que no estiguin emparades per les lleis catalanes, espanyoles o de la UE.

Es evident que el Ple de demà, suposa un repte molt important de cara a aclarir la nostra posició. Es molt important que la intervenció de Pere Navarro sigui contundent, clara i sobretot creïble. No hem de tenir cap por a defensar lliurement el nostre dret a decidir. Hem de deixar clar als altres partits que actuem per iniciativa pròpia, sense cap sotmetiment a d’altres partits, germans o estranys. Seran molts els qui vulguin ceure el PSOE al darrere d’aquest posicionament, però també altres volen pressionar el PSC perquè voti amb ells ( ICV és un exemple clar, i UDC, també).

Demà, el Parlament es convertirà en el focus d’atenció del poble català, però també d’Espanya i de la UE. NO podem fallar, i el discurs de Pere Navarro així com le3s altres intervencions que es produeixin a l’hora de debatre la nostra esmena, i altres que puguin presentar-se ha de ser molt ben estudiada i ben fonamentada.

Tenim arguments, en els processos de Canadà i Gran Bretanya, en aquest sentit hem de lamentar els pobres lideratges que tenim aquí, tant per part d’Espanya com de Catalunya. Res a veure amb les realitats dels altres dos estats. I sobretot remarquem que arribats al punt on estem, és lògic que els catalans pugin manifestar la seva voluntat.

Es impensable un referèndum il•legal, com es inviable una consulta fora de la legalitat. Hem de preguntar com pensen sortir d’aquests embolic, tot i deixant clar que volem fer realitat aquest desig majoritari del poble català.

Bé, ànim sal Grup Parlamentari, i sortim a la palestra sense cap mena de recança ni pressió. Considero que el temps ens donarà la raó i facilitem que es pugui votar la nostra esmena com a via per realitzar la consulta, dintre del marc legal.

Demà, port ser un gran dia, si fem veure les contradiccions dels nostres adversaris i els raonaments que fonamenten el nostre posicionament.

Joan Roma, President del Consell de Fed. XI del PSC

LLEI DE PROTECCIÓ DELS ANIMALS. DIFICIL DE COMPLIR

Aquests dies torna a ser actualitat el sacrifici d’un gos abandonat, per part d’un Regidor de l’ajuntament de Torà, que l’hauria abatut a trets d’escopeta. La denúncia presentada per IPCENA, seria per considerar que va haver-hi també l’ús d’un bastó, per rematar l’animal. Serà el tribunal qui dictamini l’existència o no de la vulneració de la Llei de Protecció dels animals, en aquest cas concret, però el cert és que convé modificar la llei per adaptar-la a les circumstàncies actuals.

Vaig ser un dels ponents d’aquesta llei, en representació del PSC, i em considero afectat pels resultats que se n’han derivat. I un dels efectes és el de prohibir el sacrifici d’animals, de manera universal. Aquesta prohibició comporta greus problemes que tot seguit exposaré.

D’entrada he de dir que la Llei de protecció dels animals, va ser aprovada per unanimitat pel Parlament, i aquesta unanimitat va fer necessari consensuar molts aspectes controvertits, en una llei tant àmplia com aquesta. Precisament en el tema del sacrifici varem tenir llargs debats. En la llei anterior es permetia sacrificar un gos o un gat, al cap d’un mes de ser abandonat i no trobar-se el seu propietari. Ara, no.

Aquest fet ha motivat l’amuntegament de gossos i gats en els locals de les protectores, de manera que totes estan a punt del col•lapse. No hi ha espai per encabir-hi més animals, i aquests estan en unes condicions que la pròpia llei considera com inadequades. Es a dir, no s’estan complint les normes d’espai obligatori per tenir els animals en bones condicions. I a més, les protectores estan a punt d’haver de tancar per manca de diners, per mantenir-les.

Això, enllaça també amb un altre tema nou a Solsona, com és la recerca d’un espai adient per poder-hi tenir els animals de la protectora. No és fàcil trobar un lloc adequat, que no sigui ni lluny de la ciutat, ni massa a prop de cases habitades per les molèsties que pot causar.

Però tornant al principi, la llei obliga a protegir els animals abandonats, a no sacrificar-los (sinó és per causa justificada per raó de malaltia), i a mantenir-los indefinidament fins que siguin adoptats o es morin , per causes naturals. La previsió d’adopció va ser massa optimista, quan varem fer la llei, i no s’estan complint les previsions. I tampoc preveiem una crisis tant llarga i greu com la que tenim, de manera que el manteniment dels animals, s’ha convertit en un molt greu problema, que cal resoldre a curt termini.

Ha d’haver-hi una modificació de la llei, per tornar a l’opció anterior, de sacrificar els animals, al cap d’un cert temps de no ser reclamats ni adoptats. Es fa difícil justificar una despesa d’entre 3 i 4 euros diaris per animal, ens uns moments en que els ajuntaments tenen situacions d’emergència social. Les instal•lacions de les protectores estan properes al col•lapse, amb centenars d’animals acollits. Incompleixen la llei, per raons d’espai, i estan arruïnades per raons econòmiques.

I ha d’haver-hi càstigs contundents contra els propietaris que abandonen els animals, i majors facilitats per adoptar, al mateix temps que campanyes informatives potents per explicar les responsabilitats de tenir un animal a casa. Simplement hem de pensar que només a Catalunya es calculen en uns 30.000 els animals domèstics abandonats cada any. En aquesta xifra només hi figuren gossos i gats, ja no entrem en altres espècies, perquè la suma total podria superar els 100.000. Un problema de primer ordre.

Joan Roma i Cunill, ex-diputat al Parlament pel PSC

LLIURES PER DECIDIR

Curiosament resulta que del posicionament del PSC depèn l’èxit o fracàs de la proposta de sobirania que s’ha de debatre en el Ple del Parlament del proper dia 23. Doncs, molt bé, que quedi clar que el PSC decideix lliurement el seu vot.

De moment, considero que les explicacions donades pels representants del partit, son adequades al que ha estat la nostra posició “tradicional”. I crec que hem de mantenir-la per coherència i sobretot per serietat.

No pot ser que en democràcia es discuteixi la “legalitat” de les lleis. Era lògic, i mostra de valentia qüestionar totes les decisions de les lleis franquistes, però mai podem qüestionar les lleis democràtiques. Seria la fi del sistema. I que ho facin partits com ERC, o CiU, allà ells, però el PSC no pot seguir aquest camí.

I resulta xocant, que ICV insisteixi tant en reclamar el vot del PSC, serà perquè tenen por de situar-se en la banda equivocada. No crec que bona part dels seus votants entenguin aquesta posició, i segurament pensen que si tots van cap el cantó equivocat la reacció serà menys contundent.

Malgrat el que puguin dir algunes enquestes, i alguns opinadors, tard o d’hora la realitat s’acabarà imposant, i és impensable dur a terme un referèndum, contravenint la legalitat. Això ens situaria, per sempre més, a la banda equivocada de la història. Quins arguments i quina força tindríem en els nostres municipis, per defensar la legalitat vigent, si el nostre partit l’hagués trencada, en un moment determinat?

Algú creu que CiU i ERC s’atreviran a donar el pas? De moment la imatge que dona el govern català és d’una mediocritat total. I escoltar Oriol Junqueras, dient tranquil•lament que el referèndum es farà, diguin el que diguin les institucions corresponents, provoca perplexitat, per una banda, i inquietud per una altra, perquè vol dir que no entén com funciona un país, i sobretot quins fonaments té un règim democràtic.

No ens deixem emportar per les pressions, ni per les crides i invocacions a “sumar”. Crec que expresso la opinió d’un gran nombre de militants i simpatitzants, dient que arribats el punt on estem, seria bo que els catalans puguem “decidir” , en una votació universal i vinculant, però clarament legal. Res d’aventures ni enfrontaments amb el govern central, per la legalitat. El PSC no pot donar cobertura a una acció il•legal. perdríem , per sempre més, la nostra coherència i la nostra serietat.

La invocació a “sumar-nos” a l’aventura, és lògica per part de partits que veuen que s’han ficat en un sidral impensable i increïble, en un país democràtic , immers en una UE que mai avalaria una aventura com aquesta. Si UDC i ICV volen tenir-nos al costat seu, que vinguin a la nostra posició i així, serem més a anar per un camí difícil, però legal.

Estem en un dels moments més delicats de la nostra història, i Catalunya no es pot situar en una posició equivocada i incomprensible pels demòcrates. En democràcia les lleis no es discuteixen, s’acaten. I sinó agraden, es procedeix a la seva modificació. No hi ha dreceres. Siguem-ne conscients. Fins ara la fermesa i contundència de Pere Navarro, suposa l’obertura d’una nova etapa del PSC, en la qual no ens sotmetem als desitjos ni exigències dels altres partits, sinó a la coherència i voluntat dels nostres votants. Ben aviat, es veurà qui està equivocat i qui no.

Joan Roma, President del Consell de Fed. XI del PSC

LA MEDIOCRITAT FETA GOVERN

En els anteriors articles feia referència a la gravíssima situació del país, provocada per la manca total de crèdit, la qual cosa ofega empreses i administracions, i al deute de la Generalitat que genera l’asfíxia d’ajuntaments , sector privat, i de la pròpia administració.

Ara, toca parlar de la composició i funcionament del propi Govern. De fet aquest no seria el tercer factor per entendre la gravetat de la situació, sinó el primer, perquè els altres dos, i altres que vindran, no s’entendrien sense aquest.

En aquesta ocasió, Artur Mas ja no s’ha atrevit a jugar amb les paraules i considerar el seu govern com el “dels millors” com va batejar l’anterior. A la vista dels resultats i la impressió de tothom, hauria estat massa agosarat cometre el mateix error. De fet, l’actual govern és una remodelació de l’anterior, amb una clara demostració de no trobar més gent que la que té.

I els components de l’actual govern son ja vells coneguts dels qui hem estat uns quants anys en el Parlament. Recordo com si fos ara, alguna crua descripció d’algunes fitxatges fets per governs Pujol, en que es deia que “als empresaris que tanquen ,nosaltres els fem directors generals”. Paraules pronunciades per més d’un conseller important d’aquells temps.

Ara, jo diria, que ben pocs consellers serien fitxats com empresaris, si haguessin de saltar a l’empresa privada. La seva capacitat de gestió i innovació no complirien les expectatives pròpies d’un sector competitiu.

Tenim, un govern molt mediocre, en un moment en que el país necessita un equip de primera divisió. Es en temps de crisis quan convé demostrar la potencialitat i preparació dels equips directius. En temps de bonança és molt fàcil governar, és ara quan es demostra la saviesa i preparació. I cada dia veiem improvisacions i canvis de full de ruta en un clar sentiment de que el govern no sap cap on va, ni cap on anar.

I els reptes son molt i molt complicats, d’aquí la importància de marcar un camí concret, per la pròpia administració i pel conjunt del país. La pròpia mediocritat del govern ha fet emprendre reptes increïbles, en els temps que corren. I volen fer-ho al mateix temps que afronten un pols amb l’estat, creient que poden anar a un “xoc de trens”, sense adonar-se que ells van en un sis-cents i l’estat va en un camió. No hi haurà xoc de trens, hi haurà un xoc de legitimitats en la qual el govern català, té perdut l’embat.

No hi ha res pitjor que no ser conscient de les pròpies febleses, o creure’s posseïdor de la veritat, inventant-se unes virtuts i unes potencialitats inexistents. Artur Mas, no és el líder que el país necessita. I el seu entorn té una mediocritat clarament demostrada al llarg d’aquests dos anys de govern, i explicitada en la convocatòria urgent de noves eleccions, i en moltes altres decisions, equivocades.

I el govern es reitera en l’error, i persisteix. L’acord amb ERC porta el país cap una aventura de molt incert final, però clarament negatiu pel conjunt del país. Creure que es pot fer un pols contra l’estat, trencant les regles de joc, catalanes , espanyoles i europees, i fer veure que no passa res, només pot ser fruit de la inconsciència , estretament lligada a la mediocritat. A la història s’hi pot passar, per raons victorioses o per fracassos contundents. Em temo que anem pel segon camí.

Joan Roma i Cunill, President del Consell Fed.XI del PSC

UNA CARRETERA BEN ACABADA

Pels qui fem tot sovint el recorregut de Berga – Prats – Olost – Vic, ens ha sorprès gratament els detalls dels acabats de la carretera. Encara, ara, podem veure-hi, brigades de jardiners, plantant arbres, arbustos i regant-los per garantir la supervivència.

No és habitual aquesta despesa en minimitzar l’impacte ambiental d’una carretera que travessa algunes zones rocoses, al costat d’altres que eren antics camps. I l’habitual en altres temps era fer l’obra i punt. Si hi havia zones rocoses, es deixaven tal qual, i el temps , pluges i vents , ja s’encarregaven de “normalitzar” el terreny.

De fet, tardarem a tornar veure obres com les d’aquesta carretera que va costar de tirar endavant. Recordo debats en el Parlament i en la Comissió de Política Territorial, sobre si aquesta carretera tenia prioritat davant d’altres o no. Al final, va entrar en la llista d’obres de la Conselleria, i ja és una ben visible realitat.

De fet, la qualitat de l’obra hauria de ser exemple per futures actuacions de la Generalitat. No n’hi ha prou en fer una carretera, sinó encaixar-la en el paisatge de la millor manera possible. El cost és més elevat, però a la llarga s’agraeix la despesa perquè el paisatge és una de les nostres grans riqueses, i viatjar per una carretera com aquesta, és un plaer, que la converteix en via de comunicació i via turística.

I aquesta obra és un model d’una determinada manera de treballar. La que tenia el Conseller Joaquim Nadal, després d’una llarga etapa d’alcalde de Girona. Qui ha estat en un ajuntament, té una altra visió sobre el país i el territori, que el porta a fer les coses pensant en el futur.

Ara correm el perill de fer les coses d’una manera més precària per falta de diners. Seria una greu equivocació perquè la qualitat és primordial en tots els àmbits i sectors. Sempre hem constatat que una obra barata, resulta molt cara, en tots els aspectes. Es deteriora abans, el manteniment és molt més elevat, i al final, el que semblava barat es converteix en extraordinàriament car.

Aquesta és la reflexió davant una obra com aquesta. Podem estar orgullosos de la feina ben feta, i del bon resultat aconseguit. I felicitats per tots els que varen intervenir-hi perquè passaran anys abans no puguem reprendre el ritme d’obres que havia tingut la Generalitat anys enrere. Per la meva part, com diputat al Parlament, vaig intervenir perquè alguns trams fossin especialment respectuosos amb el paisatge, sobretot en el traçat entre Berga i Prats. He de dir que el resultat és clarament satisfactori.

I dona gust veure com la feina feta per alcaldes, propietaris, entitats, i diputats ha donat un bon resultat. Passar per aquesta carretera, veure els bons acabats, i la vegetació plantada, produeix una gran satisfacció com per posar-la de mostra de cara a futures intervencions en qualsevol altre lloc del país.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà ( Berguedà).

DRET A SABER

En matèria de denúncies i informacions sobre suposades situacions escandaloses, convé ser prudent i molt exigent. Hem vist en moltes ocasions suposades conductes irregulars que no han tingut traducció en sentències judicials, per falta de proves, o simplement perquè havien estat producte de “joc brut”.

Deixant clar, doncs, l’exigència de prudència i transparència, sí convindria aclarir informacions que apareixen en determinats mitjans de comunicació , de fora de Catalunya, i que fan referència a personatges d’aquí.

Només cal fer un repàs diari a unes quantes tertúlies per constatar el gran nombre de “noticies” referides a membres de la família Pujol, o al propi president Mas, o algun altre membre destacat de la política catalana.

Es curiós aquest sobtat interès per tots aquests personatges, en aquests moments, però algunes de les informacions tenen una certa “credibilitat”. En qualsevol cas, estaria bé aclarir la veracitat o no de les informacions, perquè el dany que s’està produint és enorme, en qualsevol dels casos.

Si és cert, perquè donaria la impressió de que l’oasi català, ha funcionat durant anys i anys, sense cap mena d’interrupció, i això pot donar una imatge del funcionament del país, clarament negatiu. I si és fals, embruta la trajectòria de moltes persones, al mateix temps que envia missatges cap a tot l’estat, de realitats inventades.

Convé, doncs, aclarir totes aquestes situacions i aconseguir la màxima transparència, en les investigacions , amb un dictamen final.

I és que els afers Pallarols, per part d’Unió, i el cas Palau, per part de Convergència, han fet molt de mal, a tot el país. Si algú volia “embrutar” el comportament d’alguns partits catalans, ho ha aconseguit. I en aquests casos que ningú vulgui donar les culpes a Madrid. Son casos escandalosos, produïts aquí, i que afecten a persones i partits polítics d’aquí. No ha vingut ningú de fora, a inventar aquests casos.

Per això és especialment greu, mantenir en primera línia informativa, l’existència d’altres suposats casos, tant o més greus. I això em porta a reclamar una modificació de les lleis vigents, en el sentit que quan hi ha alguna denúncia o sospitat sobre comportaments irregulars que afectin a polítics, el cas hauria de tenir màxima prioritat per ser investigat, primer, portat als tribunals, després i sentenciat a la màxima brevetat possible, tot garantint els drets de tots els imputats.

Res pitjor que tenir temes voltant pels jutjats durant anys i anys, sense sentència ferma. Dona la clara impressió de que algú, des del darrere, controla els temps, i dicta el recorregut que han de tenir els expedients. Si poca confiança existeix en la política, encara n’hi ha menys en alguns afers , en mans judicials.

Tenim, doncs, dret a saber què hi ha de cert i què hi ha d’inventat, en les informacions que pul•lulen per uns quants mitjans de comunicació. Si son certes que s’investiguin, i si son inventades, que es castiguin durament els “inventors”. Però deixar planar el dubte sobre temes tant “suposadament” greus, perjudica tothom.

TRADEMA, UN PROBLEMA NACIONAL.

El tancament de l’empresa Tradema, ubicada a Solsona, ha estat anunciat i assumit com un problema per aquesta ciutat i comarca, però no se li ha donat el caire de “nacional” com pretenc explicar en aquest article.

Massa sovint, Catalunya viu d’esquena al món rural, i tot el que no passa a Barcelona – ciutat , sembla no tenir repercussió. El tancament d’una empresa transformadora de fusta, pot semblar no gaire rellevant per qui no estigui al cas ,però si expliquem que és una de les poques que queden que consumeixen diverses varietats de fusta, anirem entenent de què va el problema.

Catalunya és un país enormement boscós, degut a la climatologia, a l’abandonament de terres de cultiu, a la desertització del món rural... de manera que una de les prioritats del govern català seria treure el màxim de fruit d’una riquesa com aquesta.

Hem de deixar clar que la riquesa forestal catalana, és molt variada i molt diferent en funció dels territoris, i per tant, no tenim fusta de gran valor, excepte en punts molt determinats, però en canvi tenim una immensa massa forestal que convé saber aprofitar , tant per treure’n rèdit econòmic, com per evitar incendis forestals.

Deixar els boscos sense explotar, equival a convertir-los en polvorins que tard o d’hora s’encendran amb les conseqüències que tots hem vist i comprovat.

L’existència d’empreses com Tradema han estat indispensables per poder fer rendibles els boscos. Si no tenim fusta de gran valor, almenys en tenim de segon o tercer nivell que poden ser utilitzades per empreses transformadores que li donin una utilitat, i per tant fixin un preu, més o menys atractiu. Es més, la barreja en molts boscos de fusta de primera qualitat, permet guanyar uns diners, que es poden complementar amb altres ingressos per la fusta de segona qualitat.

Tradema, doncs, exercia un paper molt important en la rendibilitat dels boscos catalans. Com abans, feien aquest paper les empreses papereres que compraven fusta de baixa qualitat per transformar-la en pasta de paper. El tancament de les principals empreses a Balaguer o la Torres- Hostench a Girona, va suposar un cop mortal pels boscos catalans, que a hores d’ara encara no han superat.

I ara arriba el tancament d’una empresa d’interès “nacional”, per aquest sector. No és únicament un greu problema per Solsona i comarca. D’aquest tancament se’n ressentiran tots els propietaris forestals catalans.

I el volum de fusta que absorbia Tradema, no es pot compensar amb cap de les iniciatives que alguns pensen poder emprendre, en el camp de la biomassa, o d’altres energies verdes. Estem parlant d’una gran fàbrica al costat d’iniciatives de molt baix consum. D’aquí la pèrdua “nacional” d’una activitat que se’n va fora del país, i que era rendible, ara i aquí. Què s’ha fet malament ? Com es podia haver evitat? I sobretot, qui pot agafar el relleu ?

Joan Roma i Cunill, ex-diputat al Parlament pel PSC

PRESENT I FUTUR DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA

Vaig ser un dels primers regidors electes, l’abril del 79, a visitar la Diputació de Barcelona per saber què feia, i de què podia servir de cara a l’ajuntament de Borredà ( Berguedà).

Recordo encara les cares incrèdules de funcionàries no habituades a veure cap regidor voltant per la casa, i encara menys a ser inquirides respecte el què feien i què podien oferir a un regidor d’un petit poble.

Tot sigui dit, malgrat la novetat que suposava trencar l’aïllament , vaig ser atès i informat de manera totalment rigorosa i transparent per les primeres funcionàries que vaig conèixer, una de nom Javiera, i l’altra, Matilde. Dues velles institucions de la casa, on tenien els seus despatxos i on exercien les seves funcions amb la rutina típica d’una institució centenària.

Des d’aquells primers contactes fins ara, ha plogut molt, i els canvis han estat constants i ben profitosos pels ajuntaments de la demarcació provincial. Res seria igual,sense l’existència de la Diputació de Barcelona que ha destinat centenars de milions d’euros en ajuts als municipis, en tots els àmbits i en tots els sectors.

El fet d’haver estat sempre presidida per un membre del PSC havia permès garantir el caràcter municipalista de l’ens, i una gestió objectiva i adequada dels recursos a les seves mans. Aquesta objectivitat ha estat sempre elogiada per propis i estranys de manera que ha estat una “marca de la casa “.

I tot semblava indicar que la continuïtat estava assegurada i res podia posar en perill aquesta manera de gestionar la institució. Sempre avisàvem del perill que podia suposar caure en altres mans, però ho veiem com una possibilitat molt remota, molt poc possible.

I heus aquí que ara ja podem avaluar què significa un canvi de mans, en una institució com aquesta. Si algú creia que les coses no canviarien, pot estudiar “in situ” els canvis efectuats. Res és igual, i res serà igual, quan les coses tornin al seu lloc. Després d’un any i mig de govern CiU – PP, la institució es troba en una situació paradoxal. Encara no tenim aprovada la distribució d’ajuts a la inversió, abans coneguts com Xarxa Barcelona Municipis de Qualitat, i ara ajuts a la Concertació Local.

El volum dels ajuts ha canviat notablement i el fet de tenir CiU en totes les grans institucions del país, ha anat en detriment dels interessos municipals. De tots els ajuntaments , en tots els territoris.

Trobem a faltar l’agilitat, la proximitat, les idees clares de tants anys de gestió, i la rapidesa en les decisions, en uns moments claus pels municipis, i per tota la societat. No és igual posar en marxa un pla d’inversions, ara mateix que dintre d’un any. I no és de rebut tenir problemes econòmics, per haver deixat a la Generalitat, uns diners que ara no pot tornar.

Estem veient comportaments mai imaginats, i aquesta mostra de funcionament ha de servir per revaloritzar els anys de govern socialista, en comparació amb aquest any i mig de govern CiU – PP. Sense cap mena de dubte, no és igual tenir uns o altres al capdavant d’una institució. I sinó que ho preguntin als alcaldes de la província, independentment del color polític. Seria interessant tenir una enquesta sobre les seves valoracions.

Joan Roma, alcalde de Borredà ( Berguedà).

EL DEUTE DE LA GENERALITAT

Si la setmana passada parlava del primer gran problema del país, fixat en la inexistència de crèdit, i posava l’empresa Perramon i Badia, de Manresa com exemple; va faltar temps perquè una altra empresa “històrica” anunciés el tancament. En aquest cas Gres Català, amb tot el que significa per la zona de Calaf. Per desgràcia, la llista de tancaments s’anirà ampliant fins límits insospitats.

Avui, però toca parlar d’un segon gran problema del país. El del deute de la Generalitat, i les seves conseqüències. Alguns poden pensar en temes teòrics, sobre finançament, balances fiscals, etc. No, em vull cenyir a la realitat diària, i els resultats que comporta.

En primer lloc vull deixar clar que és cert que el finançament de la Generalitat és inadequat. D’acord, però no és menys cert que mentrestant no es millora un finançament has de funcionar amb el que tens, i no em el que voldries tenir. De ben segur que el noranta per cent dels lectors d’aquest article poden pensar que ells no estan prou ben pagats. Que el seu sou, hauria de ser més elevat... però , com a persones assenyades, procuren no gastar més del que ingressen. I si prenen crèdits, s’asseguren de poder-los tornar.

En el cas de la Generalitat quedem bocabadats de veure a quins nivells de deute i endeutament ha arribat com si la gestió i els crèdits els haguessin contractats persones de fora. Si estem perillosament endeutats és perquè la gestió ha estat inadequada, i no podem donar culpes a d’altres, del que en som responsables directes.

Bé, doncs, les conseqüències del deute de la Generalitat son terribles per l’economia privada i la pública. Per la pública , perquè de la Generalitat se’n deriven les economies de tots els ajuntaments de Catalunya, i ara , també de les Diputacions que varen deixar diners al govern català, i aquest no els pot tornar.

Tots els ajuntaments catalans travessen greus problemes financers per no complir la Generalitat les seves obligacions. Parlem de centenars de milions d’euros que no tenen termini de pagament establert. Els ajuntaments, que fins ara podien recórrer al crèdit per suportar aquests retards, ja no tenen aquest recurs, pel tancament de crèdit de bancs i caixes. La previsió immediata és una paralització de tota activitat, i el tancament de serveis, infraestructures i equipaments per no poder-hi fer front.

Per l’economia privada, la repercussió és similar. Faltats de crèdit per aguantar els enormes retards de pagament de la Generalitat, les empreses afectades han de tirar la tovallola i tancar. Res més trist que haver de tancar perquè una administració no compleix les pròpies regles que ella ha creat per exigir el compliment de la llei.

Així estem. Aquest any , la Generalitat ha de pagar sis mil milions d’euros en interessos, i ha de retallar quatre mil milions en la despesa. Irreal, per impossible. Però ara i aquí, ningú sap , ningú contesta quan la Generalitat farà front a les seves obligacions de pagament. Van passant els mesos, i ara, ja els anys, i els diners no arriben. Mai, hagués imaginat veure retards de vint i vint-i-cinc mesos en el pagament de subvencions als ajuntaments, en el meu cas. O de retards en compliment de convenis, sense explicacions ni previsions.

La morositat en una administració pública és inacceptable perquè trenca el principi de compliment de la legalitat i envia pèssims missatges cap a la societat que governa.

Joan Roma i Cunill, President del Consell de Fed. XI del PSC

ELS POSICIONAMENTS D’ERC

Haurem d’esperar encara unes setmanes per comprovar el grau de consistència dels posicionaments d’ERC, en aquesta nova etapa. Sóc més aviat pessimista en quan a creure que la vella ERC pot canviar, per un simple canvi de lideratge. Ja son moltes les vegades que un nou lideratge no ha suposat cap canvi substancial en el funcionament d’aquest partit, i jo crec que anem per repetir la jugada.

Ho dic, perquè unes setmanes enrere, Oriol Junqueres va anunciar que un dels compromisos del pacte CiU – ERC, era el d’apartar el PP dels llocs on governa amb CiU. Aquí hi figuren llocs tant emblemàtics, com la Diputació de Barcelona, o els ajuntaments de Badalona, Castelledefels o Reus.

Han passat unes setmanes, i no sembla moure’s res en la direcció exigida per ERC. I de fet, d’aquesta exigència no n’hem sentit res més . I és que hi ha una doble paradoxa en el tema de compartir govern entre CiU i el PP, per una banda, i que ERC estigui pactant amb CiU, per una altra. Difícil d’explicar, i difícil d’assumir.

I ara mateix, davant l’enorme escàndol del cas Pallerols, ERC, s’ha mostrat molt poc enèrgica, en l’exigència de responsabilitats per part d’UDC. A dia d’avui queda clar que CiU només podrà governar si compta amb el recolzament incondicional d’ERC, i aquesta no podrà defugir les responsabilitats de co-governar, de manera que tot el que afecta CiU, afecta també ERC.

També haurem de veure quins son els posicionaments d’ERC respecte temes tant rellevants com el de la modificació de la llei de bases de règim local, la que regula el funcionament d’ajuntaments i diputacions.

I és que mentrestant s’espera el moment de fer la famosa consulta per la independència, el país va seguint el seu curs, i pel camí hi ha multitud de decisions a prendre, que necessiten l’acord d’ERC per dur-se a terme. Hem de veure en què queden els posicionaments retòrics del partit, davant la realitat de cada moment.

Serà interessant assistir a les primeres sessions del Parlament per comprovar el grau de consistència del pacte de govern, i com afronta ERC les evidents contradiccions en un munt de temes de gran importància.

AUGMENTAR EL DESCRÈDIT, AUGMENTAR LA CRISPACIÓ

Si un deure ha quedat per fer al llarg de tota l’etapa democràtica ha estat la reforma de la justícia. Son ben pocs els ciutadans que creuen tenir iguals drets i deures davant la justícia, i acords com els d’ahir, en l’afer Pallerols, ajuden a consolidar aquests pensaments.

D’entrada ja és increïble que un expedient judicial, ben poc complicat, pugui allargar-se 14 anys en els jutjats. I que, arribats al punt de judici, es pugui pactar un acord, per quedar lliures, pagant una misèria, és encara més increïble.

Es cert que aquest és el tema estrella de totes les portades dels mitjans de comunicació, de les tertúlies, i altres fòrums de debat, però això durarà quatre dies. L’estratègia d’Unió és fer sortir Marta Llorens, a donar explicacions, posant-hi bona cara i llençant pilotes enfora, segurs que en molt poc de temps , ja sortiran altres noticies com per “matar” aquesta. Es qüestió d’aguantar el xàfec, i prou. Tornarà a sortir el sol.

Aquesta és la via habitual de CiU. Hem de recordar la greu situació de Convergència, en temes similars, en aquest cas relacionats amb el cas Palau. Però, continuen governant, i ningú ha presentat la dimissió. Amb quatre explicacions mal donades, consideren complert el deure d’aguantar la tempesta. I ja està. El nostre país és arrauxat, i quan li ha passat la rauxa, torna a les tranquil•les aigües, d’un oasi que no està per grans batalles ni grans escàndols.

Mentrestant, els ciutadans van observant, i es van allunyant de nosaltres, els polítics. Aquest acord d’Unió, l’estarem pagant tots nosaltres durant anys. Que ningú pensi en la discriminació dels ciutadans respecte uns partits i uns altres. Ens fiquen a tots en el mateix sac, i això augmentar el descrèdit, i en temps de greu crisis com la que patim, augmenta la crispació. Veure com milions de persones tenen dificultats per arribar a finals de mes, i altres es varen apropiar de diners públics, sense cap punició, comporta dividir el país en una mena de “castes”.

I molts tertulians demanen una molt més dura llei de finançament de partits polítics, i crec que les coses no han d’anar per aquí. La llei ja és prou clara, i pot ser contundent, si s’aplica adequadament.

El que considero hauria de fer la llei, és exigir una major rapidesa, als afers de possible corrupció política. Es a dir, en tots els expedients on hi figurés algun polític, haurien de tenir prioritat respecte els altres, i poder ser investigats i jutjats en un mínim de temps possible, lògicament salvaguardant la rigorositat del procediment. No té cap lògica que el cas Pallerols hagi estat 14 anys en tramitació.

O ara mateix n’hi ha que dormen el somni dels justos. Qui sap com està el cas Pretòria ? I com aquest, un centenar més, que no se sap perquè no avancen. Aleshores molta gent ja pensa en retards voluntaris, intromissions interessades, ànim de que els possibles delictes prescriguin, ... Tot menys fer pagar pels delictes comesos.

Es hora de netejar la vida política i ser conseqüents. Ens interessa a tots els que ens dediquem a la vida pública. Exigim celeritat i transparència en les actuacions judicials, i fem que els delictes siguin degudament castigats, independentment del partit afectat.

Joan Roma, President Consell Fed.XI del PSC

CLIENTS O SUBDITS .

He decidit deixar de parlar, en aquestes pàgines, del controvertit referèndum o consulta, a la vista del diàleg de sords que s’està produint a nivell de país. Continuar la polèmica només serveix per convertir aquest tema en el prioritari, i no parlar dels autèntics problemes essencials. Li pot anar bé al govern, però no als ciutadans.

Així, doncs, faig cas a Pere Navarro i intentarem portar temes veritablement de supervivència de país. Es el que esperem faci el nou PSC en aquesta etapa que s’ha encetat fa pocs dies en el Parlament de Catalunya.

Deixo el tema del referèndum per d’aquí un any, quan el temps doni o tregui la raó als qui creiem que només es podrà fer, seguint el camí marcat pel Partit Socialista. Una via difícil, llarga i complicada, però l’única que considero viable. En reparlarem dintre d’uns mesos.

Ara, però , voldria iniciar aquesta etapa parlant d’algun dels temes que porten el país a la ruïna. N’hi ha uns quants, però agafem el tancament de l’empresa manresana “Perramon i Badia” com exemple pràctic. Aquesta empresa amb vuitanta-sis anys a l’esquena ha hagut de tancar, per no poder accedir a un finançament de tres milions d’euros. Un import petit, pel que es mou en altres àmbits, i posa cinquanta-set treballadors a l’atur amb l’elevat cost que per tots nosaltres tindrà aquest fet, i el desànim enorme que produeix a tot el sector industrial del país.

Voldria recordar que aquesta empresa, era considerada modèlica i per ella passaven presidents i consellers de la Generalitat per lloar la seva activitat, i posar-la com exemple. No en va el seu lema era: “innovació, qualitat, servei i competitivitat” i un 30% de la seva producció anava a la UE, EUA, Mèxic, Amèrica del Sud i Austràlia.

Des d’ara ja l’hem de treure de la llista d’empreses exportadores d’un producte català de qualitat. Què ha passat ? Més ben dit què està passant amb aquesta i centenars d’altres empreses petites, mitjanes i a milers d’autònoms? Doncs, bé, que han passat de clients de les entitats financeres a ser-ne súbdits.

Mentrestant discutim de banderes, milers d’empreses desapareixen per culpa de no haver supervisat ni controlat bancs i caixes. A dia d’avui, o s’obren les aixetes del crèdit o no tenim futur. No son exageracions. Hem donat, regalat, tapant-nos el nas, i mirant cap un altre cantó, milers de milions d’euros per tapar forats increïbles de bancs i caixes, i no solament no hem resolt el problema, sinó que n’hem creat un altre d’impensable. Tot aquest diner no ha servit per garantir la concessió de crèdits a les empreses viables. I remarco viables, perquè tots coneixem empreses que dintre de molt poc tancaran portes per no poder aconseguir crèdits, ni pòlisses, ni descomptes de certificacions...

Aquest tancament afecta a tothom, però és el teixit industrial, comercial i de serveis , el més perjudicat, també els ajuntaments, i altres organismes de manera que el país ha quedat paralitzat i el poc que està en funcionament corre el perill de caure en molt poc de temps.

Quan tanca una empresa històrica com la que he posat per exemple, ja no reneix. Els seus mercats seran ocupats per altres fàbriques, d’altres països, i això està passant en multitud d’empreses i sectors. Ja podem parlar de les essències pàtries si deixem perdre el teixit productiu que sustenta el territori. O exigim al nou govern que resolgui temes essencials com aquest, o no caldrà , esperar solucions miraculoses.

Si el client de les entitats financeres passa a ser un súbdit, que implora la concessió d’un crèdit, és que hem perdut el nord. I si malgrat tot, no li és concedit, és que no tenim un govern que governa. De moment estem en aquest punt, a la vista dels resultats.

Joan Roma i Cunill, President del Consell Fed. XI del PSC

SECTORS I TERRITORIS ESTRATÈGICS

Permeteu-me tornar a les pàgines de Celsona per fer algun comentari sobre el tancament de TRADEMA, l’anunci de tancament parcial del Parador de Cardona, i suspensió d’actuacions en un parell de carreteres importants.

Durant 16 anys vaig estar Diputat adscrit pel PSC a les comarques de la Catalunya Central, i vaig tenir ocasió de tractar els temes que avui estan sobre la taula. Més ben dit que estan de plena actualitat, per la via negativa.

Parlem primer de TRADEMA. Es lògic patir quan un territori depèn massa d’una gran empresa. El monocultiu sempre és perillós, perquè quan cau, s’ho emporta tot al seu pas. Ho varem veure amb el tèxtil, o amb el carbó per posar dos exemples propers.

Amb tot, el cas de TRADEMA és diferent perquè no cau per no ser rendible sinó per altres factors, llargs d’explicar. Els qui hi treballen i tot el seu entorn, ja saben de què parlo, però el més greu és que en els darrers 20 anys Catalunya ha perdut la major part d’empreses “consumidores” de fusta de diferents qualitats.

TRADEMA , era una de les últimes i la seva caiguda comportarà pèrdues a tot el país. I aquí és on veig la miopia del govern de la Generalitat, a l’igual que va passar quan empreses fabricants de pasta de paper, varen caure, sense una especial atenció per part del govern de torn. Cada empresa que cau, ajuda a caure el sector forestal, ja molt castigat per altres crisis i altres factors.

Així, doncs, l’actuació del govern català ha estat tèbia, i reflecteix el poc interès que ha tingut pel sector forestal des de sempre. En parla molt, l’elogia, li raspalla l’esquena, però res més. Autèntiques polítiques de futur, innovadores, potents, i eficients, no les veiem per enlloc.

La pèrdua de TRADEMA és dura, per Solsona, i comarca, però igualment de dura pel sector forestal català. Mirem de no perdre la visió de país que tot govern ha de tenir. I que no se’ns digui que ara pensarà en una central de biomassa perquè és passar de tenir un gran vaixell a anar amb barca de rems.

El segon tema a tractar és la incògnita sobre el futur del Parador de Cardona, perquè té una altra importància estratègica, pel nord del Bages, i per tot el Solsonès. Un altre centre viable econòmicament que volen tancar parcialment, per raons genèriques i globals , a nivell d’estat. Una altra greu decisió no prou ben defensada pel govern català. Tenir el Parador obert o tancat, tindrà una gran repercussió per tot el territori immediat. I sinó ben aviat ho veurem.

I en quan a dues carreteres promeses de fa anys, també dormen el somni dels justos. Amb l’excusa de la crisis, la C-26: Solsona – Berga – Ripoll ha quedat totalment aparcada de les previsions del govern, així com la millora de la Crtra Sant Llorenç – Berga.

Quan diem que Catalunya està desequilibrada, ho exemplifiquem en territoris com el Solsonès o el nord del Bages. També ho podríem ampliar a d’altres parts del país, però ara i aquí el que em preocupa és no veure una acció contundent del govern de la Generalitat per frenar dos tancaments, de conseqüències estratègiques evidents: Tradema i el Parador de Cardona.

Governar és decidir i prioritzar. Venir només a acompanyar el dol, no serveix per res.

Joan Roma i Cunill, ex-diputat al Parlament pel PSC

EXTREMAR VIGILÀNCIA

Corren temps difícils, no solament a nivell econòmic, sinó també de seguretat. Fins ara semblava que aquestes comarques de l’interior estaven més salvaguardades de les actuacions dels malfactors, però això s’ha acabat. Tots estem exposats a ser objecte de les seves incursions.

I molts dels delictes son produïts per persones vingudes de fora, que en poca estona o poques hores poden emportar-se tot el que troben al seu abast. I quan dic, tot, vull dir tot. Es a dir, des de troncs a peu de carretera que s’encarreguen de tallar a trossos per malvendre a qualsevol lloc, a eines, material de construcció, vehicles, joguines....

La llista és inacabable, i la mobilitat és enorme en un país amb multitud de carreteres que porten a multitud de llocs. Tot sembla indicar que hi ha qui va amb un pla preparat, bon coneixedor del territori que ha elegit, i altres que van a la que salta. Volten pel país i si veuen alguna cosa atractiva, s’hi paren , la carreguen, i ja està.

Els alcaldes ja ens avisem uns als altres quan veiem moviments sospitosos, però res més efectiu que tothom es converteixi en vigilant del seu territori i territoris veïns. Ja no es pot tenir confiança en ningú, que no es conegui. Es trist, però no queda cap altre remei que ser desconfiat, i demostrar que s’està atent als moviments de desconeguts. En cas de dubte, el millor es trucar els Mossos d’Esquadra, o com a mínim a l’ajuntament.

I evitar enganys. Ara mateix és molt habitual la típica oferta de “tècnics” per supervisar les instal•lacions de butà, les cuines, escalfadors elèctrics, etc. Deixar entrar algú a casa és impensable.

I s’ha acabat tenir eines a fora, i quan dic eines em refereixo a qualsevol estri que tingui un mínim d’utilitat. Els ajuntaments a hores d’ara hem de pensar tant en la seguretat com en la utilitat de tot el mobiliari i material a l’aire lliure. Fa ben pocs dies m’explicava un alcalde proper que havia fet descarregar un camió de sorra per arreglar un camí, i al cap de dos dies, la li n’havien sostret la meitat. I parlem de sorra, ja no dic què passa si deixem sacs de ciment, canonades de formigó o de qualsevol altre material.

I sovint, els danys, son superiors al producte robat. Treure els cables elèctrics de camps de futbol , pistes poliesportives, o jardins públics, s’ha convertit en un objecte preuat.

En fi, només quedarem una mica salvats d’aquestes actuacions si corre la veu de que en determinats pobles o comarques la gent és molt desconfiada, ho tanca tot, i vigila per ells i pels altres. En aquest cas, estem tots en el mateix vaixell, i qui procura per ell i vigila per un altre, beneficia al conjunt. Es el que toca fer a hores d’ara.

I toca treure coses de valor de determinats llocs. Si una ermita queda fora de l’àrea de vigilància, no pot contenir objectes de valor a dintre. I quan dic de valor, no em refereixo només a valor econòmic, sinó sentimental. Els malfactors no s’aturen per comprovar si una Mare de Déu, o un canelobre és de gran valor o no, primer s’agafa i després pregunten.

El patrimoni és de tots, i a tots ens pertoca la vigilància i protecció i no podem protegir un territori tant immens com el que tenim. Es millor prevenir que curar, i ara toca agrupar el material cap a centres habitats. Lamentarem no haver-ho fet, si qualsevol dia el trobem a faltar. Aquests temps passaran, però mentrestant siguem conscients del perill existent.

Joan Roma i Cunill, alcalde de Borredà ( Berguedà)