Joan Roma

TUTELATS
La crisis ha posat en marxa un seguit de mecanismes que mai haguéssim pensat que podessin arribar tant lluny. Tothom diu que son excepcionals i provisionals, però és més que probable que ja quedin per molt de temps.
Totes les institucions tradicionals perden sobirania, i queden sota diferents tuteles, com en una piràmide esglaonada. Els estats han de complir preceptes de la UE o més directament d’Alemanya, les Autonomies son i seran encara més tutelades per l’estat, i els governs autònoms i també l’estat, tutelen els ajuntaments.
Em quedo, de moment amb els ajuntaments, perquè son els que menys poder tenen i els més desemparats. I també perquè molts estan arribant a límits insostenibles , econòmicament parlant. Alguns poden pensar que son els ajuntaments que en el seu dia varen fer obres immenses, desproporcionades o fora de lloc.
Ara ja no. La crisis afecta la immensa majoria, independentment d’aquells que en el seu dia varen cometre errors de planificació. Pel qui no conegui gaire el funcionament dels ajuntaments, cal dir que les principals obres s’han realitzat amb subvencions de la Diputació de Barcelona, en el nostre cas, i de la Generalitat, en tots els casos.
La Diputació s’havia anat adaptant a les necessitats i peticions dels ajuntaments, especialment els més petits, i sempre ha pagat amb una puntualitat excepcional. Per aquí cap problema, al contrari, s’han pogut fer millores importants gràcies al bon funcionament d’aquesta institució.
Pel que fa la Generalitat, les principals obres els ajuntaments les han fet amb ajuts del PUOSC ( pla únic d’obres i serveis). Un pla plurianual, molt important per tots els ajuntaments. No tant flexible com el de la Diputació, però ha anat millorant amb els anys.
El problema amb aquest pla, i amb altres plans d’ajuts de la Generalitat és que no hi ha data de pagament. La greu crisis financera de la Generalitat ha comportat la paralització dels pagaments als ajuntaments fins arribar a extrems insostenibles.
Els ajuntaments ara no estan preocupats per la major o menor tutela que puguin tenir al damunt. El problema és de liquidesa. No hi ha diner, i no se sap quan vindrà, ni es poden fer estimacions aproximades. Molts ajuntaments han avançat diners propis per pagar als proveïdors o els contractistes, i ara veuen com han quedat sense fons, i no tenen data per recuperar el diner avançat.
A tot plegat s’hi afegeix el tancament gairebé total de crèdits i pòlisses de crèdit per part de les entitats financeres. Molts ajuntaments, tot i que sempre han complert les seves obligacions veuen com les noves pòlisses queden reduïdes a la meitat del que demanaven.
Així, doncs, tenim els ajuntaments en situació crítica. Per finançar el funcionament diari, per una banda, i per fer obres, per l’altra. Tant important és que la Generalitat disposi dels fons necessaris per garantir els serveis que presta, com que els ajuntaments en tinguin per cobrir els serveis bàsics. En els mitjans de comunicació es parla molt de les autonomies i poc dels ajuntaments. Recordem que aquests son els més directament lligats a la vida diària de tots els ciutadans i ja no poden aguantar més.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC

UN ANY O MÉS, EN BLANC.
Com hem pogut veure en els pressupostos de la Generalitat per aquest any, les inversions al Solsonès, brillen per la seva absència. No és la única comarca, sinó, una norma molt general. No hi ha diners, no hi ha inversions. I qui en faci, amb subvencions de la Generalitat, ha de saber que no les cobrarà fins al cap de 15 o 20 mesos. Aquesta advertència ens la fan des dels departaments corresponents, molt especialment des de Governació que és de qui depèn el PUOSC ( pla únic d’obres i serveis).
Des de fa un any, coincidint amb l’entrada al govern de CiU, els ajuntaments no saben quan cobraran de la Generalitat. En l’anterior mandat es va fer un important avenç en la transparència i informació de la Generalitat, mitjançant la creació d’un web en el Departament d’Economia i Finances, que tots els ajuntaments i empreses podien fer servir per informar-se dels pagaments previstos: import i data de pagament.
Un sistema molt fàcil d’utilitzar i que permetia planificar les previsions econòmiques. Podíem comprovar els deutes pendents, i la data de cobrament, sense haver de trucar constantment per demanar aquestes dades.
Ara, el web continua funcionant, però l’habitual és que no tinguem data de pagament. I els imports que la Generalitat deu, arriben amb retards de mesos. Els funcionaris tenen ordres de retrassar al màxim els pagaments i per tant, cada departament guarda un temps els documents comptables, per evitar pressions sobre Economia, i així repartir-se les culpes entre uns i altres. El resultat, és que ningú sap quan cobrarà. I així paralitzem una part important del país. En primer lloc als ajuntaments als quals la Generalitat els deu entre 750 i 1.000 milions d’euros. En aquest tema tampoc hi ha acord, perquè la falta de transparència del Govern Mas, és més que evident.
I tothom pateix per aquesta situació. Si els ajuntaments no cobren, no poden pagar, i si les empreses no cobren, no poden continuar treballant i han de tancar. Aquesta roda infernal no té data de caducitat. Es més, si fins ara, era habitual cobrar amb un any de retard, els nous terminis pugen fins els 15 o 20 mesos. Uns terminis impossibles de comprendre i de gestionar. Molts ajuntaments s’hauran de plantejar el donar de baixa les subvencions que tenen per no poder fer front a les obres previstes.
Tenim, doncs, diversos problemes greus al damunt. Els pressupostos de la Generalitat de l’any passat i d’aquest han deixat en blanc diverses comarques de Catalunya, entre elles el Solsonès. Per tant , a finals d’any portarem dos anys en blanc, i tot indica que continuarem per aquest camí algun any més. Es massa fàcil dir que el motiu és l’herència trobada. Aquesta excusa es pot fer servir durant uns mesos, però no al cap d’un any o dos. La Generalitat té capacitat impositiva si vol, i no oblidem que una de les mesures urgents, presa al cap de pocs dies d’entrar a governar va ser anul•lar l’impost de successions, un impost que aportava prop de 200 milions d’euros a l’any, procedents de les famílies més riques del país. I la Generalitat ha de saber gestionar millor, i tampoc en aquest camp ha estat un exemple, en el llarg període de Governs Pujol, o ara mateix, amb el president Mas.
I no oblidem que d’aquells governs i maneres d’administrar hem arribat als dies presents, amb similars fórmules. Cal una profunda modificació de les administracions públiques, començant per la Generalitat, i una lleial col•laboració i coordinació amb els ajuntaments. Estem lluny d’aquests objectius.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC.

BANALITZACIÓ
Des de fa uns anys estem banalitzant un gran nombre de paraules, sentiments , actituds i símbols que acaben per perdre el seu sentit original i entren en el món del no res, de la buidor. I qui duu a terme aquestes accions no es dona compte del mal que produeix, o precisament n’és ben conscient, i actua amb una premeditació ben calculada. Veiem-ne alguns exemples.
Sobiranisme, ple autogovern, i expressions similars fetes servir molt freqüentment per dirigents de CiU, per no voler dir “independència”. O quan molts parlen alegrament d’independència sense cap fonamentació legal, ni intenció de demanar-la, provoquen el desconcert entre els seus i els adversaris, donant una imatge de frivolització d’un tema tan seriós com aquest. Actualment tenim aquesta actitud, un dia sí, i un altre també ,en un govern català que si una cosa fa és anar en direcció contrària al que predica.
Pacte fiscal, per no dir “concert econòmic”. Una altra expressió, camufladora d’una petició que no cap en la Constitució ni en el Estatut d’Autonomia de Catalunya. I fou la pròpia CiU qui no el va voler en la redacció de l’Estatut de Sau. Tot just tenim un nou sistema financer que ja en demanen un altre, suposadament millor, quan anys enrere es limitaven a demanar una mica més, i ja estaven satisfets i contents. Aquests canvis i contradiccions donen una imatge de falta de serietat en els plantejaments i accions de govern.
Simbologia contradictòria. En molts actes, festius o institucionals, alguns canvien la senyera per una estelada, sense cap mena de problema, pensant que una i altra representen més o menys el mateix. Una altra manera de llençar missatges i imatges cap a dins el país i d’aquí cap enfora, que distorsionen la realitat i obren grans interrogants sobre què vol el nostre país i què el representa.
I el mateix podem dir, dels que creuen que la bandera espanyola no ha d’onejar en segons quins llocs, o simplement i més fàcil: enlloc. En aquest cas, els és igual el que regula l’ús dels símbols estatals i autonòmics, es fan servir les normatives pel que és vol i com es vol. Entenen que les lleis serveixen si agraden i es poden incomplir si no s’hi està d’acord. I cadascú les interpreta al seu gust, de manera que el mateix es pot fer amb la presència de la resta de símbols, a la sala de plens o a l’alcaldia. En aquest i altres temes, podem dir que la situació és caòtica i gens seria.
La culpa és de Madrid. Sentència utilitzada una mica per a tot, i més ara, quan no hi ha diners a caixa. Es diu tant i s’explica tant poc que ja no és creïble, ni aquí ni allà, tot i que allà fan considerables mèrits per ser poc creguts. Amb tot, aquí juguen el mateix joc amb els ajuntaments, i el Govern Mas incompleix reiterada i persistentment amb les obligacions de finançar i pagar les administracions locals. Es a dir, apliquen la mateixa doctrina que ells critiquen a Madrid.
Podríem seguir amb una llarga llista d’acusacions i actituds que han esdevingut habituals en els discursos i compareixences públiques dels més alts càrrecs institucionals. Ja no tenen els efectes esperats, per reiterats i mancats de credibilitat. Han perdut l’essència i han esdevinguts, banals. Un dels pitjors llocs que pot ocupar un discurs polític. I tot indica voler continuar pel mateix camí. Malament rai.
Joan Roma i Cunill, President Fed.XI del PSC

PER FI, EL CAMÍ DE LA RIERA DE MERLÈS, SERÀ RENOVAT.
Els alcaldes sabem quan difícil és realitzar determinades obres, en les actuals circumstàncies. En el cas que ens ocupa, havíem demanat ja fer les obres de renovació de tot el ferm del Camí rural de la Riera de Merlès, des del Cobert de Puigcercós( Borredà) fins l’Hostal de Sant Cristòfol ( Santa Maria de Merlès) fa uns quants anys.
Després de diverses reunions i gestions, es va aconseguir dur a terme una primera fase, en el tram sud del camí rural. De fet, pràcticament la meitat d’aquest recorregut, amb el compromís que el tram nord es faria tot seguit. Es a dir, al cap d’un any o dos.
Aquest termini s’ha anat allargant fins el dia d’avui en que ja ha sortit publicada la convocatòria de concurs d’adjudicació per un import total de 567.383,53 euros. Una obra que gestiona i executa el Consell Comarcal del Berguedà i que financia la Generalitat per medi del PUOSC 2012 amb un ajut de 380.201,37 euros, la Diputació de Barcelona amb 141.654,46 euros i el propi Consell Comarcal amb 45.527,71 euros.
Parlem, doncs, d’una gran inversió que ha de permetre deixar el tram nord, en les mateixes condicions que el que es va fer uns anys enrere. I és que aquest camí de fet fa les funcions de carretera i esperem que un dia el puguem traspassar a la xarxa de carreteres. De fet uneix la carretera C-26 de Berga a Ripoll, en el punt de l’Hostalet, la carretera BV-4654, en el punt del Cobert de Puigcercós i amb la carretera de Gironella a Prats, en el punt de Sant Critòfol.
En resum , tres comarques: Ripollès , Berguedà, Lluçanès , unides per un camí per on hi transita un gran nombre de vehicles i on hi ha diverses activitats turístiques i residencials de primer ordre.
Per aquest motiu aquestes obres son urgents. El grau de degradació del ferm arriba a fer-lo intransitable en molts punts. En els darrers anys havíem intentat tapar alguns dels forats, però era insostenible i molt poc durader. Esperàvem aquesta actuació del Consell Comarcal amb veritable desig. Dintre de poc serà ja una realitat. En pocs dies acabarà el termini de presentació d’ofertes, i el Consell Comarcal adjudicarà les obres . Unes obres que tenen un termini d’execució de 3 mesos.
Es a dir, que en ben poc temps podrem de nou transitar per un camí en bones condicions, connectant la gent de tres comarques i gaudint d’un dels paisatges més esplèndids de Catalunya amb una Riera de Merlès d’una bellesa i naturalesa excepcional.
Serà moment també de ser més rigorosos amb el control de velocitat, tenint present que és un camí i no una carretera, i amb el pes dels vehicles ( hi ha un pont romànic a preservar) i un ferm apte per cotxes però no per camions de gran tonatge. Però bé, això vindrà després. Ara felicitem-nos pel bon resultat de les gestions fetes i per la suma d’esforços de tres administracions que han fet possible resoldre aquesta necessitat.
Joan Roma, alcalde de Borredà ( Berguedà).

PRIMERA ALLAU DE PETICIONARIS – TARGETA TÚNEL DEL CADÍ.
La improvisació i el desconeixement, presideixen la primera fase de les tramitacions de la nova targeta del Túnel del Cadí pels residents a la comarca del Berguedà.
Els ajuntaments s’han vist envaïts per una multitud de peticionaris que no tenen clar tot el circuit que han de recórrer ni algunes de les condicions que els afecten per aconseguir aquesta bonificació.
La realitat comarcal és diversa, i apareixen interrogants que ningú ha aclarit. Per exemple, què passa amb els qui els ha caducat la bonificació, i han iniciat la nova tramitació ? Rebran la bonificació o no , durant les setmanes que duri la tramitació? Quins terminis s’han fixat per aprovar la bonificació, una vegada entregats els documents? Què s’ha de pagar pels documents?
Tenim casos molt diversos a la comarca. Hi ha ajuntaments que cobren per cada certificat ( per exemple Berga cobra 1,30 euros per document), altres menys, altres, res. Però l’ambulatori de Berga, fins ara cobrava 11 euros per document, i avui , per medi del Consell Comarcal m’han informat que han suspès aquesta taxa. Tampoc cobra res el Consell Comarcal ni la Tresoreria de la Seguretat Social.
Amb tot, considero desproporcionada la documentació requerida per poder accedir a la bonificació del Túnel del Cadí. S’hauria d’haver negociat una reducció de la paperassa, haver-ne informat millor i obrir les administracions les tardes, per facilitar la tramitació. Els horaris de 9 a 2 son massa rígids i per qui treballa de difícil compliment.
I tot i que es donen 3 mesos per gestionar la bonificació, els tràmits i documents son lents d’obtenir, i alguns innecessaris, al meu entendre. Estem d’acord en evitar fraus o situacions d’abús, però es podien buscar altres sortides menys costoses, i sobretot més senzilles de complir.
A més, cada quan haurem de repetir aquest circuit? S’han estudiat algunes realitat que no contemplen els actuals requisits? Com es garantirà la protecció de dades, quan els documents passen per tantes mans? Quins son els terminis previstos? A quantes persones afecta aquesta reglamentació?
Estem parlant d’alguns milers de ciutadans, només a la comarca del Berguedà. No tinc dades concretes a la mà, però a la vista del primer allau als ajuntaments, podem pensar que la xifra pot superar els 2.500 o 3.000. S’hauria d’haver estudiat millor el sistema de supervisió i control, i evitar la situació de nervis, incògnites, falta d’informació, que estem vivint. Som a temps de rectificar o aclarir dubtes. A qui correspongui que ho porti a terme. Ajuntaments i ciutadans ho agrairan.
Joan Roma, alcalde de Borredà.

LA GRAN OPORTUNITAT
A diferència de molts companys i companyes, tinc clar que tots els grans partits estan sotmesos a daltabaixos, inevitables o, com a mínim, previsibles després d’anys d’estar a primera línia en totes les institucions del país. Què seria d’una democràcia si l’alternativa fos possible però no es realitzés ?
Portem ja 35 anys de democràcia i el país ha passat per un dels períodes més transformadors de la història. Estem ja a la segona generació de polítics, en aquest tram de vida contemporània i tot ha canviat. La guerra i la post guerra han passat a l’oblit de la immensa majoria de ciutadans, i els vells valors, han donat pas a d’altres de molt diferents, en una dinàmica que no ens pot deixar satisfets.
L’ànsia de poder, ha impregnat molts valors de la societat, i qui diu poder , diu diner, de manera que ja no es valora una persona pel que defensa, o pel que coneix, sinó per la seva situació econòmica i de poder. Aquests canvis han de suposar modificacions importants en la manera de fer i actuar dels socialistes en política. Hem de reivindicar els vells valors, com valors eterns que cal preservar i garantir.
No és estrany que la societat estigui desmoralitzada, i s’allunyi dels polítics quan veu cada dia judicis, com els de València o de les Balears, o apareguin noticies d’Andalusia, amb un autèntic despreci pel diner públic i amb una ostentació del poder i de l’amiguisme fins nivells increïbles.
Hem de recuperar l’austeritat i la credibilitat perdudes. Es impensable recuperar la confiança de la gent sense que aquesta vegi en nosaltres, els socialistes, els autèntics representants de la honestedat i la austeritat.
Que tothom qui pugui deixi els cotxes oficials, els dinars ostentosos de “treball” o altres prebendes que no encaixen amb la greu crisis per la qual travessen els nostres ciutadans. Fem front a la demagògia, amb explicacions clares de tot el relacionat amb sous, indemnitzacions o compensacions per les tasques que duem a terme. Es la única via per recuperar la confiança.
I ara tenim una gran oportunitat en el Congrés del PSOE. A Catalunya ja la varem tenir i la varem aprofitar en el nostre Congrés . Un magnífic congrés que ara s’ha de traduir en igual de bons congressos de les federacions per donar una nova imatge a tots els catalans. I si ho varem aconseguir aquí, hem de poder-ho fer a Sevilla.
Tinguem clar que ens hi juguem la credibilitat actual i futura, i en front els escàndols del PP, ha d’aparèixer la total honestedat dels socialistes. Es la millor fórmula per recuperar el terreny perdut.

QUÈ FÀCIL ÉS RETALLAR ¡
Es comprensible la indignació de la majoria de gent assalariada davant les mesures preses pel govern català de CiU i el estatal del PP, a l’igual que ho varen ser moltes de les decidides pel govern socialista. Mesures, sovint, poc explicades, mal aplicades i preses amb precipitació i desordre.
No és estranya la desafecció de molts votants socialistes, decebuts per un comportament inesperat en un partit d’esquerres, obligat a prendre decisions, en un marc global totalment voluble, inesperat i dominat per uns mercats i uns governs majoritàriament de dretes.
Serà interessant averiguar el comportament dels governs i els mercats, en l’actual crisis , quan aquesta hagi passat. Però mentrestant, què fan els nostres governs, tant l’autonòmic com l’estatal? Retallar. Ara, en diuen estalviar, però de fet, es retalla en serveis, prestacions, sal.laris, drets laborals, etc.
Els qui ostentem càrrecs institucionals, sabem que tant important és saber augmentar els ingressos com rebaixar costos. No n’hi ha prou en retallar, l’important és recaptar, i fer-ho per les vies més justes, més directes i més ràpides, quan la crisis és dura com ho és en aquests moments.
I per on es poden augmentar els ingressos? Tots ens ho demanem, i per ser justos, el lògic és recaptar més, a les persones que més ingressos tenen. Aquest és un principi essencial en les polítiques d’esquerres. Però, fins i tot abans que aquest, n’hi ha un altre encara més essencial com és el de procurar que tothom contribueixi al manteniment del país. Es a dir, que tothom pagui, i després, que pagui en funció de la riquesa que tingui.
Doncs bé, com és que Espanya es situï entre els països amb més frau fiscal? I quan dic Espanya, lògicament hi ha Catalunya inclosa, amb un molt elevat percentatge d’economia submergida, fugida de capitals, i tota mena de frau fiscal.
Per aquí convindria començar. Si una cosa desmoralitza els assalariats és veure com molts professionals liberals, fan ostentació d’una vida plena de luxes, amb aportacions ridícules a l’estat, via IRPF , patrimoni, o impostos de societats. Tothom reconeix el forat econòmic que això representa, i en canvi, no s’hi actua amb la contundència previsible.
En aquest camp, tant decebedor és que el partit socialista no hagi estat capaç de fer-hi front amb energia i contundència, com la benevolència que CiU i el PP actuen, en col•lectius que li son molt propers.
Es parla d’un frau fiscal a l’entorn dels seixanta o setanta mil milions d’euros a l’any. Una autèntica fortuna, capaç de resoldre bona part de la crisis econòmica del país, a la qual no s’hi fa front amb un autèntic exèrcit d’inspectors i una modificació de lleis contundent. Recordo els meus anys a Suïssa on defraudar era un dels delictes més castigats i més perseguits, i menyspreats per la gent, en el seu conjunt. Potser que ens posem les piles, i no anem a retallar, per retallar, quan tenim a l’abast un augment d’ingressos suficients com per parar les retallades, precisament a les classes més necessitades.
Estem cansats de veure governs forts amb els febles, i febles amb els poderosos. En aquest camp els socialistes no han fet els deures, i han estat castigats. Estaria bé fer-ho amb els actuals partits de govern sinó van pel camí desitjat.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC.

RENOVACIÓ SERVEIS CASC ANTIC
Al llarg dels 32 anys de democràcia municipal el poble de Borredà ha tingut una de les majors transformacions de la seva història. Nous equipaments i serveis, renovació d’edificis, compra de terrenys, substitució de vells serveis per altres de nous, etc, etc.
Queda, però, una gran inversió per realitzar, consistent en aixecar tots els carrers i places del casc antic, per tal de procedir a la substitució de la xarxa de clavegueram, la d’aigua, i renovar la pavimentació de pedra o d’asfalt.
Es per aquest motiu que 3 anys enrere, varem encarregar la redacció d’un projecte executiu a l’arquitecte municipal, Josep Vilaseca. Aquest projecte puja un import de 2,5 milions d’euros i suposa repartir en 3 fases, l’obra completa. La primera fase puja 1,1 milió i les altres dues fases, uns 700.000 euros.
A la primera fase es contempla la renovació de tot el carrer Manresa ( el carrer d’entrada al poble) i la Plaça Major. Substitució de xarxa de clavegueram, i col•locació de xarxa de desguàs d’aigües netes pluvials, renovació xarxa d’aigua i soterrament d’altres serveis. I asfaltat del carrer, menys a la Plaça Major que seria pavimentada amb pedra.
L’elevat import d’aquesta primera fase, coincidint amb la crisis i la retallada d’aportacions previsibles per part de les altres institucions, ha fet revisar la primera fase , de manera que prevegui només la renovació del carrer Manresa, amb alguns altres retocs tècnics, de manera que l’import se situaria en els 600.000 euros.
Una segona fase contemplaria el carrer de la Font, el carrer més antic del poble, i per on entra una de les canonades principals d’aigua. En aquests moments l’arquitecte municipal està modificant el projecte inicial, per contemplar aquesta segona fase, que se situarà a l’entorn dels 450.000 euros.
I deixaríem per un proper mandat, la Plaça Major, la Placeta i resta de carrers del Casc Antic.
En el projecte reformat, de totes maneres es contempla la dobla xarxa de clavegueram, per aigües brutes i aigües netes, i la renovació de la xarxa d’aigua, i una nova pavimentació de carrers i places complint les normatives actuals respecte accessibilitat i mobilitat. S’han estudiat diferents tipus de pedra, per aconseguir la millor adaptació a les característiques d’un Casc Antic molt ben conservat i preservat.
L’alcalde, Joan Roma

IMPROVISACIÓ PERMANENT
En contra del que s’afirma en un article en el número anterior, si una cosa veiem de l’actual govern de la Generalitat és una improvisació permanent en tots els grans temes de país. I no només, improvisació, sinó contradiccions entre membres del propi govern i del seu portaveu.
Conec bé alguns dels protagonistes del Consell Executiu i ja era previsible que el suposat govern dels “millors” quedés en poca cosa, però no podia sospitar fins a quin punt veuríem actuacions molt poc estudiades i meditades. I de decisions d’aquestes en tenim ja un munt d’exemples, i la cosa lluny d’aturar-se, té tendència a augmentar.
Es fàcil dir que tot ve d’una falta de finançament. Tots els ajuntaments tenen un problema similar a la Generalitat i no per això van anunciant mesures urgents, que després son explicades d’una manera, aplicades d’una altra, i rectificades al cap de pocs dies.
Veiem-ne alguns exemples. El Conseller de Sanitat, ja ens té acostumats a anuncis espectaculars, per la via negativa. Tant aviat diu que la salut és cosa de la genètica, o que cadascú s’espavili com pugui, com proposa fer pagar un euro per cada recepta, com després diu que segons qui, sí el pagarà, però altres, no, sense cap més aclariment.
El Conseller de Treball ( Empresa ), considera que pot fer disminuir l’atur a la meitat durant el present mandat, i tot seguit és desmentit pel propi President Mas, dient que rebaixar l’atur és de moment impensable.
El Conseller d’Economia ens té acostumats a grans pronunciaments sobre les càrregues d’impostos i les queixes davant de Madrid, però no és capaç de portar el Govern central davant els tribunals si realment té raó a l’hora de denunciar suposades arbitrarietats o retards en pagaments estatals. No explica els incompliments de la pròpia Generalitat davant el govern central ni davant els ajuntaments de Catalunya, als quals deu més de 500 milions d’euros.
El portaveu del Govern, denuncia incompliments de pagaments estatals, sense reconèixer que una part dels diners no venen degut a la no justificació d’inversions per part del Govern Mas.
Podríem seguir amb un centenar més d’exemples de totes les mides i colors, però el més xocant és que si fa poc més d’un any el PP apareixia com el gran enemic de Catalunya, amb el qual no es podia ni pactar ni governar, i per això s’anava al notari per oficialitzar-ho, com és que ara CiU pacta a tot arreu amb aquest partit? Tant poc dura la controvèrsia i la diferència entre partits ? Té credibilitat CiU quan exigeix determinades condicions al govern central i en canvi arriba a tota mena d’acords amb el partit que hi governa. CiU té pactes permanents i cada vegada més estables amb el PP, tant a l’ajuntament de Barcelona, com a la Diputació de Barcelona i en el Parlament. Ja només queda el Congrés de Diputats.
En resum, les dretes sempre s’acaben entenent perquè la seva prioritat son els interessos econòmics, i la resta és comèdia o teatre. I a partir d’ara veurem fins a quin punt coincideixen els acords i les propostes a Barcelona i a Madrid, de la mà de CiU i el PP.
Joan Roma i Cunill, President de la Fed. XI del PSC.

MAGATZEM MUNICIPAL I PARC INFANTIL.
Actualment Borredà disposa d’un magatzem municipal, repartit en dues antigues naus d’una granja, situada a la part nord del casc urbà. L’ajuntament les té en règim de lloguer des de fa aproximadament 17 anys. La superfície ocupada és d’aproximadament uns 300 m2. I té un altre petit magatzem a la planta baixa del carrer de Berga, d’uns 55 m2.
Tot i la bona situació dels magatzems, la seva antiguitat, el fet d’estar a lloguer, i l’estretor d’una part del magatzem principal no permet un ús adequat de tot el material emmagatzemat que va creixent amb els anys. Cal tenir present també, el material de l’ADF que està en una part d’aquest magatzem.
Es per aquest motiu que l’equip de govern va decidir 3 anys enrere, comprar uns terrenys situats a la zona esportiva, en un extrem que dona al carrer de Dalt i al carrer Barcelona. Es a dir, en un lloc estratègic i molt adient per situar-hi el magatzem municipal, i aprofitar l’ocasió per col•locar un parc infantil a la coberta del magatzem, aprofitant el desnivell que té el carrer de Dalt , respecte el carrer Barcelona.
En resum, entre els terrenys comprats i els que ja tenia l’ajuntament, es disposa d’una superfície de 550 m2 per construir el magatzem i posar el parc infantil , damunt. Això suposarà tenir un magatzem municipal totalment nou, estalviar el lloguer que fins ara paguem per les dues antigues naus, i disposar d’un espai molt ben situat , ampli i amb maniobrabilitat interior per vehicles i material.
El cost total del magatzem i parc infantil , és de 401.637,39 euros, dels quals el PUOSC 2011 financia 381.555,52 euros i la resta serà aportació municipal. La previsió és fer la convocatòria de concurs en el mes d’abril, per adjudicar l’obra en el mes de juny, i que les obres puguin començar el setembre i tenir-les acabades per l’abril del 2013.
El parc infantil tindrà una superfície d’uns 550 m2, distribuïts en dos nivells, un directament damunt del magatzem i la resta, al voltant de la pista de tennis, veina. I el magatzem disposarà de 400 m2 de superfície útil.
Aquesta obra també permetrà eixamplar el carrer de Dalt, en prop de 2 metres i així tenir-lo totalment alineat, amb la resta del carrer. Un carrer que en aquest punt concret no té més de 3 m, d’amplada.
Així, doncs, amb aquesta obra aconseguim tenir una entrada de poble per la part nord, en millors condicions, estalviarem un lloguer, disposarem d’un gran i modern magatzem, tindrem un gran parc infantil, amb els seus jocs corresponents, i deixarem totalment acabada la zona esportiva que compta amb: pista de tennis, 4 pistes de petanca, pista poliesportiva, camp de futbol, amfiteatre cívic, piscines municipals i les escoles.
L’alcalde- Joan Roma

UNS REIS ESPLÈNDITS – BORREDÀ
Ahir dia 5 a 2/4 de 8 del vespre va arribar a la Plaça Major, la Cavalcada dels Reis de l’Orient, formada per 3 grans carrosses, on hi anaven els reis, i els seus patges, i dos vehicles més , molt ben il.luminats, obrint la comitiva.
Tot es va desenvolupar segons el guió previst per aquest any i similar al d’anys anteriors. Una vegada a la Plaça els Reis varen anar saludant a tots els nens i nenes, i després varen pujar al balcó de l’ajuntament des d’on saludaren a les més de 300 persones que havien vingut a rebre’ls.
L’alcalde, Joan Roma, va agrair la vinguda de SSMM. Un any més havien enviat una de les seves princeses per recollir les cartes de tots els nens i nenes, i ara estaven en persona a Borredà. Els va donar les gràcies i va convidar anar al Local Puigmal per llegir la carta dels Reis i rebre els primers regals.
I així es va fer. En el local Puigmal, la rebuda als Reis va ser entusiasta i durant més d’una hora es va anar cridant tots els nens i nenes, un per un, perquè pugessin a l’escenari i rebessin un regal de cadascun dels Reis.
I a les 9 de la nit s’acabà l’acte amb el comiat a la Plaça Major. Els Reis retornaren al campament per preparar-se per passar la resta de regals durant la nit. Aquest matí hem pogut veure per tot el poble, els joguets que han passat. Un dia esplèndid per poder jugar a fora i compartir amb els amics, les joguines rebudes.
Un any més, doncs, tot ha anat bé. Però el dia d’ahir va ser complicat degut a una greu avaria en el subministrament d’electricitat que feia preveure una tarda i nit molt complicades. A Vilada es va cremar un transformador que donava servei també a Borredà i Castell de l’Areny, de manera que varem quedar a les fosques.
Endesa, va avisar d’un mínim de 2 hores per reparar l’avaria, però a la vista de la gravetat, va enviar uns generadors per poder donar llum al poble. Just a les 7 de la tarda va tornar la llum i varem poder recuperar una certa normalitat.
Cal informar, de totes maneres, el gran esforç fet per la brigada d’obres per instal.lar generadors a l’ajuntament i en el local Puigmal per poder garantir la celebració de la festa dels Reis. Gràcies a aquestes previsions i treball extra es va poder iniciar la festa amb normalitat. El mateix varen poder fer els organitzadors de la Cavalcada.
Es per aquest motiu que l’alcalde, ha felicitat els membres de la brigada d’obres , per la bona feina feta, així com els membres de la Comissió de Reis, per haver treballat en unes dificils condicions. Malgrat la contrarietat de no tenir llum, la celebració va tenir la brillantor i participació de tots els anys. A tots, doncs, felicitats i Bon Any.

SOUS PÚBLICS – SOUS PRIVATS
Fullejant un dels diaris d’avui veig el rànking dels sous d’alguns dels directius de Bancs i Caixes a nivell espanyol. D’entrada ja s’aclareix que l’exigència del Banc d’Espanya de fer públics els sous ha causat molt malestar en el sector financer. S’agraeix i es comprèn aquest malestar, especialment en aquests moments en que tothom té en el punt de mira els sous dels càrrecs públics, i en canvi, ningú mirava els sous privats. Ni quan han anat saltant Caixes i alguns Bancs, amb sous escandalosos a nivell de directius. I no és per menys , quan veiem que el primer de la llista és Fco. González del BBVA amb 5,3 milions d’euros a l’any. O Emilio Botin, amb 4,9 milions, del Santander, o els 2,6 d’Isidre Fainé de La Caixa, o l’ex-ministre Rodrigo Rato, amb 2,34 de Bankia, etc,etc. En aquests sous no sabem ben bé què hi entra. O més ben dit, que no hi entra, com perquè puguin tenir altres ingressos complementaris. Tots sabem que si es vol en un sou privat, poden no entrar-hi indemnitzacions per assistències a determinades reunions, dietes , pagaments en espècies, com cotxes, lloguer d’apartaments o altres “despeses” lligades al càrrec. Aquesta informació l’hauríem d’haver tingut molts anys enrere, a l’igual que conèixer les inversions que feien moltes caixes, en base a criteris totalment allunyats de la seva funció social, i les seves arrels territorials. Com és possible que ningú, cap autoritat financera ni política exigís uns topalls màxims, en funció de determinades característiques i volum de l’entitat corresponent? On estem, en aquests moments? Jo diria que , de moment, estem bocabadats, indignats o incrèduls davant les xifres , donades a conèixer. I poc segurs de saber l’autèntica veritat de la realitat per quan van apareixent altres informacions que contradiuen les xifres inicials. Estic pensant en pensions d’escàndol, indemnitzacions mil.lionàries, crèdits atorgats a directius propis, o a amics i parents, etc. Es a dir, si en un lloc la transparència té molt camí per córrer és en aquest sector. Alguns poden dir que tractant-se de diner privat, cadascú fa amb ell el que vol o el que pot. Seria així sinó afectés la vida i el diner de tots. I ara més que mai hem vist que el que prediquen els grans liberals, cau d’immediat a la primera crisis que es produeix. Quan han aparegut els primers problemes, qui ha hagut de tapar els forats ha estat el govern amb diner públic. Es a dir, amb diner de tots, i si tots paguem els despropòsits d’alguns, com a mínim que siguin apartats dels càrrecs i paguin amb tot el que tinguin. De moment els errors, i la mala administració han sortit gratuïts als seus autors. No passa el mateix a l’administració pública. Tothom mira amb lupa l’actuació dels càrrecs institucionals i polítics, i fan bé, però per ser just caldria mirar a tot arreu. Les primeres mesures de transparència en el sector privat, demostren l’enorme distància entre els sous públics i els privats. Es pot dir que parlem d’un sector molt reduït i específic, però és que la pedagogia s’ha de fer en tots els sectors. Dificilment podem parlar d’austeritat , quan tenim a la vista els sous ,abans esmentats . I seria interessant conèixer altres ingressos , en altres sectors. Es podrien fer comparacions sobre dedicació, responsabilitat, eficàcia, entre l’àmbit públic i el privat. No en va alguns s’escandalitzen sobre els sous que tenen alguns alcaldes, diputats, senadors, etc. Res millor que la claredat per poder parlar clar. Hem entrat en un any especialment complicat, i les mostres d’exemplaritat han de venir de tot arreu i per part de tots els actors. Estaria bé, continuar pel camí de la transparència, i alhora de la contenció, en tots els ordres i sectors. Qui demana austeritat i imposa mesures dures a sectors ja molt castigats, hauria d’actuar de manera proporcional sobre els sectors més poderosos. Joan Roma i Cunill, President de la FEd. XI del PSC